Cap Quadrat (Sala Vol, 01/03/24)

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)
Indie Lovers DJs (Foto: Meritxell Rosell)
DJ Catástrofe, Indie Lovers DJs (Foto: Meritxell Rosell)

La presentació del disc homònim de debut de Cap Quadrat (i primer concert de la banda) s’anunciava com un desastre. I, amb aquestes expectatives, el show va acabar sent realment desastrós perquè al final no van aconseguir que ho fos. Van fer-ho massa bé per assolir la fita. Va ser tot massa rodó per a tanta quadratura. Van connectar en excés amb un públic entregat, i van sonar sobradament compactes i conjuntats com perquè el cataclisme trobés esquerdes per on infiltrar-se, i calar, i provocar una tragèdia sònica. L’autodevastació va ser un autèntic fracàs i els membres de la banda van sortir de la Sala Vol amb els caps quadrats ben alts.

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)

Les cinematogràfiques notes de Cliff Martínez i Rizz Ortolani i la veu de Katyna Ranieri a l’Oh My Love’ de la banda sonora de ‘Drive’ ens van introduir en el món cap quadrat. Un món molt detallista, cuidat i dissenyat en el cervell cubista del cap cap quadrat, guitarrista i veu, Eloi Manén. Un cervell on caben referències musicals molt diverses, però on també hi ha espai per a J.V. Foix, Ovidi Montllor, Bukowski, La Banda Trapera Del Río o Quimi Portet, entre molts d’altres. Una enorme tela al fons amb el fantàstic logo de la banda presidia l’escenari, just darrere la bateria d’Aimar Espinet. I completaven el combo Romà Pellejero (Vapor) a la guitarra i Nat (Pararrayos) al baix, les dues últimes incorporacions d’una banda que ha anat mutant pel que fa a alguns dels seus components.

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)

Les pesades guitarres de ‘Llosa’ van encetar el viatge, que de seguida es va il·luminar amb un dels hits del disc, ‘Poble’: l’única cançó en què Aimar ha pogut ficar mà al control musical i líric de l’Elo, i on un ritme imparable fa de matalàs a veus entrellaçades que estableixen un irònic i àcid diàleg sobre el càncer de la gentrificació (“Guiris! Guiris! Guiris!“, canten, per encendre els nostres esperits de ràbia turismofòbica). La hipnòtica i fugaziana ‘Nit’ ens va portar als peus del primer homenatge del vespre, quan l’Elo va explicar que s’havia aixecat amb la tràgica notícia de la mort de Dani Ulecia, baixista de El Columpio Asesino, només uns dies després que toquessin al Lets Festival. Una de les cançons dels navarresos, ‘La Marca En Nuestra Frente Es La De Caín’, va ser el tema escollit per retre-li tribut, amb la Nat afegint la seva veu com si fos Cristina Martínez.

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)

Dani Clavera es va incorporar per afegir una segona percussió a ‘Robot’ i ‘Gairebé’, just abans d’obrir novament la porta a ingredients aliens: és el cas d”Europa’, basada en un poema de Walt Whitman. O també el d’una versió lliure del ‘Downtown’ del mestre de mestres Tom Waits, habitual en els assajos de la banda; va ser el moment en què va pujar a l’escenari Jordi Way (Ultraplayback, Trezor) i va arribar un altre dels punts més trepidants, amb un ‘Errors’ que va generar preguntes per trobar l’home nou i també va provocar els pogos a les primeres files entre “oh! oh! ohs!” que tenen molt del ‘Dancing With Myself’ de Billy Idol. Els elements del rock alternatiu dels 90 de ‘Digue’ns’, el single ‘Xamfrà’ (“i follar amb sentiment“), o la versió del ‘Presó Mental’ (“no hi ha pitjor tortura que pensar“) dels seus adorats Kitsch (dels que prenen el nom) van deixar el show a punt de caramel per a la rematada final.

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)

I va arribar aquesta mena d’òpera rock apocalíptica que és ‘Demà’, amb l’Elo als teclats i traient veu gutural del fons de les entranyes cavernoses, mentre del fons de la sala van aparèixer unes inquietants figures cap quadrades que es van plantar a primera fila, ajupides, sense fer no gaire res, en una escena digna d’una pel·lícula de terror psicològic de sèrie Z dels 50: la invasió dels cap quadrats. Una d’aquelles cançons per donar-li una personalitat inequívoca a un projecte de poesia rock difícilment equiparable ara mateix a altres bandes de casa nostra. I en català. Al marge de modes. Fent el que els surt de les vísceres i de les ments perturbades, que sempre són les més interessants i atrevides. Les que no tenen cap problema a repetir una cançó final, decidida en un plebiscit oral sense massa rigor, perquè aquesta nit es tractava de ser anàrquic i desastrós. I, tornant al principi, ho van ser perquè no van ser capaços de ser-ho, els molt cap quadrats.

Cap Quadrat (Foto: Meritxell Rosell)

Setlist:

  • Intro: Oh My Love (B.S.O. ‘Drive’)
  • Llosa
  • Poble
  • Nit
  • La Marca En Nuestra Frente Es La De Caín (cover de El Columpio Asesino)
  • Robot
  • Gairebé
  • Europa
  • Downtown (cover de Tom Waits)
  • Errors
  • Digue’ns
  • Xamfrà
  • Presó Mental (cover de Kitsch)

Bis:

  • Demà
  • Poble Reprise
  • Outro: Oh My Love (B.S.O. ‘Drive’)
Escrito por

Rarito como un tema de Sonic Youth; me excito con el ‘Psycho’ de los Sonics; si me cabreo, Pistols, RATM, Sandré, riot grrrls o Los Punsetes; me ponen igual soul, r’n’b, ye-yé, garaje, punk, r’n’r, indie o brit-pop. De mayor quiero ser Patti Smith, Iggy o John Waters. Ateo hasta que conocí a PJ HARVEY. Fui negro en otra vida… y hago el impostor como periodista musical y deportivo en radio, TV, webs y revistas varias.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *