Poc ens hauríem imaginat anys enrere que acabaríem veient grups com The Libertines o Suede al Vida Festival però les dues bandes angleses han encapçalat el cartell d’aquesta novena edició i han demostrat el perquè d’aquest rol. Un fet que va atraure per primera vegada de manera nombrosa i vistosa públic estranger (bàsicament britànic) al festival de Vilanova i la Geltrú, com ja havia passat al festival mallorquí Isladencanta 2002, quan vam poder veure per primer cop la banda de Pete Doherty. Un Vida que es manté fidel a la filosofia de no superar en cap cas els 10.000 espectadors diaris i fer l’experiència el més còmoda possible per al seu públic, cosa que és molt d’agrair (el balanç oficial és de 30.000 espectadors en 3 dies, quantitat que es manté des de fa anys).
Però com està passant darrerament en tants altres festivals, cada vegada són més els/les que venen al festival per la festa, la part social o el simple tafaneig, deixant la música en un segon o tercer pla; un fet que interfereix en l’experiència purament musical i provoca moments de tensió, com els que vam viure quan fans d’Spiritualized van recriminar a crits i visiblement enfadats la gent que no parava de xerrar, riure i molestar el desenvolupament del concert. Personalment, crec que és un problema cada vegada més seriós que els organitzadors dels festivals haurien de començar a tenir en compte abans de quedar-se sense fans de la música al públic en benefici dels que tant els fa estar davant de Glasvegas que de The Gulps o Tim Bernardes mentre tinguin birra, camises hawaianes i brillantina amb els que oblidar la mediocritat del dia a dia, sentir-se com en un anunci de la cervesa que patrocina el festival i, sobretot, penjar-ho a xarxes, no sigui que algú no sàpiga que hi són.
DIJOUS 29 DE JUNY
No vam poder arribar a temps per a Maria Jaume, així que vam obrir el nostre particular Vida 2023 amb una altra de les grans veus de l’escena catalana contemporània: Núria Graham. Tot i que el context no era tan íntim i pròxim com en el seu concert a Paral·lel 62 de fa uns pocs mesos, la vigatana va fer tota una exhibició de classe i talent al piano, baix, guitarra i/o veu, en aquest cas en format quartet (amb el sempre present Jordi Matas en l’equip titular), i les cançons del seu últim disc (‘Cyclamen’, 2023), aquí amb el vessant jazzy accentuat. Julieta Venegas va inaugurar l’escenari gran davant un públic molt heterogeni, tant pel que fa a generacions (des de nens amb auriculars protectors fins a gent gran de Vilanova) com pel que fa a perfils estètics. ‘Me Voy’ va tenir el poder d’unir diferències de tota mena abans del fantasiós show de Panda Bear & Sonic Boom (als que també havíem gaudit fa unes mesos en sala). El seu és un directe cubista, ple de capes, atmosferes i instruments de tota mena, on conviuen pop, electrònica, psicodèlia i armonies vocals hereves de Brian Wilson. Com ja van fer a Razzmatazz 2, a banda de les cançons del seu disc conjunt (‘Reset’, 2022) també van deixar un moment al final per interpretar una cançó en solitari de cadascun dels dos components.
Amb Whitney va arribar la tan temuda pluja que feia dies que ens tenia amoïnats. El duet de Chicago, en viu convertit en sextet, va agrair el públic que aguantés sota la pluja (encara fina). Amb el bateria i cantant Julien Ehrlich en una poc habitual ubicació al davant de l’escenari, van interpretar les cançons del disc ‘Spark’ de l’any passat o, és clar, clàssics del seu repertori com la bonica ‘No Woman’. Amb La Casa Azul els mig temps habituals del festival es van convertir, finalment, en ritmes accelerats i festius. Guille Milkyway va agrair al festival la confiança que sempre els han tingut, i va regalar al públic la primera gran festa de l’edició 2023: sí, van caure clàssics com ‘Podría Ser Peor’ o ‘La Revolución Sexual’ (amb picada d’ullet al ‘One More Time’ de Daft Punk), però també va recuperar cançons antigues com ‘Galletas’, ‘Chicle Cosmos’, ‘Cerca de Shibuya’ o ‘Esta Noche Sólo Cantan Para Mí’, amb un bonic vídeo amb imatges de grans veus femenines de la història, des de Nina Simone, Jane Birkin o Etta James a contemporànies com Lana del Rey o Arlo Parks.
Mentre Lori Meyers començava el seu set ens vam apropar a saludar i gaudir del Dj set del nostre ‘profe’ Nacho Ruiz, i quan tot just havia pogut posar unes poques cançons, va arribar la tempesta que feia molta estona que intuïem amb llampecs i trons en la llunyania. En pocs instants les 4 gotes es van convertir en pluja forta, i vam tenir la sort de la part davantera que sobrava de la carpa que cobria la taula de so per poder-nos aixoplugar, abans que comencés a arribar gent i més gent. Amb bon criteri, la organització va decidir suspendre el que quedava de jornada per qüestions de seguretat.
DIVENDRES 30 DE JUNY
Un dia més, vam haver de sacrificar primeres actuacions com les de Maria Hein o Za! i la Transmegacobla (ens han explicat que la van liar parda des del moment inicial en què van aparèixer al mig del públic), i vam començar la segona jornada al Vaixell, amb Niño de Elche vestit de blanc, i un guitarrista i dos cantaors de negre, i l’habitual exhibició vocal i excés xerraire del valencià, que es va permetre la conyeta del “gràcies pel silenci empàtic” dirigit a aquesta part important del públic que es va passar gran part del concert de xerrameca. Vam aprofitar per sopar mentre escoltàvem de fons les cançons de pop accessible de la noruega Aurora. Els francesos L’Impératrice ens van regalar un altre dels millors moments d’aquesta edició del festival amb un show enèrgic, festiu i ballable, en què no es va notar pas el cansament i l’estrés per estar a primera hora de la tarda a Estocolm i a primera de la nit tocant a Vilanova. A Xoel López no el va afavorir l’horari, i el seu set calmat després de la festa francesa no va acabar d’encaixar, així que vam marxar a mig concert per agafar posicions pel plat fort del dia… i una de les principals atraccions del festival.
He perdut completament el compte de les vegades que hauré vist en directe a Suede, però sense cap mena de dubte una de les millors havia estat l’última, en aquell apoteòsic concert del 30 aniversari del ‘Coming Up’ de l’any passat a Razzmatazz. Així que aquesta vegada veníem preparats i conscients que la banda estava en forma i que, sent un festival, tirarien de la molta metralla que tenen al seu arsenal. I tot i que van començar amb l’última cançó de l’últim disc ‘Autofiction’ (la fosca ‘Turn Off Your Brain And Yell’) i el so no era excessivament bo (cosa que es va repetir en altres concerts de l’escenari gran), de seguida va començar el festival de hits amb ‘Trash’ i la demostració d’un Brett Anderson que viu els 55 anys com si en tingués 25: continua movent-se a banda i banda de l’escenari, convida a la gent a cantar, baixa i es passeja entre el públic cantant ‘The Drowners’ (podeu mirar el vídeo que hem penjat a xarxes), es llença al terra, fa palmes i el seu classiquíssim número del cable de micro volant per l’aire com si fos un llaç de vaquers fins a acabar abraçant-lo i adaptant-se a la seva figura prima i esvelta i a la seva camisa negra xopa de suor com si li hagués caigut a sobre la tempesta de la nit anterior. ‘Animal Nitrate’, ‘Filmstar’, ‘We Are The Pigs’… el repertori va sol i té vida pròpia: la que li donem els fans extasiats cantant com si també tinguéssim 25 anys i no haguessin passat tantes coses des del moment en que aquestes cançons ens van marcar a foc l’existència. I la recta final n’és una clara demostració, quan empalmen ‘New Generation’, ‘So Young’, ‘Metal Mickey’ i ‘Beautiful Ones’, ja reconvertida en clixé de “la-la-las“, perquè cap de nosaltres érem en realitat tan bonics i boniques com ens pensàvem llavors. El bis, previsible, va ser per a ‘Saturday Night’, mentre una noia rossa al costat que em sonava moltíssim de fa 20 o 30 anys enrere s’eixugava les llàgrimes i em deia que no volia que marxessin. Ni tu, ni jo, ni ningú, segurament. Però la vida és autoficció i no s’espera a ningú.
Amb la destensió de després d’un gran moment, l’esgotament va pesar més que les ganes que teníem de veure Dharmacide, així que ens vam quedar descansant i escoltant de fons la festa de funk ballable de Franc Moody (els havíem pogut veure ja en la primera edició del Secret Vida) o el dancehall i el kuduru sense vergonyes de l’artista d’Angola Pongo. La decepció de la nit va venir quan vam saber que l’històric Alan McGee (creador de Creation Records i descobridor, 2023 d’Oasis, The Jesus And Mary Chain, Primal Scream o My Bloody Valentine, entre d’altres) finalment causava baixa i no estaria punxant com estava previst. Mirant de treure el cantó positiu de les coses, la sessió beat, rock’n’roll i de clàssics de Turis Bang Bang i la de grans èxits de l’indie de DJ Wax van ser una gran cirereta al pastís d’una jornada molt completa.
DISSABTE 1 DE JULIOL
Si el cansament ja es notava el segon dia, no us podeu ni imaginar el tercer, així que ens ho vam prendre amb molta calma en la jornada de dissabte. Hi havia ganes de veure les Rombo presentant el nou disc (‘Plaers i Terrors del Confort Domèstic’, 2023), tot i que els problemes de so els van aigualir una mica el show. Mentre uns marxaven a La Costa Brava, d’altres vam optar per Glasvegas. O potser hauríem de dir James Allan i una jove banda acompanyant, ja que Rab Allan i Paul Donoughe no van poder viatjar a Catalunya. Malgrat tot, van complir sobradament Mandy Clarke al baix (aclamada pel públic), Mark Johnston a la guitarra i Chris Dickie dempeus a la bateria, en un homenatge al Bobby Gillespie dels primers Jesus And Mary Chain (influència clara en el so de Glasvegas). Tot i que aquell magnífic debut homònim tingui ja 15 anys, cançons com ‘Daddy’s Gone’, ‘Geraldine’ o ‘Flowers & Football Tops’ continuen entrant de meravella, i si a sobre ho rematen amb una versió del ‘Be My Baby’ de las Ronettes a mi ja m’han guanyat el cor.
Mentre La Plazuela deixava petita La Cabana i se saltava l’horari del comiat en benefici del la química del moment, a l’escenari gran arribava el moment d’Spiritualized. Si dijous havíem pogut veure la meitat dels mítics Spacemen 3, Sonic Boom (aka Peter Kember), aquesta nit tocava l’altra meitat, Jason Pierce. Acompanyat d’un quintet de músics i un tercet de coristes (finalment no hi va haver l’orquestra de cordes que s’havia anunciat prèviament), i també de projeccions psicodèliques immersives, Pierce va dirigir un show que va passar per diverses etapes de la trajectòria del projecte i amb vestits ben diversos: des de la psicodèlia a l’space rock, el noise i fins i tot el soul. I si parlem de cançons, ‘Shine A Light’, ‘I’m Your Man’, ‘She Kissed Me (It Felt Like A Hit’), aquella ‘Come Together’ amb moments Gallagherians… tot i que no va caure ‘Ladies And Gentlemen We Are Floating In Space’. Acte seguit, el trio de Chicago Dehd van confirmar les bones sensacions que ens va deixar l’any passat el disc ‘Blue Skies’ amb un indie rock de guitarres i melodies directes que ens va deixar a punt pel gran nom de dissabte…
I és que, tot i que Pete Doherty o Carl Barat han tocat unes quantes vegades a Catalunya amb projectes paral·lels com Dirty Pretty Things, Babyshambles o els concerts en solitari o amb The Puta Madres quan Doherty vivia a La Floresta i baixava al Sidecar a demanar diners a canvi d’un concert sorpresa, juraria que feia 21 anys que no tocaven per aquí amb The Libertines (i si m’equivoco feu-m’ho saber, que la memòria és una mica traïdora): concretament, des de l’última vegada que els havíem vist, en aquella MTV Music Week, un 10 de novembre de 2002, que els va reunir al Mercat de Les Flors en un eclèctic cartell amb Jon Spencer Blues Explosion, Dover i Sidonie (amb qui també havien coincidit a l’Isladencanta al que feia referència al principi d’aquesta crònica). I tot i que cal admetre que tenia molts dubtes sobre com estarien a dia d’avui, el cert és que ens van regalar un show fresc, desenfadat i divertit, presidit per la química eterna entre Pete i Carl. El primer, afable i sensible (“hola, Catalunya!“), en un vestit blau apretat (potser massa…) i un mocador que es va anar sortint de lloc a mida que avançava el set; i el segon, amb boina, jaqueta de cuir i aquest posat entre xulesc i distant. Amb major o menor imperfecció i/o improvisació, van començar forts amb ‘Up The Bracket’, ‘What a Waster’ o ‘Vertigo’, i van anar deixant caure altres clàssics de la banda com ‘Boys In The Band’ (aquí els pogos es van començar a anar de mare, amb molts anglesos barrejats entre els catalans en les primeres files), ‘The Boy Looked At Johnny’, ‘What Became Of The Likely Lads’ ‘Death On The Stairs’, ‘Time For Heroes’… en un moment donat un espontani va pujar a abraçar Doherty, més tard va sortir un poeta amic de la banda a recitar un parell de poemes en català i el final amb ‘Don’t Look Back Into The Sun’ va ser un enorme moment de deixar-se anar, rebotar entre guiris suats, saltar i ballar com si no hagués passat el temps. Després d’allò, ens va faltar una bona sessió de DJ per rematar la festa, per el cert és que les 4 propostes que hi havia a aquella hora se’ns van fer bastant monòtones (començant per Jungle…) i amb incomprensible sequera de guitarres, i vam optar per posar punt i final al Vida 2023.
Tot i que haurem d’esperar encara una mica per saber els primers noms del cartell, el Vida ja ha fet oficial que del 4 al 6 de juliol de 2024 celebrarà la desena edició, amb el lema “10th Revolution 2014-2024”, i que, segons el director Dani Poveda, serà “antològica“. De moment, aquest dimarts a les 8h del matí es posen a la venda els primers abonaments.
