Estimada amb un fervor particular, Molly Nilsson va celebrar més d’una dècada de concerts a Barcelona amb un èxit rotund a una Paral·lel 62 gairebé plena. “Mai havia actuat per tant públic”, va dir amb la seva barreja d’admiració i timidesa. I poc ha canviat la seva proposta: roba negra, el botó de “play” d’un reproductor de CD i un cançoner on els sintetitzadors l’acompanyen entre el romanticisme, el cinisme i la denúncia.
Nilsson havia de tornar a Barcelona per Tots Sants, però una malaltia va posposar el concert, mantenint a la data original les actuacions previstes de Fatamorgana i Dame Area, que van oferir uns directes propis de les seves fortaleses, amb classe, ràbia i sintetitzadors humanitzats. Divuit dies més tard era Sofia qui obria la nit amb el seu repertori de “beats” foscos i íntims, sempre disponible i fascinant per ser descobert.
Des de la seva darrera visita, la cantant sueca establerta a Berlin ha editat dos discs de llarga durada, “Un-American Activities” (2024) i “Amateur” (2025), que en un mon ideal l’haurien elevada com una de les cronistes pop més intel·ligents i profundes del seu temps. Però Nilsson atorga un significat renovat a la paraula independència: edita a segells petits, gairebé no té presència a les xarxes socials i refusa tocar a festivals, esdevenint el recordatori que encara avui en dia hem d’anar més enllà dels grans mitjans i esdeveniments.
Sigui com sigui, les dues darreres entregues varen esdevenir el fil d’un concert marca de la casa, amb la vitalitat dels sintetitzadors “lo fi” de ‘All The Way’, l’anti-himne ‘How much is the world’ o la denúncia de ‘Palestine (Somewhere over the rainbow)’. La seva recepta també és única a ‘The Communist Party’, on un hipotètic interrogatori per confessar simpaties comunistes va esdevenir el moment més ballable de la nit. Les visites al passat foren emocionants, amb l’habitual dedicatòria a Rosa Luxemburg a ‘Obnoxiously Talented’ i una altra per Greta Thunberg a ‘Slice of Lemon’. La comunió va arribar a un tram final extraordinari, amb la melancòlica ‘1995’ o la dramàtica ‘I Hope You Die’ al bis, però per un servidor va ser especialment joiosa la recuperació de ‘Mountain Time’, on Nilsson mostra la seva essència: “I’m always dreaming I could run away / As long as I remember, it’s been that way”.
