La relació de Belle and Sebastian amb Barcelona ve de llarg i ha tingut una intensitat inesperada per un grup associat inicialment amb el vessant innocent de l’indie, però que aviat va créixer en ambició. Una evolució lloada per un públic multigeneracional (l’ambient del Poble Espanyol així ho mostrava) que homenatjava al punt àlgid d’aquella etapa, el disc “If You’re Feeling Sinister”.
Entre maig i novembre de 1996 Belle and Sebastian varen aparèixer a la vigorosa escena de Glasgow amb dos llargs que esdevindrien clàssics: El primer fou “Tigermilk”, enregistrat en pocs dies dins un curs de gestió musical per músics sense feina, i el segon “If You’re Feeling Sinister”, ja editat pel segell Jeepster. En tots dos treballs es combinava un so particular, deutor de Orange Juice, Felt o The Go-Betweens combinat amb l’univers líric de Stuart Murdoch, que visitava l’amor però també la soledat, la religió, la vida nocturna, el classisme i el diàleg intergeneracional d’una manera prou original. A la part britànica de la gira actual han combinat concerts dedicats a ambdós discs, però fora del Regne Unit la celebració s’ha centrat en el segon, el del monocromatisme vermell de la portada, ocupada per Ciara Mclaverty, amiga de Murdoch i filla del reconegut escriptor irlandès Bernard Mclaverty.
Tres dècades després d’esdevenir un disc essencial per indies introspectius, veure el públic del Barts Festival suar la cansalada mentre corejava “If you’re feeling sinister / go off and see a minister / he’ll try in vain to take away the pain of being / a hopeless unbeliever” va tenir quelcom d’especial. Ajuda el magnífic rodatge d’un grup després de gairebé dues dècades amb la mateixa formació, element essencial per reproduir una obra molt rica en matisos. La reproducció del disc va ser reverencial, del punteig inicial de ‘The Stars of Track and Field’ fins al crescendo de ‘Judy And The Dream of Horses’, passant per les esperades visites a la cançó titular o la sempre celebrada ‘Like Dylan In The Movies’. En acabar el disc el grup va aprofitar la sortida de l’escenari per mostrar una mena de títols de crèdit on es mencionava a tothom que ha passat pel grup, present i passat, tot mentre sonava l’instrumental ‘Fuck This Shit’, compost per la banda sonora de la pel·lícula “Storytelling”, dirigida per Todd Solondz el 2001. Un detall original que subratllava el caràcter reflexiu de la gira.
Uns moments més tard va arribar la segona part, on varen oferir una selecció de temes d’altres eres, amb la relativa sorpresa de l’omissió de “Tigermilk” i on es combinaren peces celebrades com ‘The Boy With The Arab Strap’, ‘I Want The World to Stop’ o el final de ‘Sleep The Clock Around’ amb sorpreses relatives com ‘Sukie in the Graveyard’ o ‘Little Lou, Ugly Jack, Prophet John’, cantada per la violinista Sarah Martin. Sigui com sigui, tenen un repertori extens i profund com el dels seus referents, i podran tornar les vegades que vulguin.
Apunt final per Sergio del Boccio: si ja és difícil fer de teloner, fer-ho a un escenari apartat del principal, amb una calor espantosa i un públic que tot just arribava mereix l’elogi per la mentalització del músic veneçolà resident a Barcelona, format al Conservatori del Liceu i als bucs d’assaig del Centre Albareda. Del Boccio es va sobreposar a les condicions adverses mostrant el seu pop dramàtic amb solvència i entrega, tot i que possiblement els seus escenaris més propicis li arribaran més d’hora que tard.
Setlist:
- The Stars of Track and Field
- Seeing Other People
- Me And The Major
- Like Dylan in the Movies
- The Fox in the Snow
- Get Me Away From Here, I’m Dying
- If You’re Feeling Sinister
- Mayfly
- The Boy Done Wrong Again
- Judy and the Dream of Horses
- Another Sunny Day
- Chickfactor
- Piazza, New York Catcher
- Little Lou, Ugly Jack, Prophet John
- Sukie in the Graveyard
- The Boy With the Arab Strap
- I Want the World To Stop
- Sleep The Clock Around
