Sec al davant de la pantalla i em sobrevé una pregunta de natura gairebé epistemològica: com transmetre a través d’aquest mitjà, la paraula escrita, de forma fidedigna, què va passar a la sala petita de la Razz el passat dijous 14 de maig. I no només en quant els fets (ja sabeu allò de què escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura; i aquí hi haurà molt de ball, us avenço), sinó pel que fa a l’emoció: la pròpia és encara «fàcil» (així, entre cometes) d’explicar, però i la de la banda? I la del conjunt del públic? L’ambient, la vibració, l’intangible; en una paraula (que, malgrat que als racionalistes ens grinyola, potser és la més encertada en aquest cas): la màgia, conjurada mitjançant una barreja de poesia, house i empatia que esdevingué una celebració comunitària i fraternal en un dijous de maig a Barcelona.
Em veig obligat a obviar la part cronològica, ja que no vaig aconseguir el setlist (aquest full de ruta que és una àncora preuada pels cronistes). I mira que vaig acostar-me a l’amic Jordi Trenzano, apostat a primera fila, per si podia treure una foto al paperet; però, ai las, a la banda (recordem que Joshua Idehen és com Sade: un projecte format per Joshua i el seu partner in crime Ludvig Parment, aka Saturday, Monday) no li calia. Però vaig aprofitar l’ocasió per quedar-nos allà al davant (sembla que la gent és reticent a acostar-se a l’artista en les distàncies curtes), i adés que no vaig treure el mòbil per prendre notes, per respecte als artistes i a la proposta poètica, lliure així de l’esclavatge tecnològic vaig deixar-me endur pels beats i per l’spoken word. I això és el què us porto, encara sense saber ben bé com transmetre’l. Però us dic: quin goig i quina emoció proporciona aquesta renúncia, que permet obrir tots els canals i sintonitzar amb totes les emocions, les alegres i les malenconioses, les que destacaven per si mateixes i les que voltaven en segon terme, sense gaire més interferència que la d’algun maleducat a qui fins i tot Idehen va tenir a bé fer callar. Sí, provem de ballar sobre arquitectura i deixar aquí l’esquema dels passos per tal que no s’oblidi mai la dansa d’aquella nit festiva.
També podem emprar una estratègia una mica més obliqua per afinar la crònica: assenyalar que, en acabar el concert, vam trigar LA P… VIDA en aconseguir una còpia del vinil i que Joshua i Ludvig li estampessin un parell de gargots (aquest últim, immers en el frenesí de la compravenda, fins i tot va signar algun exemplar del llibre de poesia de Idehen, qui va arrencar a riure). Era la part capitalista, tal com Joshua va esmentar de passada, el fet un xic vergonyós però necessari del negoci musical (un altre dia parlem dels comptes que van penjar Los Campesinos! a les xarxes socials), però feia molt de goig veure que la sala resistia en buidar-se mentre els assistents mostraven el seu agraïment joiós amb somriures, encaixades de mans i buidant les caixes del merxan a mans plenes.
Què va fer que el públic es mostrés tan agraït i afectuós? Empatia, esperit de comunitat i redempció a través del ball, tres dels eixos fonamentals que travessa ‘I Know You’re Hurting, Everyone Is Hurting, Everyone Is Trying, You Have Got to Try’ (Heavenly Recordings, 2026; que ja us aviso que serà a la llista dels millors discos de l’any). Al show, Idehen es proposà com un referent a dalt de l’escenari, a mig camí entre el master of ceremonies, el poeta i el sacerdot: no en debades es pot traçar una línia recta entre el gòspel i ‘This Is the Place’, tema en què el cantant dirigí una coreografia, fent que tothom alcés els braços enlaire i els balancegés cap als costats, cap al ‘rhythm’ a un costat i el ‘love’ a l’altre. Idehen emet un magnetisme irresistible, i alhora tendre i delicat; una seducció que no amaga, perquè no en pretén, el mal que fa el simple fet de viure. La pista de ball és el terreny on poder expressar-se en llibertat i on poder mostrar-se vulnerable, on trobar una comunitat comprensiva que allargarà la mà i donarà escalfor. Així comença el disc i així engegà també el concert: ‘You Wanna Dance or What?’ és un temarral house on aquesta història es narra amb veu de vellut amb ànim d’escalfar el cos, espavilar la propiocepció i connectar els sentits amb una història sobre vulnerabilitat, compassió i reafirmació.
Perquè aquest és un dels altres eixos fonamentals: en aquest món, bell i cruel, lluny de la perfecció, tothom, d’una forma o altra, estem trencats, i la pista de ball serà el refugi, el santuari, el lloc adient per enganxar les peces i assolir la redempció. Des del naixement del disco, el house, el trance i totes les escenes underground sabem que la discoteca és el temple de la gent trencada, de la que no encaixa, de la que pateix (teniu molta i bona literatura al respecte, si no l’heu gaudit personalment), però la generositat amb què Idehen es confessa (amb precisió poètica, defugint de l’exhibicionisme) fa que la reivindicació brolli poderosa, que suem i riem alhora que ens reafirmem. Com no gaudir amb el concert si pares l’orella i et deixes portar per ‘It Always Was’, ‘Don’t Let It Get You Down’ o ‘Could Be Forever’.
Amb la idea del santuari (que s’esmenta a ‘This Is The Place’) al cap, hi va haver un altre moment en què el poeta nigerià va recrear part de la litúrgia catòlica (religió de la que va dir que ja s’havia donat de baixa), la de la pau del Senyor. Va ser un altre moment màgic, el de voltar i saludar i abraçar a qui tinguessis al costat. Les litúrgies són poderoses, i en Joshua li va saber treure el màxim partit al llarg del concert.
També va haver-hi moments per la crítica, és clar: no té sentit cuidar-nos si no tenim cura també de la resta del món. Amb la molt celebrada «cançó polèmica» del repertori (el poema que Idehen publicà com a fil de Twitter i que va ser la guspira que engegà el projecte), ‘Mum Does the Washing’, vam recordar el genocidi a Palestina, vam engegar als nazis i vam recordar el cas Epstein i el puto megalòman que presideix els EUA i el criminal que governa Israel.
La ruptura i l’enyorança sobrevolen també l’obra de Idehen, potser com a arestes d’algun d’aquests trossos que deixava entreveure en els moments més rítmics del show i que, a bpms més baixos, com ‘My Love’, o la més gospeliana ‘Everything Everywhere All at Once’, porten records d’una relació trencada, el desig d’una bona vida per la persona amb la qual els camins se separen i amb la que es comparteix la criança d’una filla. La fragilitat també es va fer present a ‘Learn to Swim, Pt. 2’, un downtempo amb arabescs que, a partir de l’experiència del poeta aprenent a nedar a quaranta-dos anys, funciona com una paràbola de l’acceptació. Però si vam poder veure a una persona vulnerable, a aquest broken man que s’esmenta una vegada darrera l’altra, va ser a ‘Brother’, on l’emoció el desbordà i gairebé l’ennuegà cap al final; una interpretació sentida i dolguda que va arrencar, potser sense que s’ho esperés, una càlida i reconfortant ovació que, al final, va tallar assegurant al públic que no aconseguiríem pas enrojolar-lo.
Com tampoc no s’esperava, o així ens ho va confessar, que en aquest primer concert a Barcelona com a cap de cartell i sold-out hi hagués una invasió d’escenari que va acabar amb una abraçada grupal i amb el Joshua convidant el nen d’una parella d’assistents al concert a pujar i gaudir del moment a l’escenari.
El tram final, malgrat mantenir la consistència, en haver fet servir l’artilleria house i trance a l’inici, potser va fallar una mica en pistonada, malgrat que ‘Choose Yourself’ i ‘Whatever Comes’, per si sols, tenen una consistència envejable que tornen a posar l’accent en l’acceptació i la reafirmació.
Amb la versió de ‘Once in a Lifetime’ acabà un concert que va brillar pel carisma, la comunicació i l’afecte que Idehen concità per part del públic, i que l’elegància de Parment, l’home tranquil darrere de les màquines, ressaltà com el bon vi al banquet. Em queda la impressió de què a Joshua Idehen, com a banda, encara té per davant molt de recorregut assolir l’èxit massiu (tant de bo sense perdre el contacte de les sales!) que es mereix. Talent i feina no falten!
