La concepció elàstica que cadascú tingui del temps varia, però els cinc anys que han passat des de l’aparició de “Ora Pro Nobis”, el debut de Tarta Relena, han volat. En aquest temps, Marta Torrella i Helena Ros han editat dos àlbums i un EP, remescles diverses, han col·laborat amb infinitat d’artistes, girat per mig món i recentment les seves veus apareixen a la BSO de la recentment estrenada “Un Cel de Plom”. I si bé agrairan un repòs, seguir-les en directe no cansa. Sentiment compartit per un públic que gairebé va omplir el Paral·lel 62 a un cap de setmana especialment atapeït de concerts.
Qui firma les ha vistes estrenant-se al Centre Albareda a un concert gratuït, reestrenant els concerts postpandèmics amb els amics d’El Pumarejo o causant la curiositat d’un grup de francesos al darrer Primavera Sound. Sempre amb la sensació que cada concert aportava una capa nova per la revalorització d’unes músiques realment atemporals. No només amb cançons profundes, també amb un particular sentit de l’escenografia, el vestuari i fins i tot del sentit de l’humor.
En aquest sentit, el final de gira barceloní del celebrat “Fiat Lux” (The Indian Runners, 2021) s’anunciava amb un cor d’acompanyament, una idea orgànica al seu univers. Però en veritable “Relena style”, les novetats no acabaven aquí: el concert va ser precedit d’una exposició de “relíquies” sospitosament ben conservades al vestíbul del Paral·lel 62, que van fer cap a l’escenari per esdevenir instruments musicals primer i víctimes finals d’un sacrifici. Mai falten les sorpreses, siguin programades o inesperades, cas de l’alarma que va començar a sonar als primers compassos del concert i que va provocar que el duet fes marxa enrere i tornés a començar.
La resta del concert va anar amb el rodatge esperat, recolzat per l’habitual bon so de Paral·lel 62. El cor fou un complement tant virtuós com mesurat, especialment agraït per subratllar els fragments més delicats, cas d’una memorable ‘Tres Morillas’. I de la resta del repertori, les emocions habituals: la bella tragèdia de ‘El Suïcidi i el Cant’, la primerenca i sempre agraïda ‘Tou Votanikoú’ i el catàrtic ritual festiu de cada final amb ‘So de Pastera’. Ara toca esperar nou disc. El temps vola, però tinguin paciència.
