Carlota Flâneur (Heliogàbal, 30/12/23)

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)
Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)
Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)
Patricia Atzur (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

Aquesta història comença, com totes les bones històries, a una botiga de discos a finals del 2020 o principis del 2021 quan, tot cubetejant a l’Ultra-Local (botiga resistent al Poblenou que acaba de celebrar l’onzè aniversari, i per molts més anys!), vaig sentir que algú entrà a xerrar una estona amb el Raül Chamorro i li preguntava amb alegria com s’estava venent l’EP. Quan ja havia fet la meva collita li vaig preguntar al Raül qui era i em va comentar que es tractava d’un dels darrers fitxatges d’Hidden Track i que en Ferran Palau li havia produït un EP ple de vitalitat, Brains (Hidden Track, 2020). No em va caldre res més per afegir-lo a la bossa: Raül és un dels meus prescriptors i el seu criteri és or. Ni algoritmes ni hòsties, aquesta és l’autèntica forma de descobrir nous valors, mitjançant botigueres i botigues, així que us aconsello que passeu de wrappeds i merdes publicitàries d’aquestes i aneu a les botigues a investigar, que us fareu un gran favor a vosaltres, als músics i a l’entramat cultural. I, com diu el no-alcalde Tries, que el bombin, a en Daniel Ek.

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)

Però tornem a la història, perquè continua aquesta tardor a la mateixa botiga, quan vaig coincidir de nou amb la Carlota Flâneur. Vam xerrar d’aquell moment de descoberta, del concert d’Anna Andreu (on ella hi era a l’staff) i em va comentar que, ben aviat, finalitzava la gira del seu primer disc, que tot just complia un any, a l’Heliogàbal. Em vaig comprometre a assistir-hi i vet aquí que la història esdevé, pum, una crònica d’una vetllada encisadora.

Patricia Atzur (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

Vetllada que obrí la guitarrista, compositora i cantautora Patrícia Atzur amb un concert en format íntim. Prescindint de la banda i armada en aquesta ocasió només amb guitarra acústica i veu (una veu de qualitat sobrenatural, de textura suau, timbre sobrenatural i magnetisme capaç de segrestar l’atenció sempre capritxosa del públic) va desgranar algunes de les cançons del seu llarga durada Quiet Room (autopublicat, 2023). Amb un repertori que beu de la tradició folk britànica (no en debades estudià música durant la seva estança de set anys a Londres), la Patrícia Atzur aconseguí guanyar-se amb desarmant senzillesa l’atenció del públic que omplí la sala amb un rotund sold out. “Comes and Goes”, tall amb què obre Quiet Room, va aconseguir aquest silenci solemne, com d’interior de la Sagrada Família quan els vitralls s’encenen amb la llum del sol, del respectable de l’Helio.

Patricia Atzur (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

La Patrícia també presentà algunes cançons que, esperem, formaran part del seu proper llarga durada, ‘At the Movies’, com la introspectiva “Talking to Yourself” i la delicada “Fireflies”, que dedicà al seu pare. Un concert màgic que va arrencar l’ovació incondicional del públic, que es mostrà generós amb la sensibilitat de la cantautora barcelonesa.

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)

Vestida amb els colors de l’àlbum, que també adornaven l’escenari amb globus blaus, verds i taronges, Carlota encetà el concert amb l’últim single extret d’’Uncertainty’ (Hidden Track, 2022), “Alive at the Same Time”, establint el to general del concert: un pop suau, tendre i brillant, amb arrels soul que despunten en els moments més sensibles i vulnerables, com ara la bella “Brains”, on podem imaginar-nos l’esperit d’Aretha Franklin donant el seu vistiplau al voltant dels versos de consol de la Carlota envers la parella, presa per la tristesa al llit; uns segons eteris, de dolça melangia, de delicadesa vocal, dels que refermen la màgia de la música en directe.

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)

La primera part del set transità pel cantó més lluminós, el que no nega el neguit, la incertesa i la tortuositat del camí, però que reafirma la bellesa amb deliri. “The Rush”, “Brave” i “Balance” il·lustren, des de la serenor i la passió vital, aquestes sensacions, recolzades pel so exquisit executat per una banda de groove galvànic, sòbria i metronòmica. Amb ella, la Carlota podia permetre’s volar melòdicament i deixar-se endur pels puntejos de guitarra o, malgrat la sequedat de gola de la qual es queixava a la part final del concert, brillar amb veu dolça i aguda a balades com “Uncertainty”, un d’aquells moments que cristal·litzen a la memòria.

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)

Carlota, que, com la Patrícia, ha estat component cançons des de ben petita, té un estil depurat d’escriptura: el seu és un imaginari personal, en què qualsevol esment al passat, a estils, a etiquetes, és, per definició, cometre una injustícia. Podem dir que a “I Don’t Want to Move On” hi ha ecos de Motown, com a “Brave” o “Party”, o que la pulcritud vocal ens pot recordar a artistes R&B con Solange o Arlo Parks: ens permet afinar el to però no descriure l’originalitat de la proposta, la cadència insinuant, les estructures inesperades. Tornem al que dèiem al principi: deixeu-vos recomanar i no us la perdeu a la propera gira; a més, potser la torneu a veure envoltada de bones amigues i amics com les que la van acompanyar a la segona part del concert, quan revisità Brains i atacà la tremenda balada “Thanksgiving Song” amb la Vera als teclats; o quan en Ferran Pegenaute l’acompanyà a la guitarra a “Kind” i a una estrena (que tant de bo vegi la llum en un futur pròxim); o en Quim a “Fun”, una nova visita a l’EP del 2020.

Carlota Flâneur (Foto: Roser Gamonal)

La versió juganera de “See You Again”, de Tylor, The Creator, donà pas al comiat, amb l’enganxosa i molt celebrada “Generation of the Young Sex” i “Lungs”. Corpresa per l’ambient, vam veure una artista emocionada i agraïda pel que era no només un concert, sinó una celebració de l’amistat, de la música, de la vida. Qui ens havia de dir que a finals de novembre tindríem una nit ben primaveral (musicalment parlant).

Escrito por

Letraherido y juntaletras. Físico de titulación que ejerce (poco) en una editorial de género fantástico. Me caí en un caldero de britpop ya de mayorcito y desde entonces le doy a todos los palos del indie y de más allá. Flamenquito lover. Sé bailar sevillanas. En mi epitafio pondrá “Esta noche no iba a salir”. Common people like you.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *