La Ludwig Band (Sala Apolo, 01/12/22)

Hi ha nits que només entrar a una sala de concerts ja pots percebre perfectament que ets a punt de viure una jornada històrica. Es respira a l’ambient, a les cares expectants d’un públic en aquesta ocasió molt jove. Tant que fins i tot en alguns casos venen acompanyats dels pares. Aquest dijous 1 de desembre de 2022 a la Sala Apolo era una d’aquestes nits. La Ludwig Band, “la segona millor banda de L’Espolla“, acabava una gira d’un centenar de concerts presentant el segon disc, ‘La Mateixa Sort’ (Indian Runners, 2022), triomfador en els premis Enderrock. I estava clar que aquesta nit es tractava d’un punt d’inflexió en la trajectòria de la banda. Una culminació de dos anys i mig frenètics, des que al ben mig del confinament més dur, la primavera de 2020, ens van captivar amb aquella ‘Cançó Num. 8 “Te’n Recordes?”‘. Des de llavors, dos discos notables, alguns singles o EPs, centenars de concerts i la constatació que ens trobem davant una de les bandes més sòlides i divertides de l’escena independent catalana, tant pel que fa a lletres com als directes.

Amb una sala gran de l’Apolo amb les 1.200 entrades exhaurides de feia setmanes (i això que en un principi havien de tocar a la sala 2….), el fals sextet va sortir a l’escenari, un per un, quan passaven 4 minuts de les 21h. I amb ‘Ara Què La Passa? (Monsieur Important)’ va començar un ‘xou’ que de seguida es va encendre amb ‘Marta’ (“com odio estimar-te…“), un dels grans èxits del fantàstic ‘Al Límit De La Tonalitat’ (Indian Runners, 2020) amb què va esclatar en veu baixa el fenomen Ludwig. El seu és un espectacle que toca molts pals i transita per camins diversos. Des del folk-rock americà més clàssic, als grans noms de cantatutors galàctics catalans, les marching bands de Nova Orleans o la música d’envelat. Tot farcit de costumisme, i també de surrealisme, i d’una presència escènica plena de naturalitat i frescor, fruit de l’experiència teatral dels membres de la banda.

I sí, Quim Carandell (veu i guitarra) agafa el protagonisme propi dels cantants, sobrat de carisma, enginy i rapidesa mental (impagable un “silenci tots!” més llarg que mai a ‘El Fill Del Rei’, potser d’un parell de minuts de rellotge amb tota la banda estàtica i el públic en pseudosilenci, si és que això és possible avui en dia a les sales de concerts). Però si d’alguna cosa pot presumir La Ludwig Band és del seu esperit col·lectiu, familiar i assembleari, com els mateixos Indian Runners (no se m’acut una millor llar musical per a ells). I en el show hi ha moments i espai per a tots: Andreu Galofré (baix), Gabriel Bosch (guitarra), Lluc Valverde (vents), Roger Cassola (bateria)  Pau Esteve (teclats), Pau Lanzetta (més teclats), o estrelles convidades com la Marta Torrella i l’Helena Ros (o el que és el mateix, les Tarta Relena), l’Arnau Cintas per cantar una enèrgica ‘Fòssils’ en el primer bis, o l’Eneko Urrestarazu al trombó. Un equip d’aquells que gaudeixen com nens sobre l’escenari d’una manera encomanadissa. Sembla impossible que els estiguis veient i no et vinguin ganes de ballar, de cantar i de somriure. Del que vindria a ser VIURE, vaja, com si en lloc d’un gèlid 1 de desembre ens trobéssim en un calorós 15 d’agost en plena Festa Major.

I en una hora i tres quarts de concert hi va haver moment per a tot: les recents ‘Desembre’ o ‘De Puta Mare’; l’abans citada ‘Fòssils’, ‘Les Calderes d’En Pere Buteru’ o ‘El Fill Del Rei’ de l’EP homònim amb el que van debutar al 2018 (amb l’habitual ball de costat a costat, i llençament de flors des del públic en la tercera d’aquestes cançons, quan diu “Tirem-li flors, diguem-li que és mescla d’encant i de saviesa!“); també imprescindibles del primer disc com les dues inicials abans citades, ‘Avui He Anat A Ca’l Coix’ o la meravellosa ‘Cançó Num. 8 “Te’n Recordes?”‘ amb les ‘Tartes’ fent els coros, just abans que la Marta es convertís en dimoni i l’Helena en angelet a una ‘General Mitre’ que té tant de teatre com de música; i, és clar, cançons del celebrat ‘La Mateixa Sort’ com ‘La Llum De L’Alba’, ’30 Monedes’ (amb els ja tradicionals solos de teclats, en aquesta ocasió a 4 mans), ‘Tren A València’… o algunes més que es van guardar per als moments de clímax dels bisos…

…i és que el temps extra va tenir uns quants elements per comentar. Començant per la bonica ‘El Racó Del Romaní’ que en Quim va començar en acústic amb només 5 cordes, perquè una se li havia trencat; passant per l’aparició estelar d’un Arnau Cintas histriònic i desbocat cantant ‘Fòssils’; o també la versió del ‘Valerie’ de The Zutons que va popularitzar Amy Winehouse, aquí reconvertida en un ‘Val A Dir’ de dignitat, davant les carbasses no desitjades d’una persona estimada només en una direcció; o un ‘Jerusalem’ a ritme de rhytm’n’blues i una sala embogida portant la banda al clímax, o potser va ser a l’inrevés. I, per descomptat, malgrat que marxessin, tots i totes sabíem perfectament que faltava una cançó i havien de tornar a sortir. I així va ser, i en Quim va etzibar un “Que repiquin les campanes i que avui repiquin fort“…, abans de convertir una cançó aparentment fúnebre en una celebració de vida, una festa grossa, un orgasme col·lectiu. I potser ‘S’ha Mort L’Home Més Vell De L’Espolla’, però tenim clar que ha nascut una banda amb ingredients de sobra per convertir-se en uns clàssics contemporanis de la música independent catalana. I nosaltres podrem dir que vam estar donant la turra amb ells abans que tinguessin ‘discu’, i que vam viure aquell mític concert a l’Apolo en què La Ludwig Band es van fer (encara més) grans.