Nation Of Language (Razzmatazz, 26/09/25)

Han passat ja 5 anys i mig des que vam punxar per primera vegada Nation Of Language al podcast ‘Per Fi És Dilluns!’ en plena pandèmia (quan encara el fèiem en castellà i no havien publicat cap disc) i més de 3 anys i mig des que ens van enamorar per complet amb un directe fresc i vitaminat a Razz 2. En aquella ocasió venien ja amb 2 àlbums sota el braç (‘Introduction, Presence’ de 2020, i ‘A Way Forward’ de 2021) i des de llavors van tornar al Primavera Sound 2023 (un altre gran concert malgrat les hores i un escenari més gran i fred) i han publicat dos discos més: ‘Strange Disciple’ (2023) i ‘Dance Called Memory’, estrenat aquest passat mes de setembre, i que era l’excusa per a la seva visita, ja a la sala principal de Razzmatazz.

Nation Of Language (Foto: Jordi Trenzano)

Hom podia tenir dubtes raonables de si serien capaços de fer aquest salt a la sala gran d’un lloc icònic a l’escena europea, tal i com diria després Ian Devaney (veu i guitarra) durant el concert. “Quan tenia 16 anys vaig venir amb un amic per sortir de festa i no vaig poder entrar. I ara sóc aquí a dalt“, havia comentat abans el baixista Alex Mackay, provocant una gran ovació del públic, potser imaginant que, perquè no, algú de nosaltres pot acabar allà dalt en algun moment de les nostres capritxoses vides. Però sí. I tant que sí. El trio de Brooklyn que completa l’encisadora Aidan Noell als teclats (com molts de vosaltres sabreu, ella i l’Ian estan casats) va tornar a brillar amb llum esplendorosa i va provocar eufòries i excitacions en un públic de diverses generacions unit per un cordó umbilical invisible fet de pop de sintetitzadors.

Només vaig poder arribar per a les dues últimes cançons del projecte de l’artista de Jerez Jordi Arroyo Ghouljaboy (‘Hidrocity Anthem / Star Aligner’ i ‘Dante’), encara amb la sala a mig omplir, i amb uns amics seus asseguts al terra de l’escenari com si estiguessin fent una trobada al menjador de casa. A les 9 en punt, amb Art Of Noise de fons, van sortir a escena els Nation Of Language, amb la formació habitual (Aidan a la dreta mirant al públic, Ian al mig i Alex a l’esquerra) i a les seves esquenes 8 focus amb peu apuntant-los en semicercle. La calma de ‘Spare Me The Decision’ va encetar un set amb Ian tocant una guitarra que aniria deixant i agafant segons la cançó, amb el nervi habitual que el fa anar amunt i avall de l’escenari, micro en mà, deixant anar les lletres amb so cristal·lí i aquesta veu tan característica convenientment reverberada que dóna tanta personalitat al so de la banda. So, evidentment, presidit pels sintetitzadors, caixes de ritmes i programacions d’Aiden que ens porten a èpoques glorioses del synthpop, esdevenint un ham perfecte per a fans que enyoren els temps de New Order, Ultravox, Alphaville o els admiradíssims per la banda, OMD (tal i com ens explicaven en el seu dia en aquesta entrevista). Tot rematat per unes línies de baix que a estones et fan pensar en Joy Division i bandes del post-punk més obscur, i en d’altres en atmosferes més lluminoses de l’època New Order (ja triguen en convidar Peter Hook a col·laborar en el pròxim disc, no?).

‘Rush & Fever’ del seu disc de debut va començar a treure les teranyines del nostres cossos atrotinats, que instants després serien incapaços de restar aturats davant el potencial incontestable de cançons que, personalment, em sembla que no tenen res a envejar a clàssics del gènere: o és que ‘On Division St.’, ‘September Again’, ‘This Fractured Mind’ o ‘Across That Fine Line’ no podrien ser hits dels 80 a l’alçada d’incunables de The Human League, Yazoo o Soft Cell? La reacció de la massa que es va ajuntar a Razz em diu que sí… a la vegada, però, les atmosferes de Nation Of Language també posseeixen un flaire de modernitat que resulta atractiu per a generacions més joves, i que en directe adquireixen una èpica que les fa créixer a uns nivells d’energia que acaben resultant extàtics (i gens estàtics).

I a l’altra banda també estan les cançons més pausades, que en cap cas perden magnetisme: des de la fantàstica ‘Wounds Of Love’ a una de les perles de l’últim disc, ‘Inept Apollo’, en què Ian reflexiona sobre el síndrome de l’impostor. La també notable ‘In Your Head’ va tancar una primera part del set de 65 minuts que teníem molt clar que no seria el punt i final de la nit. I així ens ho va confirmar el baix joydivisià de ‘Stumbling Still’, cançó que comença fosca i acaba enlluernadora. I ‘Weak In Your Light’ ens va posar als peus d’un final gloriós, amb l’epopeia rítmica in crescendo de ‘The Wall & I’ i la imatge ja clàssica dels 3 components tocant darrere els sintetitzadors de l’Aidan, connectats per l’electricitat d’una sala i un públic esvalotat i fusionat anímicament amb el trio…

…i va ser tal l’energia i la passió de la gent reclamant que tornessin a sortir que la banda ens va regalar un segon bis fora de programa que no tenien previst al setlist. I, malgrat les súpliques a crits d’una parella demanant ‘Friend Machine’, finalment el trio es va decantar per una altra cançó del debut que ja havien tocat 3 anys abans a la sala 2 de Razz: ‘Automobile’. Aidan fent el senyal del cor amb les mans diversos cops, Ian repetint una vegada i una altra com de bé se senten sempre a Barcelona (fa poc en una entrevista se’l veia lluïnt una samarreta d’un bar del carrer Princesa) i Alex més extrovertit que en ocasions prèvies van demostrar que la banda s’ho havia passat tant o més bé que el públic. I sí, Nation Of Language van demostrar-nos que ara mateix estan a l’alçada d’una sala principal de Razzmatazz i són capaços de fer un fantàstic concert en el mateix escenari pel que han passat artistes tan i tan grans de la història del rock. Fins on seran capaços de créixer només ens ho podrà dir el temps…