Brown Horse: el millor disc d’Americana de l’any l’ha fet una colla de nois de Norwich
Hi ha quelcom d’atractiu en el fet que un dels millors discos d’Americana del 2026 l’hagi parit una banda que no ha crescut a Tennessee, ni Texas, ni cap dels paisatges que la seva música evoca amb tanta precisió. Brown Horse són quatre amics de Norwich, una ciutat petita i una mica oblidada del nord-est d’Anglaterra, que en tres anys han publicat tres discos —’Reservoir’ (2024), ‘All The Right Weaknesses’ (2025) i ara ‘Total Dive’ (2026, Loose Music)— sense haver deixat mai les seves feines del dia a dia. I tot i així, han aconseguit el que molts cantautors nord-americans “de soca-rel” busquen tota la vida: que la pedal steel, la distorsió i la melancolia de carretera sonin absolutament creibles, sense impostura.
El mèrit és doble. Primer, perquè ‘Total Dive’ no és un exercici de pastitx: és un disc fet amb quatre veus compositives (Patrick Turner, Nyle Holihan, Emma Tovell i Rowan Braham) que, contra tot pronòstic, sona com una sola banda amb una sola ànima. Segon, perquè ho fan des de fora del codi postal que suposadament dona legitimitat a aquest gènere. És el mateix mèrit, salvant les distàncies, que té la Joana Serrat aquí a casa: una cantautora catalana capaç de construir una carrera a l’alçada de qualsevol songwriter nord-americà, sense necessitat de néixer a Nashville ni a Austin per dominar el gènere amb excel·lència. L’Americana, sembla, no és un accident geogràfic sinó una sensibilitat que es pot aprendre, habitar i fer-la pròpia des de qualsevol racó del món —ja sigui Norwich o Vic.
Brown Horse toquen a Barcelona el 30 de juny a la Sala Upload, dins una gira que els ha portat per mig Estats Units i que els segueix consagrant com una de les bandes més interessants de l’escena alt-country/Americana britànica actual. Abans del concert, vam fer arribar un petit qüestionari a Patrick Turner, frontman de la banda. Aquí el teniu, traduït i amb tot el seu encant intacte.
Vau conèixer-vos com a amics abans que existís Brown Horse. Què us va fer passar de tocar cançons d’altres a open mics a decidir que teníeu alguna cosa pròpia a dir?
Escriure cançons és una cosa estranya. No crec que quan vam començar sentíssim que teníem alguna cosa important per dir, o que calgués compartir-la amb el món; simplement vam pensar que seria divertit provar de tocar algunes cançons que havíem escrit nosaltres mateixos. Sé que les nostres cançons són sovint força sinceres i tristes, però gaudim molt tocant junts.
Diversos membres escriviu cançons per a la banda. Com eviteu que ‘Total Dive’ soni com una recopilació, i acabeu amb una cosa que sembla una sola veu?
Que jo canti totes les cançons probablement ajuda a aquesta sensació de continuïtat, cosa que ens diferencia de moltes altres bandes amb diversos compositors on cadascú canta les seves. Però més enllà d’això, també compartim una mateixa sensibilitat: quan decidim quines cançons mostrar als altres, tots tenim una idea bastant semblant de què és exactament una cançó de Brown Horse.
En Nyle ha descrit algunes cançons com “una cançó folk amb un solo de guitarra a l’estil Smashing Pumpkins enganxat al mig.” Com decidiu quan deixar que una cançó esclati, i quan contenir-la?
Crec que volia dir que si despullessis les nostres cançons de tota la distorsió i el soroll, voldríem pensar que, en el fons, es sostenen com a peces de cantautor. Qui ha escrit la cançó normalment decideix què en vol fer a l’arranjament. Sí que busquem un cert equilibri al llarg d’un disc, i també als directes. Volem que aquests moments més callats es facin notar.
Les vostres lletres són molt concretes i cinematogràfiques —un sofà de pana, un gos retriever que es diu Hank, una guineu morta il·luminada pels fars d’un cotxe. És una tècnica conscient, aquesta hiperespecificitat, o us surt de manera natural?
Això és interessant, perquè sempre he pensat que les nostres cançons són, lletrísticament, més aviat ambigües i poc definides. Vull dir que no hi ha gaires noms de llocs concrets ni personatges amb nom propi. Diria que ens interessen els detalls, més que les especificitats com les que has triat. Crec que ens agrada trobar detalls en les coses i els llocs quotidians, i emmarcar-los perquè pesin una mica més.
Vau enregistrar ‘Reservoir’ en tres dies. ‘Total Dive’ us n’ha pres dues setmanes. Què et dona, tenir més temps a l’estudi —i què et pot arribar a robar?
Definitivament, augmenta les possibilitats de fer alguna cosa que no faci pena, si tens una mica més de temps. Enregistrar els primers dos discos va ser molt intens, i bàsicament no hi havia temps per avaluar res sobre la marxa. En aquest disc vam tenir prou temps per reorganitzar i tornar a enregistrar coses que no acabaven de funcionar, cosa que va ser genial. Dit això, crec que sempre ens ha anat bé tenir terminis ajustats per acabar-ho tot. Fins i tot amb dues setmanes, no hi ha realment temps per recrear-nos en el que estem fent d’una manera que pugui ser contraproduent.
‘Total Dive’ és notablement més fort i abrasiu que els vostres discos anteriors. Va ser una decisió conscient des del principi, o va sorgir de les sessions?
Crec que els nostres dos primers discos també haurien sonat així de forts i abrasius si haguéssim sabut, en aquell moment, com aconseguir-ho. Anem descobrint les coses sobre la marxa.
Heu tret tres discos en tres anys, tots mentre manteníeu altres feines. És un ritme frenètic!
Crec que simplement ens agrada molt fer discos, així que un cop hem escrit unes quantes cançons cadascú, tornem a l’estudi i en fem un altre. No és una estratègia, ni una cosa que perseguim; senzillament ens ha semblat normal enregistrar-ne un cada any.
Vau fer un concert sencer de versions de Dylan al Moth Club. Què té Dylan, en concret —són les cançons, el llenguatge, el personatge, alguna altra cosa?
Aquesta és una gran pregunta! Crec que, en aquell moment concret, va ser el màrqueting. Van treure aquella pel·lícula sobre quan es va passar a l’electricitat (no l’he vista), així que de cop Dylan estava a tot arreu. En Campbell Baum, de Broadside Hacks, va pensar que seria un bon moment per fer una nit-homenatge, més o menys coincidint amb l’estrena, i ens va alegrar molt que ens convidés a participar-hi. Hem estat fans de Dylan tota la vida, i aquella nit va ser probablement la més divertida que he viscut mai tocant en directe.
Tanqueu alguns dels vostres concerts amb “Farewell Transmission”, de Jason Molina. Què significa aquesta cançó per a la banda?
Ens van demanar que toquéssim “Farewell Transmission” com a part d’un homenatge a Molina al End of the Road Festival del 2024. Vam aconseguir que sonés força bé, i ens havia costat un temps aprendre-la, així que ens va semblar que valia la pena incorporar-la als directes durant la resta d’aquell any. No sé si pensem en termes de què significa per a nosaltres. L’estimem, i és una cançó increïble. Probablement sigui el llistó més alt del tipus de música que intentem fer.
Gairebé tots els membres canvieu d’instrument durant un concert en directe. Aquesta fluïdesa canvia l’energia del show, o genera moments de caos que heu de gestionar?
Definitivament va generar uns quants moments de caos quan vam començar, portant uns dotze instruments a escenaris minúsculs, i canviant-los a cada cançó. Hem intentat gestionar-ho una mica millor els últims anys, però és una part important del directe.
Vau fer de teloners de Courtney Marie Andrews i vau baixar notablement el volum per a aquelles dates. Com us adapteu com a banda de suport sense perdre el que us fa ser vosaltres?
Crec que el que ens fa ser nosaltres són les cançons, i intentem escriure cançons que es sostinguin a qualsevol escala, així que ens va semblar prou natural tocar aquells concerts d’una manera més despullada, sense bateria. És com vam començar.
El consens crític sembla ser que ‘Total Dive’ és el moment en què deixeu de ser una banda prometedora i en passeu a ser una banda plenament formada. Ho sentiu així, des de dins?
Sí, crec que sí, però avui dia, l’economia de ser una banda de gira fa que sigui molt més difícil percebre aquest canvi des de dins. El mes passat vam fer el nostre primer concert (amb entrades exhaurides) a Nova York, després d’unes setmanes de gira pels Estats Units, i pocs dies després ja estàvem tots de nou a les nostres feines habituals. Estic molt content amb el que hem fet aquests tres anys, però no és que ho haguem “aconseguit” encara.
Hi ha ja un quart disc prenent forma —o us esteu donant permís per respirar, per fi?
Sempre estem escrivint coses noves, qui sap!
Brown Horse toquen el 30 de juny a la Sala Upload de Barcelona, l’1 de juliol al Loco Club de València, el 3 de juliol al SubeRock a San Vicente de Alcántara i el 4 de juliol al Huercasa Country Festival a Riaza, dins la seva primera gira espanyola.
