Sílvia Pérez Cruz (Tívoli, 24/05/23)

Hi ha concerts que toquen especialment la fibra. De fet, hi ha artistes que toquen especialment la fibra. I Sílvia Pérez Cruz és una d’aquestes privilegiades, capaç de transmetre tantes coses d’una manera tan pura, tan espontània, tan intensa i alhora, tan propera, que voldries que els seus recitals (crec que és la paraula que més justícia li fa) no acabessin mai. I amb gairebé 2 hores i mitja no en tens prou, i hauries pogut quedar-te en aquella incòmoda cadira de fusta cruixent del Teatre Tivoli fins que sortís el sol a l’exterior, perquè a dins tot era llum. I colors. I moviments. I etapes vitals. Era la primera de les dues nits consecutives al Guitar BCN, amb totes les entrades venudes de fa temps, i potser podríem qualificar el que vam viure de ‘concert conceptual’, encara que pugui sonar a pedanteria. Res més lluny de la realitat, en el cas de la Sílvia.

Sílvia Pérez Cruz (Foto: Meritxell Rosell)

Pocs minuts abans de l’inici del concert ens arribava la notícia de la mort de Tina Turner. Una d’aquelles dones poderoses i pioneres que va desafiar obstacles, rols de gènere, sostres de vidre i violències masclistes per fer el que li agradava en un món d’homes, com era llavors la música. Una d’aquelles dones que van obrir camí, tal i com va fer també la mare de la Sílvia, Glòria Cruz, present al Tívoli. Sentides van ser les paraules de reconeixement i agraïment de la seva filla, abans de dedicar-li ‘Els Dracs Busquen L’Abril’ a ritme d’havanera, com no podia ser d’una altra manera. Agafant el concepte de la música clàssica, ens trobàvem en el primer dels 5 moviments dels que consta el disc ‘Toda La Vida, Un Día‘, per representar 5 etapes de la vida: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i renaixement. Cada etapa presidida per un color en el show, en un elegant joc cromàtic de la mà d’Isa del Moral.

Així, el concert es va iniciar tenyit de groc. Per la llum d’aquest primer moviment i pel vestit de la Sílvia, que com la resta de vestuari, ha dissenyat Javier Navas. Com que no era possible aplegar en un escenari els… 90 músics!!! que participen en el disc, l’artista de Calella de Palafrugell es va envoltar de Carlos Montfort (violins, percusió, trompeta, coros…), vestit en tons salmó; Marta Roma (violoncel, trompeta, teclat, coros…), en tons blaus; i Bori Albero (contrabaix, sintetizadors, coros…) en colors verds. La nana ‘El Teu Nom’ va ser el part per començar un show amb vida pròpia i tot per experimentar, i va ser una de les dues úniques variacions en el repertori respecte a l’ordre de les cançons del disc. Ja amb ‘Ell No Vol Que El Món S’Acabi’ la Sílvia va agafar la guitarra, en un primer acte càlid, proper, per escalfar la veu i trencar distàncies amb un públic un xic tímid al principi. Ella, en canvi, estava emocionada, xerraire i divertida, convidant-nos a formar part i participar de tot el que s’estava gestant en nit d’estrena (tot i que ja havien fet 3 concerts abans a Girona, Bilbao i Madrid). Just abans de tancar aquesta primera part amb ‘Planetes i Orenetes’, va aparèixer en escena un habitual col·laborador d’ella, el percusionista de Badalona Aleix Tobías (Tactequeté, Coetus…). Era només la primera de moltes sorpreses…

El segon moviment correspon a la joventut, temps de canvis, descobriments i allunyar-te del nucli familiar. Posicionats en cercle i donant-se les esquenes, ‘Aterrados’ va obrir pas a teclats i sintetitzadors i les llums es van tornar blaves. Segona sorpresa: al final del tema, es van il·luminar les llotges dels dos primers pisos a costat i costat de l’escenari i van aparèixer una trentena de membres d’un cor amb robes negres i armonies vocals celestials. La Sílvia agafava el saxo, i sense adonar-nos i amb tota la naturalitat del món, ens va anar portant durant tota la nit per un viatge de gèneres que navega entre el jazz, la clàssica, el tango, el flamenc, l’havanera, la nana, la música experimental… per exemple, en ‘El Poeta Es Un Fingidor’, que ens va provocar un deja vu inconscient del concert en aquest mateix teatre de Maria Arnal i Marcel Bagès un parell d’anys abans. El clímax de joventut va arribar amb la sortida de 3 cantaors i 3 cantaores per atacar un ‘Sentir Distinto’ en què el Tívoli es va convertir en un tablao flamenc ple de sentiment, tot i que el públic no va acabar d’acompanyar-lo amb tota la força que hauria merescut el moment.

La maduresa es va tenyir de verd. El moment en què la vida redueix velocitat i ens permetem el luxe de prendre’ns el temps que calgui per fer les coses. Com ella amb un disc de 21 cançons i 69 minuts, desafiant modes absurdes i maneres fragmentades de consumir la música. El teló posterior es va aixecar i va tornar aparèixer el Cor del Solstici, posant misticisme gairebé gregorià a ‘Aterrados (Coro Italiano)’. Sílvia va reclamar novament la presència de Carlos Montfort per fer un bonic duet que és una oda a l’amistat, ‘Ayuda’, rematat amb les veus del cor. I una de les seves veus i antiga professora de Pérez Cruz, Carmen Canela, va fer un pas endavant per protagonitzar un dels moments més emocionants de la nit: i és que ‘Mi Última Canción Triste’ va ser d’aquells passatges en què, per molt tòpic que soni, el temps s’atura, la ment s’oblida completament d’on és, i entres en una nova dimensió abstracta i presidida només per la bellesa i el plaer de la música. “Cuidem la cultura i la cultura ens cuidarà a nosaltres“, que diria després la nostra protagonista.

En la fase de la vellesa va aparèixer la roba negra, més sòbria que mortuòria. Un moviment que podria resumir-se en la proclama que els finals són el principi d’una altra cosa, i no hi ha principis sense que, abans, hi hagi hagut finals. ‘Em Moro’ va ser el moment per a un altre duet fantàstic amb Salvador Sobral, un altre dels membres d’aquest cor d’all-stars de l’escena catalana format especialment per a aquest disc en què prenen part noms com Rita Payés, Pol Batlle, Adriano Galante, Judit Neddermann, Nico Roig, Bru Ferri… “les cançons són immortals“, canten entre somriures quan en Salvador li diu “les teves” a la Sílvia, i no se m’acut res més cert.

I el renaixement és un final en vermell. Una reacció amb increïbles solos d’arc musical d’Aleix Tobias, cançons en portuguès (‘Estrelas e Raiz’), i participació més desimbolta del públic a ‘Nombrar Es Imposible’, amb la Sílvia davant amb la guitarra i tota la resta de músics darrere seu en forma de semicercle. I de falsos bisos en què s’evita la parafernàlia de l’ara marxo i ara torno perquè hi ha massa artistes sobre l’escenari. D’acabar tots aliniats al davant, de jocs vocals entre públic i cor a l’agredolça ’21 De Primavera’, i de la Pérez Cruz més lianta i juganera, gaudint de cada minut com tota la resta, potser també desitjant que allò no s’acabi mai. Però ja ho dèiem abans, no hi ha inicis sense finals, i arriba el moment de pensar en ‘Mañana’ (“el més semblant a un hit que tinc, i és una cançó sobre la mort. A casa som així…“), una rantxera que dóna lloc a un altre joc amb l’audiència, molt ben resolt; i és un magnífic final per a un show que, com la vida que resumeix, se t’escapa com la sorra entre les mans per molt que intentis evitar-ho.