El Cruïlla 2026 ja és història. Ja consolidat com a festival d’estiu barceloní, l’edició d’enguany el referma, un any més, com un esdeveniment tant social com musical, on es barregen melòmans que van bàsicament per la música amb gent que hi va a socialitzar amb la banda sonora de fons de l’artista que estigui tocant en aquell escenari concret del Parc del Fôrum de Barcelona. Malauradament, els macrofestivals ja fa temps que van deixar de ser punt de trobada exclusivament per a amants de la música i ara s’han convertit en una altra cosa que té tant o més a veure amb l’economia que amb la cultura. Només cal constatar-ho amb els preus de la beguda, el menjar o els… 2 EUROS! per got -que tenen un preu de cost d’entre 20 i 30 cèntims-. No normalitzem mai aquest abús, per favor demano.
Malgrat tot, encara hi ha espai per al gaudi sonor, i més en un festival que sempre ha barrejat estils i gèneres per mirar d’abarcar un ampli ventall de públic de totes les edats i gustos musicals. Segons l’organització, enguany han estat 73.000 persones, repartides en les 9.000 de la jornada de dimecres, les 20.000 de dijous, 21.000 divendres i 23.000 dissabte. Això representaria 8.000 espectadors menys que en l’edició anterior, quan es va assolir la xifra rècord de 82.000. Quantitats que queden molt lluny de monstres primaverals i que fan l’experiència més còmoda. I, dada important que també facilita l’organització, amb un 95% de públic local, i amb una mitjana d’edat entre 35 i 45 anys. El lema ‘Cruïlla és casa’ és ben cert quan no et sents estranger en un festival a la teva ciutat i pots parlar català amb tota normalitat.
DIMECRES 8
Halsey i Reneé Rapp eren les dues estrelles de la jornada inaugural, ambdues estatunidenques que combinen música i actuació, amb fans que esperaven a primera fila des de feia hores i cap de les dues va permetre que els fotògrafs poguéssim captar-ne imatges. Què hi farem.
Des de la seva darrera visita al Primavera Sound 2023, Halsey ha presentat diverses batalles: amb el seu segell actual (Columbia) i l’anterior (Capitol), amb part de la premsa musical i la més rellevant amb la salut, amb un diagnòstic de lupus. Part d’aquesta experiència va donar vida al seu darrer disc “The Great Impersonator” (2024), però al Fòrum va cedir el protagonisme a “If I Can’t Have Love, I Want Power” (2021) el viatge per textures més rocoses de la mà de Trent Reznor, especialment amb un inici magnífic amb ‘Nightmare’ i ‘I Am Not A Woman, I Am A God’. “The Great Impersonator” es va endur reivindicació especial al final de ‘Lonely Is The Muse’ i també va recuperar alguns dels seus èxits més populars, com ‘Without Me’ o la sorollosa (i millor que l’original) interpretació del ‘Closer’ de The Chainsmokers. Tot enmig d’una escenografia amb flames literals: feia suar encara més només de veure-la. Sigui com sigui, un concert amb una combinació de sentiment i espectacle dels que paguen la pena.
Comparar pot ser injust, però costa ignorar que el concert anterior de Reneé Rapp, si bé resolt amb solvència, va ser més convencional. En el seu debut barceloní Rapp presentava “Bite Me”, disc editat fa gairebé un any i celebrat amb el temps pausat de ‘I Think I Like You Better When You are Gone’ o el final eufòric de ‘At Least I’m Hot’, entre d’altres. Del seu primer EP “Everything To Everyone” (2022) va recuperar una lenta i sentida ‘In The Kitchen’ i la popular ‘Too Well’, mentre que “Snow Angel” (2023) va ser recordat amb la celebrada ‘Pretty Girls’, entre d’altres. Tot molt net i polit, però encara amb molt terreny per córrer.
Els concerts de Reneé Rapp i Halsey varen marcar una jornada que va veure a l’argentina Yami Safdie actuar al mateix temps que Rapp, a un Sen Senra relaxat i molt seguit i a Greta presentar el seu primer EP i garantir que la nissaga Farelo encara generarà titulars. Enmig de tot, qui firma va gaudir especialment del concert de Sigrid: la noruega i el seu públic varen patir l’espantosa calor de les sis de la tarda, però lluny de desanimar-se va fer gala de la seva simpatia i vestint una gorra de Neil Young va combinar de manera harmònica el seu darrer disc “There’s Always More That I Cluld Say” (2025) amb els èxits més esperables, cas del final amb ‘Don’t Kill My Vibe’ i ‘Strangers’. Tot sense renunciar a satisfer el seguici militant amb unes íntimes ‘Home To You’ i ‘Dynamite’, acompanyades només de piano i veu.
JORDI TRENZANO
DIJOUS 9
Si fóssim amos de les nostres vides hauríem pogut gaudir de tres concerts locals molt remarcables en l’inici de la segona jornada del Cruïlla: Standstill celebrant els 20 anys de ‘Vivalaguerra’, Maika Makovski a ple sol amb la seva energia i bon rotllo habituals, i la primera presència al festival de Mishima (i podríem afegir també el folk de les Alosa). Però vam arribar just per als tres plats forts internacionals del dia, i és que dijous era la jornada de 3 dinosaures del rock independent dels anys 90: Garbage van fer un concert solvent amb agredolç regust a comiat, que van iniciar amb la banda sonora de ‘Twin Peaks’ sonant pels altaveus. Shirley Manson, amb vestit negre i botes vermelles (quina calor només de veure-la…) va ironitzar sobre el fet que ja eren grans quan van començar 3 dècades enrere amb Steve Marker, Duke Erikson i Butch Vig (‘culpable’ de grans discos d’aquella dècada com el ‘Nevermind’ de Nirvana, ‘Siamese Dream’ dels Smashing Pumpkins o el ‘Dirty’ de Sonic Youth, per dir-ne només uns pocs). Lògicament, no sonen amb la vitalitat d’aquell llunyà concert de 1999 a Zeleste quan estaven en el seu millor moment, però clàssics com ‘I Think I’m Paranoid’, ‘Stupid Girl’, ‘Happy When It Rains’, ‘Vow’ o ‘When I Grow Up’ són sempre un efectiva injecció de nostàlgia per a públics d’edat mitjana/avançada com el del Cruïlla. Shirley es va emocionar amb un discurs de superació sobre les tragèdies de la vida abans d’atacar ‘Push It’, provocant abraçades còmplices i sentides. I fins i tot van tenir temps per fer una versió del ‘Lovesong’ de The Cure.
El show de Suede va ser el millor exemple que els festivals són el pitjor lloc per gaudir d’un concert, sobretot si no et situes a les primeres files amb els fans més fidels (entre els que ens incloem). Per temes logístics, però, vam quedar ubicats més enrere, amb multitud de gent parlant o passant una vegada i una altra, molèsties suficients per no poder entrar ni disfrutar com es mereixia el set dels londinencs. I no perquè fos un mal concert, ni molt menys. A punt de fer 59 anys, Brett Anderson continua sent una bèstia inquieta i enèrgica que es mou amunt i avall, interpel·la el públic o baixa a barrejar-se amb els fans (“mucho caliente“, va dir en algun moment, per referir-se a la calor asfixiant d’aquesta jornada). Amb tot, les carències vocals que ja va patir en l’última gira el passat mes de març el limiten molt, obligant-lo a prescindir de les notes més altes i dissimulant-ho amb una mena d”spoken word’ mal entès o dirigint el micro cap al públic perquè cantin o coregin les tornades. Malgrat tot, quan tens l’ofici d’Anderson, una banda que sona tan bé i un arsenal de joies glam pop com ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘The Drowners’, ‘Filmstar’, ‘So Young’, ‘Metal Mickey’ o ‘Beautiful Ones’, tens la victòria assegurada.
I el final de festa el van protagonitzar els Pixies. Una de les bandes més influents del rock alternatiu dels 90, que van oferir el que ja esperàvem: col·lecció de hits i karaoke en el costat bo de la balança; actitud molt freda i poca interacció amb el públic i entre ells, en el dolent. Però el cert és que van sonar molt i molt bé i, aquest cop sí, ben ubicats a la zona davantera de l’escenari, els vam gaudir d’allò més durant moltes estones. Ja de bon inici, Black Francis va tenir oportunitat de lluir la seva particular veu de porc degollat a ‘Nimrod’s Son’ o ‘Vamos’, mentre Joey Santiago jugava amb la guitarra i David Lovering marcava el ritme de percusió, amb la companyia d’una Emma Richardson efectiva, però que mai tindrà el carisma ni la veu de Kim Deal (com cap altra de les baixistes que han ocupat el seu lloc). No van faltar ‘Here Comes Your Man’, ‘Debaser’, grans moments espídics com ‘Isladencanta’, ‘Crackity Jones’ o la versió del ‘Head On’ dels Jesus And Mary Chain. També van caure covers de ‘In Heaven (Lady In The Radiator Song)’ de David Lynch & Peter Ivers (on la veu de l’Emma no va acabar de funcionar) o fins i tot del ‘Winterlong’ de Neil Young. I quan a la part final van tocar ‘Where’s My Mind?’, el recinte es va omplir de telèfons gravant, just abans que la multitud marxés per poder trobar la manera de tornar a casa sense transport públic habilitat (una de les grans vergonyes i carències històriques del festival en la jornada de dijous, igual que li passa al Primavera Sound). Qui va marxar abans d’hora es va perdre una segona versió més lenta del ‘Wave Of Mutilation’ (a la part incial del set ja havien tocat l’accelerada) i també ‘Into The White’, que han recuperat anys després per a aquesta gira.
IGNASI TRAPERO I MARTÍNEZ
DIVENDRES 10
Amb força més espai que en altres concerts i un públic molt més definit i d’edat més avançada, vam poder gaudir còmodament dels Black Crowes. La banda dels germans Robinson va oferir un brillant repertori amb aroma a rock clàssic i moments per al soul (preciosa ‘Seeing Things’, amb el reforç de les dues coristes que acompanyaven la banda, que va provocar algunes llàgrimes en rockers de pedra picada). Un set que va mirar especialment cap als primers discos i va començar fort des del principi, amb temes com ‘Remedy’, ‘Sting Me’ o ‘Jealous Again’ en aquest tram inicial. Als 60 anys, Chris Robinson conserva veu i actitud, vestit de negre rock amb un punt hippie, descalç i ple de collars i braçalets. El seu germà Rich es manté en un pla més discret, centrat en les cordes de la guitarra, però també va tenir un moment de protagonisme, quan va cantar la versió de l”Oh Sweet Nuthin’ de la Velvet. També va caure, per descomptat, el cover del ‘Hard To Handle’ d’Otis Redding que s’han fet seu i, per a l’èxtasi dels fans, no van faltar tampoc temes com ‘She Talks To Angels’, ‘By Your Side’ o ‘Twice As Hard’ (gran samarreta, per cert, la del bateria Cully Symington, ‘This is not a Fugazi t-shirt“).
Mentre Arde Bogotá feia un multitudinari concert ‘sorpresa’ (o no tant, ja que s’havia anunciat els dies previs) amb el pseudònim Bigger Splash (nom del single que van estrenar la setmana del festival), Ezra Collective escalfaven el personal amb una gran festa del ritme sustentada en el jazz, el funk o l’afrobeat. Ideal per deixar la gent amb el punt precís per al gran nom del Cruïlla 2026: David Byrne. Amb 74 anys, l’escocès va encapçalar un fantàstic espectacle musical i artístic on hi caben rock, pop, new wave, funk, cumbia, afropop… si el disc ‘Who Is The Sky?’ (2025) ja feia presagiar un gran concert, Byrne ho va confirmar amb un set en què va desplegar carisma, ofici i bones vibracions per compensar tot el mal que ens envolta dia a dia (en un moment va citar una bonica frase del director John Cameron Mitchell: “l’amor i l’amabilitat són la cosa més punk avui en dia“).
Byrne va desplegar un show extremadament dinàmic i vistós en què cap dels 13 músics i/o ballarins que hi participen resta estàtic: i és que tots i totes porten incorporats estris per penjar els seus instruments i dur-los a sobre, sigui una guitarra, un baix, percusions, cordes o teclats. Tothom vestit de blau (el color va canviant segons el dia), amb projeccions a les 3 pantalles de fons, i executant coreografies amb un punt d’autoparòdia, i és que no hi ha res més patètic que algú que es pren seriosament a sí mateix. Va tocar cançons de l’últim disc com ‘Everybody Laughs’ o ‘What Is The Reason For It’, d’altres més antigues com ‘Like Humans Do’, l”Strange Overtones’ que va fer en el seu dia amb Brian Eno o un munt de l’època Talking Heads: la inicial ‘Heaven’, ‘This Must Be The Place’, ‘Life During Wartime’, ‘Once In A Lifetime’, la final ‘Burning Down The House’… o, és clar, el clàssic entre clàssics ‘Psycho Killer’ (recuperat després de dues dècades d’ignorar-la al seus directes). Gran moment, per cert, quan va voler ensabonar el públic felicitant el triomf d’Espanya sobre Bèlgica al Mundial d’aquella nit i la majoria va xiular cridant, fins i tot, algun “puta Espanya!“.
El desvergonyiment de Parquesvr o Dan Peralbo i el Comboi, la festa amb vents de Meute, el duet italo-disco Mind Enterprises… van ser altres dels punts destacats del dia.
IGNASI TRAPERO I MARTÍNEZ
DISSABTE 11
I pel que fa a la jornada final, es va inicar amb propostes locals com Els Pets, Vecinos o The Crab Apples. A Jon Batiste potser el coneixíeu de la sèrie ‘Treme’, per l’Óscar que va guanyar amb la banda sonora de la pel·lícula ‘Soul’ o per uns quants Grammy. Admeto que desconeixia per complet de la seva existència i va resultar la grata sorpresa d’aquesta edició del Cruïlla. El músic de Louisiana i tot el seu talentós combo van desplegar virtuosisme i van generar una festassa barrejant rock’n’roll, soul, rhytm’n’blues, swing, bossanova o el que calgués. Va combinar temes propis que ens van fer ballar i suar (‘I Need You’, ‘Freedom’, ‘Pinnacle’…), versions de tota mena (des del ‘Mas Que Nada’ de Sergio Mendes fins el ‘Für Elise’ de Beethoven, passant pel ‘Katchie’ del gran Nick Waterhouse, amic i col·laborador que l’acompanya en aquesta gira. Gran ‘diàleg’ de guitarres van protagonitzar en un moment del show). El final va ser apoteòsic, amb Jon i la banda baixant en filera entre el públic i per la grada de l’amfiteatre del Parc del Fòrum, tocant com una ‘marching band‘ de Nova Orleans i acabant d’excitar un públic entregat. Concert per al record.
Mentre La Ludwig Band deixava petitíssim l’escenari del fons aplegant una multitud que reflecteix el creixement imparable de la banda de l’Espolla, arribava el moment culminant del festival, amb el garatge punk per a grans masses de The Hives. Els suecs van desafiar la xafogor vestits amb camises negres i americanes fosques amb tocs blancs i llums leds mentre sortien en la foscor. Exercint de mestre de cerimònies, xerraire i bufó, Pelle Almqvist lidera el show amb ofici, amb discursos constants que li permeten agafar aire per aguantar el ritme frenètic de cançons com ‘Main Offender’, ‘Come On!’, ‘Tick Tick Boom’, ‘Walk Idiot Walk’… en un castellà amb tics de Cruyff i sent molt més conscient d’on es trobava que David Byrne la nit anterior (els suecs són asidus a Barcelona i a algun dels nostres locals nocturns de referència…), Pelle no va parar de fer referències a Catalunya, els “catalanos“, o els “catalunyistes“, amb visites constants a la nevera de càmping amb aigua i gel on anava remullant una tovallola per refrescar-se la cara, xopa de suor. “El gran hit de los Hives” va arribar d’hora, però ‘Hate To Say I Told You So’ va acabar sent un dels grans moments del festival, amb el públic fent pogos, balls, salts, crits i deixant-se anar com en el pati d’un frenopàtic. I és cert que moltes de les cançons estan tallades pel mateix patró, però Pelle, el seu germà Niklas (aka Nicholaus Arson), Vigilante Carlstroem, The Johan And Only i Chris Dangerous aconsegueixen regalar al públic un show divertit i vigorós, que van culminar amb l’autobombo de ‘The Hives Forever Forever The Hives’.
El mosaic sonor es va estendre encara molt més: Two Door Cinema Club van executar el seu habitual set eficient d’emocions contingudes, amb èxits indie com ‘I Can Talk’, ‘Undercover Martyn’ o el clàssic ultrapopular ‘What You Know’. L’electrònica de Faithless (en absència del desaparegut Maxi Jazz, amb Sister Bliss liderant el show), o la desvergonyida festa electropop de Svsto van ser altres de les propostes en el tram final d’aquest Cruïlla 2026.
IGNASI TRAPERO I MARTÍNEZ
