Si l’Anna Andreu, en acabar el concert, va agrair, humil i visiblement emocionada, al públic la seva assistència, des d’aquí m’agradaria, saltant-me les normes bàsiques del periodisme musical (total, no en sóc pas, de periodista…), l’objectivitat (una entelèquia quan parlem de la crònica d’un concert) i la neutralitat, parlar en nom d’aquest públic (estic segur que tothom estaria d’acord) i agrair de nou de tot cor l’Anna per la seva música, raó per la qual ens vam arreplegar dijous al vespre a La(2) d’Apolo, dins el cicle Curtcircuit; i gràcies, infinites gràcies per regalar-nos ella, la Marina Arrufat i els convidats, un concert tan íntim i tan especial, tan bell i tan reconfortant. No en debades, al llarg del recital, es van encadenar les mostres d’afecte des de baix cap a dalt de l’escenari i se’ns retornava amb escreix. I és que amb l’Anna i la Marina el món sembla una mica millor, i, en cas de no existir-hi, les hauríem d’inventar.
Però anem a posar una mica d’ordre a la ressenya, trepitgem una mica el fre al cor accelerat per l’emoció, pel record d’aquest carinyo aclaparador que li depassava per sobre del cap en direcció a la banda, i anem a centrar-nos a la crònica, que és el que hem vingut a llegir, va.
Així com vam assistir al (que segons la meva memòria, però potser m’equivoco, perquè, per dates, potser no n’era el) primer concert de l’Anna Andreu a la inauguració de la Deskomunal com a sala de concerts, també vam gaudir del debut en solitari de l’Aida Oset, actriu i membre del duo electrònic Nuu, que obria aquest vespre per a la santsenca. Tant de bo aquest sigui també el punt d’inici d’una carrera tan prometedora com la que hem pogut gaudir per part de l’Anna.
Aida presentava el seu primer disc, ‘Les evasions mínimes’, tot just tret del forn unes hores abans; una obra fràgil i evocativa que reflexiona sobre la vida, la mort i el dol, un disc fet per sentir-lo amb recolliment a les hores baixes del capvespre o just abans del trenc de l’alba. La banda que acompanyava l’artista aconseguí afegir al so delicat de les cançons la calidesa del directe, eixamplant el món íntim i personal de l’Aida al comunal de la sala, acompanyant-lo en un viatge per terres etèries i oníriques durant mitja hora en què els rellotges sembla que van deixar de marcar el temps. Dels nou talls de ‘Les evasions mínimes’ van interpretar-ne set, arrencant amb el single ‘L’espasa’, potser la més sedosa de tot el repertori, per aturar-se a les estacions de ‘El tacte’, d’instrumentació mínima i minimal; ‘Les tardes d’estiu’, amb una línia de baix que li conferí una flaire més soul i orgànic, i la delicadesa nua de ‘El camí’. El final en fals de ‘L’espera’ (al cap i a la fi, era la primera vegada que tocaven plegats) va ser més tendre que no pas enutjòs, i aconseguí retallar la distància entre escenari i platea per, de seguida, arrencar amb la volada vocal d’’Ícar’ i acabar amb la que potser és la peça més consistent del repertori, ‘La resistència’, que arrencà amb la veu de l’Aida en solitud per, de mica amb mica, agafar una embranzida electrònica que passà del folk a l’ambient i a un entramat d’orfebreria electrònica on la veu es diluí i adquirí una qualitat misteriosa.
En acabar, això que et gires i et trobes que La(2) s’ha omplert de gom a gom, i te n’alegres de tot cor perquè l’Anna i la Marina no es mereixen menys. Dos discos, uns quants singles (recollits en l’EP ‘Tots els cingles’ que es publicava el mateix dia), alabats per la crítica (i el públic!), i 150 concerts formen un dels corpus musicals de la cultura catalana d’avantguarda més preuats, conreats amb no poca feina, talent a dojo i complicitat. Una complicitat, com la forjada entre l’Anna i la Marina, tan profunda que són capaces de sincronitzar les entrades d’una forma metronòmica sense necessitat de donar entrada amb les baquetes; poques bandes, per no dir-ne cap altra, es troben a aquesta alçada de compenetració i virtuosisme. Complicitat també amb el públic, atent i respectuós, que, sense destorbar la solemnitat d’un pop minimalista, proper tant al softcore com a les sonoritats galàctiques, corejava els versos, ara xiuxiuejant, ara amb alegria i desvergonyiment; complicitat aconseguida per la justa mida entre forma i fons, melodia i lírica, peces de prosòdia impecable que funciona com a vehicle d’una poètica pròpia, un univers molt personal i alhora universal, metàfores que ressonen, que arriben lluny i calen fort, que tenen aquesta qualitat de quelcom cert i veritable, i que tenen en la veu càlida i versàtil de l’Anna el combustible inesgotable per gravar-se a foc en la memòria. No en debades, una de les adaptacions que cantà, ja acabant el concert, és la ‘Canción del jinete’, de versos de Federico García Lorca, tan personal i tan universal.
Ja que m’he saltat les normes del periodisme musical, deixeu-me continuar i destacar, de les imatges viscudes el dijous, les mirades i, sobretot, els somriures, proves que estaven, estàvem, gaudint d’un moment màgic, especial, malgrat els nervis que l’Anna confessava que patia (i que ningú no hagués dit) a l’inici del recital. Començà (metronòmicament, com us deia) amb ‘La mida’ i ‘Un gest’, dos dels temes principals de ‘La mida’ (Hidden Tracks, 2022), per, a continuació, estructurar la primera part del concert al voltant d’’Els mals costums’ (Hidden Track, 2020, l’any de la pandèmia). El naixement de la muntanya de ‘El part’, executat amb desimboltura, evocà un folklore molt proper a la Irene Solà, mentre que ‘El que no som’ i ‘Els mals costums’, amb la sala en penombra, van brillar per la calma i la solemnitat que destil·len, capaces de mantenir en silenci reverencial a tota la sala. ‘Torrent sanguini’ és el contrapunt alegre que sempre funciona, i que, juntament amb ‘El calvari’, van donar aire als aplaudiments i les ovacions, cada cop més intensos a mesura que queien les cançons i s’establia el pacte mutu entre artistes i assistents.
La proximitat de l’Anna al públic, explicant algunes de les claus poètiques de peces com ‘Penyora’ i ‘Hores per dies’, sempre obertes a la interpretació personal, acabà per refermar l’ambient complicitat i intimitat. A mig concert van anar arribant els convidats: Jordi Matas a la guitarra i Rita Payés a les veus van acompanyar l’Anna per ‘Letargo y despertar’, la primera composició en castellà de l’artista; a continuació, Pol Batlle i la Marina s’afegiren a la meravellosa (i nostra, ¡nostra!, perquè és el regal de l’Anna al públic assistent als concerts i que es troba només a l’edició física de ‘Tots els cingles’), ‘U cinquanta’, cançó inacabada gravada a casa de l’Anna i la Marina, i que, en les veus angelicals de Rita i Pol, es va expandir (meravellosa, meravellosa interpretació, el punt àlgid del concert) fins a cinc minuts joiosos; i, després d’acomiadar el Jordi de l’escenari, va venir l’adaptació del poema de la poeta mallorquina Maria Antònia Salvà ‘Quietud’. El concert renunciava definitivament a l’esquema habitual i esdevenia la festa de celebració de la família Hidden Track, de la que el públic en formava part central.
El tram final s’engegà amb la tendra reflexió sobre el pas del temps de ‘El crit al cel’, delicadament executada, i l’exhuberant ‘La certesa’. ‘Un son’ comptà amb la col·laboració a la veu de Ferran Palau, que enriqueix qualsevol concert amb la seva sensibilitat excepcional. El nou single, ‘Ulls en blanc’, estremeix com les millors cançons de Low, i, com no podia ser d’una altra forma, ‘Canción del jinete’, agrest, rabiosa, plena d’imatges poètiques i esfereïdores, estava destinada a ser el punt i final d’un recital que no va acabar aquí, sinó amb un bis improvisat, ‘El mur’, interpretat amb la ràbia amb què ens bull la sang amb les imatges que veiem aquests dies de la repressió i l’apartheid amb què l’estat d’Israel sotmet i anihila el poble palestí a Gaza i Cisjordània.
Tornant al començament, l’Anna no només agraí al públic l’assistència i l’estima, sinó que animà tothom a anar a les sales de concerts i a comprar música. Des d’aquí, ens afegim a la petició: no deixeu, no deixem que es perdin sales, botigues de discos, segells discogràfics, i també, des d’aquí, volem agrair de tot cor la Marina, la Rita, en Jaume, en Pol, en Ferran, la Carlota (no et vaig reconèixer al ‘merchan’, mil disculpes!) a tota la família Hidden Track i, especial i molt càlidament, la Louise Sansom, ànima mater del segell, responsable de tantes carreres musicals, descobridora i encoratjadora d’un munt de nous artistes i nous talents, que, fa unes setmanes, penjà un testimoni a xarxes socials denunciant la precarietat que empeny a qui treballa al món de la música a l’esgotament i l’autoexplotació, i que hauria de fer reflexionar tothom (tant de bo a aquells estaments amb poder per fer canvis estructurals) sobre el camí en espiral descendent que la música, i la cultura en general, està prenent.
Setlist Aida Oset
- L’espasa
- El tacte
- Les tardes d’estiu
- El camí
- L’espera
- Ícar
- La resistència
Setlist Anna Andreu
- La mida
- Un gest
- El part
- El que no som
- Els mals costums
- Torrent sanguini
- El calvari
- La força i el temps
- Penyora
- Hores per dies
- Letargo y despertar (amb Jordi Matas i Rita Payés)
- U Cinquanta (amb Jordi Matas, Rita Payés i Pol Batlle)
- Quietud (amb Rita Payés i Pol Batlle)
- El crit al cel
- La certesa
- Un son (amb Ferran Palau)
- Ulls en blanc
- Canción del Jinete (cover de Paco Ibáñez a partir del poema de Federico García Lorca)
Bis
- El mur
