Canvi d’etapa amb incògnites al Sidecar a partir del febrer

Ara fa només 9 mesos el Sidecar celebrava els 40 anys de vida, però un cop entrem al 2024 l’emblemàtica sala de la Plaça Reial de Barcelona acabarà una etapa de 4 dècades que obre moltes incògnites respecte al seu futur. Tal i com us avançàvem en aquest lloc web el passat 4 de desembre, el 31 de gener Sidecar canviarà de mans. Serà llavors quan l’actual director, Roberto Tierz, es jubili després de 41 anys dedicats en cos i ànima a un local que va fundar al 1982 amb 3 amics més de poc més de 20 anys i que ha acabat esdevenint història viva de l’escena musical i cultural barcelonina. Al 2017, sense anar més lluny, l’Ajuntament de Barcelona que llavors encapçalava Ada Colau li va atorgar la Medalla d’Honor de la ciutat. Avui, curiosament en dia 13, s’ha fet oficial la notícia amb el següent comunicat signat per Tierz:

A partir de l’1 de febrer els nous gestors seran els responsables del Sauvage, bar de cocktails del Born orientat al públic internacional i agermanat també amb d’altres locals similars de la zona com Creps al Born, Farola o Lying Club. Amb el canvi de gestors, s’actualitzarà l’actual lloguer de renda antiga del local de Plaça Reial on es troben la sala i les oficines del ‘Side’. Segons ens han confirmat des de Sidecar, el compromís que ha volgut deixar lligada l’actual direcció és la continuïtat dels 24 treballadors/treballadores en nòmina ara mateix a la sala, entre oficines, programació, personal de barres, seguretat, neteja o els dos DJs fixes en plantilla, Nacho Ruiz i Clara Rigby. Amb tot, en la nova etapa seguiran els concerts amb la mateixa responsable de programació, de manera que la continuïtat de la línia musical pel que fa als directes sembla garantida. En aquest sentit, un factor a tenir en compte és que la música en viu aporta subvencions municipals i patrocinis a la sala. Els plans immediats de la nova direcció són fer-li un rentat de cara al local que podria allargar-se un parell de mesos, i que provocarà novament la suspensió del concert de tribut a Elliot Smith que s’havia de fer el 2 de febrer i que ja s’havia cancelat prèviament. La previsió és que a l’abril reobri el local i es facin ja els primers concerts de la nova etapa: ara mateix hi ha programats els de Puño Dragón (5 abril), Alberto & García (6 abril) o el de l’històric Alain Johannes amb Lost Satellite (16 abril).

Roberto Tierz en l’especial 1er aniversari d’Indie Lovers a Scanner FM, al 2017 a Sidecar (Foto: Idoia Recuenco)

Les dues grans incògnites a dia d’avui són la continuïtat de la línia musical del club i, fins i tot, la del nom de la sala. No és cap secret que la zona de Plaça Reial, Rambles, Gòtic, Born i zones cèntriques de la ciutat en general han patit les últimes dècades un procés salvatge de gentrificació ultracapitalista que ha afectat no només a l’habitatge sino també als locals d’oci nocturn. Ara fa només 2 mesos us explicàvem en aquest lloc web l’últim concert a la Sala Milano, emblemàtic local de jazz de la Ronda Universitat que tanca per convertir-se en un altre restaurant italià. Si vas qualsevol dia de la setmana per Plaça Reial, no cal ser massa observador per adonar-se que la gran majoria de locals estan dirigits a turistes i expats. Tal i com manifestava Tierz en una entrevista a La Vanguàrdia de fa uns mesos, Sidecar s’havia convertit en una mena d'”últim mohicà” supervivent a la selva turística del centre de Barcelona i és, a dia d’avui, un dels pocs locals de rock i indie que queden a Barcelona, amb la particularitat que aproximadament un 80% del públic continua sent local. Ara per ara no està gens clar que els nous responsables mantinguin la línia musical d’aquestes quatre darreres dècades i l’acord no garanteix la continuïtat del nom, història viva de la ciutat de Barcelona. Aquesta mateixa tarda ens hem posat en contacte amb els nous gestors de la sala per intentar aclarir tots aquests dubtes, però ens han explicat que de moment no faran cap declaració al respecte i ens remeten a un comunicat de premsa que faran públic pròximament.

Els Surfing Sirles, en el retorn de 2018 (Foto: Idoia Recuenco)

El que és una realitat ara mateix és que el 31 de gener es posarà punt i final a una etapa de 41 anys en què Sidecar ha vist actuar entre les seves parets a llegendes del rock i de l’indie com The National, The New York Dolls, Alex Chilton, Pete Doherty, Nick Lowe, Undertones… una sala on van començar bandes locals ara plenament consolidades com Sidonie, Joe Crepúsculo o Love Of Lesbian. Parets entre les que tu i jo i molta altra gent hem viscut centenars, si no milers, de nits memorables fins que ha sortit el sol… i també d’altres per oblidar (metafòricament o literal). Una sala on ens hem enamorat i també desenamorat. On hem vist xerrades i exposicions, i que també ha estat protagonista i còmplice en la història d’Indie Lovers, i és que allà hem fet programes de ràdio i hem punxat al bar de dalt. Sidecar és casa, com a clients habituals, com a fidels assistents als seus concerts, i com a col·laboradors en mil històries, i aquestes últimes dues setmanes hem començat a acomiadar-nos, pel que pugui passar. A finals de gener, Sidecar prepara una programació de comiat amb una sèrie de concerts que s’anunciaran pròximament. A dia d’avui, i en espera que es resolguin totes les incerteses obertes ara mateix, ens venen al cap les lúcides línies que canten les nostres estimades Sandré en aquest himne vital anomenat ‘Potu’: “Barcelona em fa vomitar“.

Tags from the story
, ,
Escrito por

Rarito como un tema de Sonic Youth; me excito con el ‘Psycho’ de los Sonics; si me cabreo, Pistols, RATM, Sandré, riot grrrls o Los Punsetes; me ponen igual soul, r’n’b, ye-yé, garaje, punk, r’n’r, indie o brit-pop. De mayor quiero ser Patti Smith, Iggy o John Waters. Ateo hasta que conocí a PJ HARVEY. Fui negro en otra vida… y hago el impostor como periodista musical y deportivo en radio, TV, webs y revistas varias.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *