Maruja (30/05/2026, La 2 d'Apolo)

Amb la perspectiva que dona la marató/bufet lliure de concerts de l’inici del Primavera, cada cop s’endinsa més al cor i al record la bravura i honestedat de Maruja el passat dissabte a La(2). No passa gaire sovint que les imatges d’un bolo se’t quedin marcades a foc a la retina, ni que una banda sigui capaç de concitar al seu voltant, amb pura voluntat i actitud, una comunió grupal en una sala anxovada amb un merescudíssim sold out (bé, un d’aquests artistes capaços d’aconseguir aquesta sensació de comunió va ser el Joshua Idehen, amb una actitud més amable).

Ara bé, si haguéssim de resumir el concert amb un parell de titulars serien:

1) L’inici del speech de Harry Wilkinson en encetar ‘Resisting Resistance’: “Podem semblar agressius, però el nostre missatge és de pau i unitat”.

2) La bandera de Palestina 🇵🇸

Va, permeteu-me resumir-les en una: dolça feresa.

I és que, després del voluntariós, tot i que cacofònic, preludi de la jornada per part del projecte de rap punk Eigen Risico, la contundència estremidora de ‘Bloodsport’, obertura del concert i del llarga durada de debut (‘Pain to Power’, Music for Nations, 2025), fou un cop de puny, la fèrria presentació d’una banda amb una cohesió sonora i artística molt rodada i engreixada; no en debades, malgrat què pugui semblar, deu anys de carrera, de foguejar-se als escenaris i de trobar l’estabilitat i la unió de quatre músics abocats a la causa (amb els dos amics d’infància, en Wilkinson a veu i guitarres, i el tremendíssim baix de cinc cordes del Matt Bounaccorsi; la pegada incansable de Jacob Hayes als parxes i el tremendíssim treball al capdavant de la melodia de Joe Carroll al saxo) han fonamentat un projecte engrescador com pocs, capaços de barrejar el post punk, el nu, el rap i el jazz psicodèlic i que, malgrat la inevitable traça d’influències que ens puguin recordar certs grups del passat, batega amb sàvia nova i fresca.

“Podem semblar agressius”: que no ens confongui ni l’aspecte rude (de rude boys de barriades obreres de la ja de por si molt proletària Manchester) ni la tensió harmònica darrera ’Trenches’ (primera de les moltes vegades que Wilkinson irrompí entre el públic), ‘Break the Tension’ i l’espiral amenaçadora de ‘Zeitgeist’ ni la contundència nu i hard metal, que pot remetre a Rage Against the Machine per la cadència vocal o a Red Hot Chili Peppers per l’amplíssim rang dinàmic de la base rítmica (on destaca el ferotge treball de Bounaccorsi, que em va deixar bocabadat): Maruja és una banda que orbita també en el sistema solar del new jazz londinenc, amb Shabaka Hutchings com el sol aglutinador i una munió de planetes meravellosos, i en els moments de jam, que n’hi va haver molts, es deixava veure aquest virtuosisme sempre com a suma i impuls pel missatge. Realment és molt engrescador trobar-se amb una banda amb projecció, personalitat, discurs marcat i amb moltes coses per dir, en present i en futur, i que, dintre d’aquest ecosistema, combina el discurs del jazz amb aquesta violència musical: el perill se sentia, es vivia, colpia, tot i que, quan esclatava, era en pogos alliberadors i càntics de llibertat.

Per una altra banda, ‘Born to Die’ va ser sentida en absolut silenci, el que demanava en Wilkinson per despullar-se anímicament i entregar una vivència esquinçadora (la seva veu no perd l’afinació, ni en el trossos més exigents, malgrat la potència escampada durant l’hora i mitja de bolo) per després entregar el discurs al psych jazz del saxo de Carroll, un altre cop el virtuosisme al servei de l’art, de la comunicació i de la música. Tots som un i som la comunitat, com més endavant ens recordarien en acabar el concert.

Parlava de dolça feresa, o podem dir també tendresa combativa: a ’Saorsie’ (un dels títols que em van fer pensar que eren una banda irlandesa, i que, molt probablement, remeti a la migració irlandesa de mitjans del segle xx que arrelà a Liverpool i Manchester), Wilkinson ens recordava que “la diferència és el que ens fa bells”.

Ja cap al final, la distorsió inicial de ‘Resisting Resistance’ fou una petició per la unitat, per lluitar contra la injustícia i el feixisme, amb la banda unida, puny en alt, per deixar-se anar de nou pel vessant més psicodèlic del poliedre diamantí que és Maruja.