Va ser un dimarts però ningú ho diria. La banda d’Austin (Texas) va venir a la Sala Upload de Barcelona per oferir un directe esplendorós, frenètic i concís com pocs. Tot just van tocar una hora i cinc minuts. Ara, l’energia que van encomanar i l’alegria que van transmetre va ser fulgurant. Deconstruïnt la cançó pop a través de filtres psicodèlics, ritmes motorik i electricitat a dojo, els Holy Wave van enlluernar l’audiència. Molts de nosaltres vam ballar hiperactivament amb un somriure perpetu de felicitat.
Era el quart concert que oferien a la ciutat però un servidor no els havia vist mai. De fet fins fa pocs mesos no coneixia la seva existència. La bona acollida del nou disc “I’m DADA” (Suicide Squeeze, 2026) –gravat a Ensenada, Mèxic– va facilitar descobrir-los i gaudir d’unes cançons rodones que tenen quelcom d’imprevisible. Si en disc sonen subtils i pausats, en directe acceleren les cançons, expressant múltiples girs estilístics. The High Llamas, Broadcast, Stereolab, The Sea and Cake són algunes de les bandes que venen al cap escoltant-los però cap d’elles indica amb claredat una música que en viu sembla l’epítom del pop ràpid. Per moments semblen uns The Feelies amb arrels psicodèliques.
Joey Cook, Julian Ruiz, Ryan Fuson, Kyle Hager i un cinquè músic no identificat van interpretar la majoria de temes de l’últim disc, publicat al juliol, que es mereix aparèixer a les llistes de finals d’any. Combinant la precisió metronòmica del baterista amb fins a tres Fender Stratocaster mil·limètricament entrelligades, un baix metòdic i uns teclats expansius carregats de loops, el Holy Wave van desplegar un so meditat que defuig la improvisació. ‘s33.u.in/HAL’ va ser un dels primers temes en sonar. El canvi de guió que proposa, passant d’un pop lluminós gairebé estiuenc a una densitat shogaze pròpia dels My Bloody Valentine, manifesta la riquesa sonora d’un grup que ja porta més de quinze anys trepitjant escenaris. “El que diu aquesta cançó, bàsicament, és FUCK ICE” va explicitar el cantant en presentar ‘dewey’s dirge’, afirmant la seva oposició a les vergonyoses polítiques migratòries de Trump i el compromís polític d’unes lletres que en principi semblen decantar-se cap a l’evasió.
‘first DAE’ va permetre identificar el vincle directe amb la música del Sean O’Hagan, aquella que parteix dels Beach Boys per dirigir-se cap a un pop electrònic fet de detalls microscòpics. ‘i’m DADA’ també va sonar i ho va fer a les mil meravelles, remarcant la influència kraut i demostrant com aquest admet múltiples punts de fuga. L’absurditat de la lletra connecta amb l’esperit Dadà dels artistes d’avantguarda d’entreguerres, recollint el fet que el terme prové de les primeres verbalitzacions incongruents de tot ésser humà durant el procés d’aprendre a parlar. ‘I’m Not Living in the Past Anymore’ va activar l’audiència del tot. El seu ritme contagiós, deixeble de Klaus Dinger i Michael Rother de NEU!, va encomanar un públic principalment local que també va gaudir de ‘Western Playland’, un tema recuperant d’un disc del 2016. Dos bisos van concloure un molt bon concert que potser es va quedar un xic curt.
Prèviament la banda local Teana va actuar com a telonera i ho va fer gairebé durant tres quarts d’hora. El quartet, actiu des de 2017, va interpretar un seguit de temes cantats en castellà i anglès a mig camí entre el noise pop de finals dels anys noranta i les noves onades de rock psicodèlic. No van acabar de convèncer. Es van mostrar dubitatius i indecisos, com si estiguessin acabant de decidir com volen sonar i cap a on volen concentrar els esforços creatius.
Setlist:
- US 54
- Do You Feel It?
- s33.u.in/HAL
- Happier
- first DAE
- Chaparral
- dewey’s dirge
- i’m DADA
- I’m Not Living The Past Anymore
- Western Playland
- Buddhist Pete
Bis:
- Adult Fear
- She Put A Seed In My Ear
