El Vida Festival 2025 tanca una onzena edició que presentava un cartell força més atractiu que el del desè aniversari i que, segons les xifres facilitades per l’organització, ha aplegat 32.000 espectadors acumulats entre els tres dies de concerts a la Masia d’En Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Idèntica xifra a la facilitada l’any passat, i que confirma un any més la voluntat dels organitzadors de mantenir-se en aquest volum de públic que el converteix en un dels més còmodes, humans i bonics del saturadíssim panorama de festivals català. Característiques que faciliten que comparteixin espai joves adolescents que van a veure grups catalans, melòmans de mitjana edat atrets pel cartell internacional, pares i mares amb un munt de nens i cotxets absurds i gens pràctics en un entorn rural, o gent més gran de Vilanova que s’apropa a tafanejar i viure càlides nits d’estiu a la fresca. Tot i que, malgrat un breu plugim en la jornada de dijous, per primer any no ha calgut jaqueteta per a la matinada, confirmant que fa una calor de mil dimonis i el planeta se’n va a la merda.
DIJOUS 3
Una de les gràcies del Vida, com la d’altres festivals, és descobrir directes de bandes que no has vist prèviament o a les que no has prestat atenció abans. I així vam començar el nostre particular recorregut pel Vida 2025, amb els indis Peter Cat Recording Co. Una grata sorpresa de ritmes funk i soul que va entrar meravellosament bé a La Cabana, amb tastets tan deliciosos com ‘Soulless Friends’. La Ludwig Band ja s’han convertit en uns fixes del festival de Vilanova, i enguany tocaven el teòric ‘concert inaugural’ acompanyats d’una big band amb les Tarta Relena als cors, Meritxell Nedderman als teclats i Alba Armengou i Eva Fernández als vents, a banda de percussions addicionals. De tantes vegades que els hem vist, potser el resultat ja no sorprèn, però et fa passar una bona estona culminada amb la cançó fúnebre més alegre escrita en el món occidental i que vam cantar ben fort col·lectivament (una altra de les grans virtuts del Vida, que continua aplegant públic majoritàriament local en un país fastigosament gentrificat).
Després d’agafar forces a la zona de picnic, vam tornar cap a l’escenari principal per gaudir del gran Richard Hawley. L’ex de Pulp va fer un set més elèctric que en altres ocasions i se’l va veure especialment alegre i extrovertit (pel que és ell, vaja). Va començar mirant al passat amb ‘She Brings The Sunlight’, va tornar al present amb ‘Prism In Jeans’, i va anar alternant cançons dels diferents discos, sense oblidar les imperdibles i reboniques ‘Tonight The Streets Are Ours’ i ‘Coles Corner’. Elegant com pocs, el músic de Sheffield va rematar amb ‘Is There a Pill’ i ‘Heart Of Oak’, deixant un molt bon regust de boca. També el van deixar els Rufus T. Firefly als assistents al seu concert a La Cova, però nosaltres vam tancar la jornada inaugural amb Royel Otis. Els australians ens van regalar un enèrgic concert d’indie rock amb melodies enganxoses, on no va faltar l’existosa ‘Oysters In My Pocket’ ni tampoc versions del ‘Murder On The Dance Floor’ de Sophie Ellis-Bextor i del ‘Linger’ dels Cranberries.
DIVENDRES 4
Li vam fer el salt a la nostra estimada Anna Andreu per l’hora del concert al Vaixell (mil disculpes, ja no tenim l’energia d’ara fa 10 anys com per arribar a les 18h al recinte, però et veiem al desembre a Paral·lel 62!), i vam començar el divendres amb els explosius Deadletter (em diuen que va ser molt sentit el multitudinari concert de Yerai Cortés a La Masia -incomprensiblement no el van posar a l’escenari gran- acompanyat de la seva guitarra i 6 ‘cantaores’ que van suar de valent amb el sol de cara). Al 2023 a la Laut i al 2024 a Razzmatazz 3, els anglesos ja ens havien demostrat que en sala petita et passen per sobre i teníem la curiositat de saber si se’n sortirien també en un festival amb el seu crank wave esquizofrènic a cops de saxo. És cert que La Cabana és dels escenaris petits del Vida, però la veritat és que mentre la gran majoria del públic mirava al hype de la temporada a l’escenari gran, un grup de salmons inconformistes vam suar la cansalada i vam empassar pols com dements colpejant els nostres cossos suats els uns amb els altres al ritme frenètic i esquizofrènic de ‘Binge’, ‘More Heat’ (literal…), ‘Mere Mortal’ o ‘It Flies’, que van fer embogir a la primera fila a una senyora de no menys de 70 anys encoratjant amb els braços en alt la massa a continuar ballant com bojos. Sense cap mena de dubte, un dels grans concerts del Vida 2025…
…i un altre dels imprescindibles va venir tot just després. A Kae Tempest l’hem pogut seguir i veure en directe unes quantes vegades als últims anys i hem anat presenciant de ben a prop tot el seu procés de transformació personal i artístic. I potser aquesta va ser la vegada que el vam veure més feliç i identificat amb sí mateix, explicant-nos que aquella tarda va acabar d’escriure un llibre de poemes a la Masia d’En Cabanyes, que abans havia anat a la platja i que se sentia increïblement afortunat de ser en un lloc tan preciós com aquest amb gent receptiva com nosaltres. Ja ho diu el disc que va treure justament aquest mateix divendres, ‘Self Titled’, perquè així se sent i aquest és ara mateix (“They never wanted people like me round here. But when I’m dead, they’ll put my statue in the square“). Li han canviat la veu i el cos, però continua sent una metralladora de paraules que et perforen l’ànima amb els seus recitst d’spoken word, et remouen totes les vísceres i acaben escopint veritats formoses i contundents a parts iguals. Tempest és dicció, ritme, poesia, veritat, puresa, amor, lucidesa i, sobretot, CONNEXIÓ (com el seu llibre del mateix títol). I així, una vegada més, aconsegueix remoure’ns tots els fantasmes emocionals i les pors per un futur emboirat i transformar-ho tot en una profunda i transcendent sensació de vida, amor i agraïment infinits per estar gaudint una altra vegada un moment com aquest ‘People’s Faces’, novament entre llàgrimes i sanglots impossibles d’aturar i que provoquen el somriure i la càlida carícia d’una desconeguda i les abraçades entre la gent més propera. Malgrat que a vegades ens posi a prova de forma cruel i dolorosa, la vida és bonica en moments com aquest, i és un privilegi haver-ho pogut viure i sentir així. Gràcies, Kae.
Amb l’ànima així de rebregada, res com un concert de Lemon Twigs per tornar al costat fàcil i lluminós de la vida. I és que els germans Michael i Brian D’Addario són uns mestres recollint el testimoni de gegants de la història del rock com Beatles o Beach Boys i fer-se seu el llegat de Lennon, McCartney, Wilson i companyia. De fet, per so i per estètica semblen caiguts a l’escenari directament des dels 70 amb una màquina del temps. El seu va ser un fantàstic show de power-pop i rock & roll de tall clàssic i atmosferes dels 70, amb una col·lecció de joies melòdiques com ‘The One’, ‘In My Head’, ‘How Can I Love Her More?’, la nova ‘Bring You Down’ o ‘Rock On (Over And Over)’. I sí, tal i com han estat fent a la recent gira espanyola, a Catalunya també van tocar la versió del ‘Mejor’ de Los Brincos (tot i que un noi va aparèixer tot excitat per la nostra esquena cridant “Los Bravos!“). Si en sou fans, compte perquè aquest dimarts seran punxant al Barbara Ann a partir de les 21h!
Amb les forces ja més justes que la veu de hooligan ressacós de Javi Ferrara, Després d’escoltar una mica de lluny a Joe Goddard de Hot Chip, acabem el divendres amb la sessió ‘hostias como panes’ de Parquesvr, que van omplir La Cabana amb les seves sarcàstiques cançons on apunten a tot: van caure ‘El Palco’, ‘Juancarlista’, ‘Almodóvor, Amenábor’, ‘Arde, Quema, Duele’… o ‘Todos Menos Tú’, moment en què va fer-li gravar un vídeo amb el telèfon a algú del públic per dedicar-li a la seva amiga Susana que no havia pogut venir finalment al festival. Diversió i més pols per continuar castigant les nostres vies respiratòries.
DISSABTE 5
L’últim dia el comencem amb la delicada veu de Roserona al Vaixell, però la plaga de cotorres està especialment activa a aquella hora de la tarda i ho fa impossible (fet que ens fa preguntar-nos novament perquè hi ha gent que va als concerts a parlar pels descosits en un recinte tan gran i bonic com aquell en què podrien fer-ho sense molestar als altres marxant a altres racons de La Masia on no hi ha concerts a aquella hora. L’estupidesa humana no té límits). El desig d’extinció humana s’atenua una mica amb un altre dels grans concerts d’aquest Vida 2025: Supergrass. La banda d’Oxford se’ns havia escapat una vegada i una altra però el 30 aniversari de l’irrepetible ‘I Should Coco’ era l’excusa perfecta per treure’ns l’espineta 3 dècades després. I l’arrencada amb ‘I’d Like To Know’, ‘Caught By The Fuzz’ i ‘Mansize Rooster’ ens va fer suar com porcs i ens va fer creure que tocarien el disc d’una tacada i pel mateix ordre com durant l’inici de la gira., En aquest cas, però, van anar alternant també cançons d’altres discos com ara ‘Moving’, ‘Sun Hits The Sky’ o ‘Pumping On Your Stereo’. El moment ‘Alright’ va ser una festa generalitzada, però també van caure altres cançons de l’excel·lent debut com ‘Strange Ones’, ‘Sitting Up Straight’, ‘She’s So Loose’ o també una de ben bonica i que gairebé no havien tocat en directe abans d’aquest tour, ‘Sofa (On My Lethargy)’. Un concert sense fissures, molt gaudible i on van demostrar que, més enllà del gran èxit global d’Alright’, Gaz Coombes i companyia són uns músics fantàstics.
Benjamin Clementine ens havia seduït completament en l’última visita a Apolo, i potser per aquestes altíssimes expectatives l’experiència de dissabte no va ser tan satisfactòria. Elegant i amb el seu característic aire de geni de mirada embogida, el britànic va combinar moments de bellesa i emoció com ‘Delighted’ o la recent ‘Toxicaliphobia’ amb situacions sense sentit, com ara llegir d’un paper alguna de les seves pròpies lletres o la sortida a escena de dos quartets de cordes i vents que, literalment, no es van escoltar gens des del públic, restant emoció i intensitat a un moment que hagués pogut ser màgic. A estones al piano i a estones només cantant, Clementine no va aconseguir enganxar al públic, va semblar enfadat a estones i va marxar abans d’hora de l’escenari però el van obligar a tornar a sortir per complir el temps estipulat i ni tan sols ‘Condolence’ va arreglar un set irregular i que va tacar el record de la seva visita anterior.
I el cert és que Future Islands tampoc ho van acabar d’arreglar. La banda de Baltimore va fer ballar a molts i moltes, això és indubtable, començant pel gimnàstic Samuel T. Herring, que va acabar amb la samarreta esquinçada al braç esquerre en un dels molts moviments sobtats compulsius. Un frontman amb una agilitat envejable que ja voldria tenir jo, però amb unes limitacions vocals evidents, i que espatlla encara més quan comença a fer jocs guturals gratuïts i que provoquen rebuig en l’oient (com deia molt encertadament una amiga, sembla que canti del revés, com si estigués posseït). El set de pop de sintetitzadors es va fer pla i repetitiu i ens va deixar la sensació d’estar escoltant la mateixa cançó repetidament, i ni tan sols el moment ‘Seasons (Waiting On You)’ va aconseguir aixecar un concert bastant ensopit. Després de dues decepcions seguides, vam intentar aixecar el vol amb el jazz amb tocs africans i jamaicans dels Ezra Collective, que ens va servir per posar punt i final a una edició 2025 del Vida que, malgrat desencisos puntuals, ens ha deixat molt bones sensacions musicals i la felicitat perquè hagin desaparegut els maleïts tickets. Però també marxem amb la preocupació per uns preus cada vegada més cars pel que fa a menjar i beguda que semblen més propis de festivals primaverals de la gran ciutat gentrificada.
Aquest dimarts a les 8h, per cert, ja es posen a la venda els primers abonaments per al Vida 2026, que es farà del 2 al 4 de juliol de l’any vinent. La primera confirmació és el duet neozelandès Balu Brigada. Confiem que els pròxims anuncis del cartell siguin una mica més llaminers…
