Els Surfing Sirles (Sala Apolo, 30/12/22)

Quan entrem en l’any 10 d.s. (després dels Sirles), el 2022 que deixem enrere ha estat especialment emotiu per als devots de “la banda que tothom s’estimava” (com els definia Jordi Garrigós en un article de fa uns mesos al diari Ara). Primer va ser l’estrena del documental ‘Material Sirles: un septenni‘ que vam poder gaudir aquesta tardor al festival In-Èdit (el teniu disponible a Filmin). I precisament aquesta estrena va motivar que la banda i el seu segell de sempre, Bankrobber, es fessin la pregunta: “i si la banda tornés per celebrar-ho?“. I sí, 4 anys després d’aquells bolos salvatges a Sidecar, al Konvent i al Sugar Fest de Vic, Els Surfing Sirles van decidir tornar en un únic concert a Sala Apolo, divendres 30 de desembre de 2022.

Per aquelles coses de la vida, una sala que hauria semblat inabastable en els seus anys de trajectòria fulgurant, ara els rebia amb les 1.200 entrades d’aforament esgotades. “Sembla que l’èxit ens ha arribat tard“, ironitzava en Guillem Caballero ja sobre de l’escenari a punt per jugar amb el seu teclat. I potser el seu germà Uri hauria flipat si ho hagués vist. Però alla hi eren, davant una massa expectant on es barrejaven puretes nostàlgics, jovenalla que els anava a veure per primera vegada, mitja escena musical barcelonina i, fins i tot, dos japonesos amb samarreta del disc ‘LP’ (beneït surrealisme sirlero). I si parlem de ‘Samarretes’ (llàstima que no la van tocar), en tindríem per fer un estudi sociològic amb les que vam veure per allà: “This Is Badalona, Not Spain”, “Fora Catalans dels Països Catalans”, antifeixistes de mig Catalunya, “Gràcia Té Barri Marítim i Es Diu Barcelona”… (bé, sí, aquesta era la meva; l’havia de colar d’alguna manera…). A banda d’en Guille, la formació la completaven els també membres originals Martí Sales (veu, crowdsurfings i samarreta desgastada dels enormes Siniestro Total) i Xavi Garcia (bateria), i com ja va passar al 2018, dues persones cabdals en la carrera de la banda: Mau Boada (Esperit!) i Joan Colomo, que va debutar en la producció amb ells, i sempre ha estat considerat “el cinquè Sirles”.

I, oh sorpresa!, el concert va ser una eufòrica festassa i també una batalla de cossos intentant fer-se un espai a base de bots, saltirons i empentes, però sempre des de la camaraderia amable. Vaja, que si algú et fotia una empenta ho feia somrient. La gran festa del pogo va començar al ‘Centre Del Món’, i ja des del primer instant va sorprendre la brutalitat de so compacte que sortia de l’escenari, com si els Sirles haguessin estat de gira aquests últims 9 anys. Tant era que per l’imaginari col·lectiu apareguessin gats atropellats, festes amb morts, avis drogats, o tres velles que omplen el càntir a la font. Cada cançó era rebuda amb bogeria i cantada amb devoció de la primera paraula a la última, com si fos el gran hit de la banda, cosa que ens portaria a preguntar-nos si els Surfing Sirles tenen algun tema que no ho sigui.

I és que poques bandes catalanetes, si és que n’hi ha cap, tenen una col·lecció de cançons tan inapel·lables: què dic ‘cançons’? Metralla! Perquè cada tema sirlero és una bala que et perfora l’ànima amb ritmes impossibles de no ballar com un saltimbanqui, i amb lletres on es barregen lucidesa màxima, sarcasme existencialista i surrealisme. Que sí, que és un tòpic parlar d’himnes, però pocs conceptes expliquen tan bé aquesta connexió que es genera des de les boques d’en Martí o en Guillem fins els nostres esperits, filtrada a través de les nostres oïdes castigades. I com de bé toquen, els molt cabrons, amb aquest posat ‘melasua’ de fer veure que no en saben: garatge, punk, psicodèlia, krautrock, progressiu… tant se val què toquem, si del sud o del nord.

I així, entre suors pròpies i alienes, turmells al límit de la rebrincada, cops al cap, cerveses volant, càntics d'”Apolo feixistes, visca els Surfing Sirles!“, mares gaudint a la llotja i noies cridant ben alt “qui ha menjat all-i-oli, cabrons!!??“, va anar passant a tota hòstia aquest homenatge recíproc a prova de pandèmies entre banda i públic. Impossible dir si van provocar més demència emocional ‘Watusi 65’, ‘El Trineu’, ‘La Gent I Jo’ (autèntic himne personal, i tornem al mateix concepte…), la versió del ‘I Feel Love’ de Donna Summer ‘ o ‘Escolti, Senyora Onada’. Però l’esclat màxim d’alteració mental col·lectiva va arribar en una recta final digna de Thelma i Louise trepitjant gas cap al precipici: primer, amb un ‘Esplai Girls’ rematat amb 1.200 persones embogides cridant “Fora catalans dels Països Catalans!!!“; després, amb ‘Montseny’, moment en què, com ens passa a tots els bolos on hi ha jarana, se’m va aparèixer rebotada del mig del pogo la Rosa (cantant de Sandré), per agafar-nos recíprocament els caps i comunicar-nos amb un crit gutural d’eufòria compartida, i abans que ella pugés poseïda a l’escenari per llençar-se al públic a fer crowdsurfing; per continuar, un frenètic ‘Taxista’; i per rematar, és clar, aquesta ‘Pubilla De Cuixa Forta’ que ja forma part de la mitologia popular catalano-andorrana.

I així, uns litres de suor més tard, havent gaudit d’un dels shows més desbocats d’aquest 2022 en què n’hem vist a desenes, després d’una hora i tres quarts que ens va passar volant i que ens va deixar amb ganes de més, potser ha arribat el moment que els únics, irrepetibles i inimitables Surfing Sirles, en el moment de màxima popularitat i mitificació, es plantegin si és moment d’aconseguir unes ales noves o de treure’s les ganes de tornar a volar…