Barcelona Psych Fest 2026 (Paral·lel 62 / Upload, 16-18/04/26)

Ja fa temps que la nostra ciutat és un dels referents a nivell europeu en l’àmbit de l’organització de festivals musicals. En tenim de tota mena d’estils, tamanys i filosofies. Hi ha festivals que creixen per l’obligació que els imposen les normes d’un sistema econòmic suïcida, boig… nodrits per pressupostos inflats provinents de malignes fons d’inversió i cartells construïts a cops de talonari. I n’hi ha d’altres que creixen per convicció, perquè responen a una necessitat real d’una comunitat que requereix d’un espai on reunir-se sota un mateix cel. El Barcelona Psych Fest és, sense cap mena de dubte, d’aquest segon tipus d’esdeveniments. Una autèntica festa on es dóna veu a una comunitat d’aquestes que s’articula al subsòl cultural de la ciutat i que la dota d’ànima i personalitat.

Des que el 2017 va obrir portes per primera vegada a la Sala Upload, el festival ha anat fent el camí de l’eruga cap a la papallona: cada edició una mica més gran, una mica més ambiciosa, una mica més seva. El que va néixer com un esdeveniment més reduït ha evolucionat fins a convertir-se en una cita clau per a fans i professionals de l’escena psicodèlica, i la present edició, instal·lada al Paral·lel 62, n’és la prova més evident. El cartell d’enguany —amb noms com Altin Gün, Michael Rother, Deadletter, New Candys o Glyders— ens demostra que és el d’un festival que fa uns anys que ja juga en una altra divisió, sense perdre ni un gram de l’esperit underground que el va fer néixer.

Públic Barcelona Psych Fest (Foto: Meritxell Rosell)

Durant pràcticament una setmana, Barcelona es converteix en la capital astral dels ritmes psych, folk, kraut i space rock i de tot allò que transita entremig. La proposta combina concerts en directe, sessions de DJ, projeccions analògiques i digitals i espais dissenyats per perdre la noció del temps. Un dels grans encerts del festival és precisament la seva arquitectura d’ambient: la sala gran puja el volum i l’adrenalina, mentre que la Magic Cave —un racó apartat, envoltat de llums tènues i projeccions orgàniques que semblen extretes d’un somni de Dalí— ofereix un refugi per als qui volen gaudir de la psicodèlia d’una forma més contemplativa, arraulits en algun raconet. Llums, visuals i arquitectura al servei d’un estat d’ànim. És aquí on el festival demostra que entén, de debò, el que ven.

Magick Brother & Mystic Sister (Foto: Meritxell Rosell)

Que els locals Magick Brother & Mystic Sister obrin la jornada de divendres no és casualitat ni cortesia. La banda barcelonina pren el nom d’una cançó de Gong, i els seus dos membres principals, Eva Muntada i Xavi Sandoval, van travar una connexió especial amb Daevid Allen en una visita al Canterbury Festival, on van veure actuar els citats pioners de la psicodèlia, Caravan i Arthur Brown. Aquell pelegrinatge va deixar una empremta inesborrable en el seu ADN musical i han construït un univers sonor que ressuscita els sons psicodèlics de finals dels seixanta i de la primera meitat dels setanta, passant pel filtre del so de Canterbury, el krautrock i la psicodèlia còsmica, sense que res soni a rèplica o a museu. El seu concert d’obertura va ser exactament el que havia de ser: una benvinguda càlida i alhora hipnòtica, un ritual iniciàtic per al públic que s’anava congregant. El mellotron d’Eva Muntada, la flauta de Maya i les guitarres de Xavi van crear un tapís sonor d’una bellesa pura. Eteri, còsmic, psicodèlic i alhora terrenal, el seu directe no va decebre.

Va arribar el torn dels Glyders, i amb ells, una lliçó sobre allò que és realment important en el rock: les cançons. La banda va mostrar-se continguda a l’escenari —potser massa—, amb una certa timidesa en la posada en escena i un sentit de l’espectacle que encara té marge de creixement. Però res d’això va importar massa quan les cançons van començar a desfilar. El seu darrer disc, Forever, publicat el 2025, és una col·lecció d’un nivell imbatible: melodies 70’s que enganxen de manera quasi insolent, arranjaments plens de matisos i el carisma d’un Joshua Condon que no acabem de percebre del tot en directe. El frontman porta el pes del directe amb solvència que desmenteix qualsevol inseguretat escènica, però no acaba de teixir un vincle amb la audiència. El públic, però, progressivament va anar cedint als seus encants. Hi ha bandes que sedueixen per la seva presència i n’hi ha que ho fan per la potència intrínseca del seu catàleg. Glyders, clarament, pertanyen al segon grup. Quan treballin més la seva proposta sobre l’escenari i seran imparables.

Si hi ha una actuació del divendres que justificava la compra de l’entrada per sí sola, aquesta era la de Michael Rother. El músic hamburguès, nascut el 1950, és conegut sobretot per haver cofundat el grup alemany Neu! amb el bateria Klaus Dinger, i per la seva col·laboració amb Hans-Joachim Roedelius i Dieter Moebius sota el nom de Harmonia —dues formacions que van canviar per sempre la manera d’entendre el rock, el ritme i la repetició com a hipnosi. Brian Eno, David Bowie, Radiohead, Stereolab: tots deuen alguna cosa a l’esperit que Rother va contribuir a forjar als anys setanta. Acompanyat per Hans Lampe a la bateria, Franz Bargmann a la guitarra i Vittoria Maccabruni a l’electrònica i les veus, Rother va aparèixer a l’escenari amb la seva gestualitat característica: parsimoniós, concentrat, quasi sacerdotal. Parapetat darrere la taula de mescles i la pantalla del seu ordinador, guitarra a la mà, va desgranar un setlist de luxe farcit de peces de Neu! i Harmonia com “Hallogallo”, “Negativland”, “Dino” o “Deluxe”. Aquell pols mecànic i hipnòtic, aquella pulsació que sembla no anar enlloc però et porta a tot arreu, va fer el seu efecte inevitablement, recolzat per uns visuals farcits d’estímuls i imatges antigues dels temps de glòria de Neu! als 70’s.

Quan un festival té un concert com el de Rother com a plat fort, és fàcil que el que ve a continuació quedi desdibuixat. Però els italians New Candys no van donar cap opció a la comparació: van entrar en escena, van aixecar la temperatura i van convertir-se en una de les grates sorpreses de la nit. Formats a Venècia el 2008, New Candys han construït al llarg de quasi dues dècades una base de seguidors fidels al voltant de la seva barreja fosca i hipnòtica de shoegaze, psych rock i pop ombrívol. Liderats per Fernando Nuti, han rebut l’elogi d’Anton Newcombe de The Brian Jonestown Massacre i fins i tot d’Iggy Pop, cosa que diu molt sobre el seu caràcter salvatge i singular. El seu últim disc, The Uncanny Extravaganza, publicat el 2025 al segell Fuzz Club, empeny l’electrònica cap a primers plans nous, amb textures més denses i ritmes més foscos que en el passat, i en directe tot això cobra una dimensió extra. El seu set al Psych Fest va ser compacte, sense concessions: guitarres tenyides de fuzz, sintetitzadors que reforçaven l’atmosfera nocturna, i aquella capacitat de crear un groove hipnòtic que et fa perdre el compte de les pulsacions. Sense gaires artificis dominen la sala amb les seves cançons sorolloses, atmosfèriques i addictives teixint una actuació que confirma que per als New Candys l’escenari és el seu hàbitat natural.

I d’aquesta manera, en el millor estat d’ànim possible vam afrontar el que seria el millor concert del festival. Ho diem sense reserves. Els Deadletter s’han guanyat una reputació en el panorama independent britànic com un grup que viu i mor sobre l’escenari. Veure’ls en directe és ser testimoni no tant d’una actuació musical com d’un sermó distòpic, una liturgia que combina poesia, suor i energia desbocada. Originaris del nord de Yorkshire i establerts a Londres, el sextet va ser fundat el 2020 pels amics Zac Lawrence, Alfie Husband i George Ullyott, i des de llavors s’ha expandit fins a incorporar un saxòfon, que els dona un toc jazz i art-rock que els diferencia de qualsevol altra banda post-punk del moment. El seu debut Hysterical Strength a 2024 i les seves actuacions explosives els va col·locar al mapa com una de les bandes més prometedores del panorama independent. El segon àlbum, Existence Is Bliss, publicat fa dos mesos, ha confirmat que la reputació aconseguida no es tractava d’un foc d’encenalls. Però tots els discos del món no preparen ningú per veure Zac Lawrence en directe. El cantant és una força de la natura: part Iggy Pop en la seva entrega física absoluta, part Mick Jagger en la xispa carismàtica i la consciència de l’espai escènic. Lawrence no actua: posseeix. Va cantar entre el públic, va trencar la quarta paret tantes vegades que ja no quedava paret, va llançar-se a un pou humà en un stage diving que el va abraçar càlidament i va enfervorir la sala. La connexió entre banda i públic va ser visceral, recíproca, inoblidable. Tancàvem la nit amarats de suor i cervesa però feliços d’haver viscut un dels millors concerts des que portem de 2026 a la nostra ciutat sens dubte.

Malauradament aquest no va ser el darrer fet remarcable que els va passar als britànics a la nostra ciutat. La seva furgoneta —aparcada davant mateix d’una comissaria de policia a El Prat de Llobregat— va ser assaltada poques hores després, i la gran majoria del seu equip de so i instruments els va ser robat. Les imatges que van compartir a les xarxes, amb les finestres trencades i la porta del darrere arrencada a la força, resumien una situació que qualificaven ells mateixos de “brutalment desoladora”. Van demanar ajuda i van obrir un crowdfunding demanant 11.000 lliures per reposar el material. I el món, que de vegades és un lloc capaç de respondre a les injustícies, va reaccionar: en poques hores es van superar les 14.000 lliures recaptades. Perquè, afortunadament, de vegades la justícia poètica existeix i la gent de bon cor va considerar que el món és un lloc millor si Deadletter té els instruments i tots els mitjans per seguir predicant la seva paraula.

La jornada de dissabte despertava sota la inevitable ressaca d’un divendres excepcional i l’encàrrec d’obrir la tarda no és mai el més agraït, però el quartet de Göteborg Hollow Ship, que fusiona la influència progressiva de bandes com Pink Floyd i King Crimson amb ritmes afro-pop, va demostrar tenir prou caràcter i personalitat pròpia per fer-ho amb dignitat. La seva música barreja els sons del psych britànic primerenc amb un afro-rock funky i expansiu, fusionant les sonoritats analògiques dels seixanta amb la tècnica contemporània, i el resultat en directe és una cosa que se sent orgànica i alhora lleugerament alienígena, en el millor dels sentits. No van encendre la sala, però tampoc calia: el seu paper era el de plantar la primera llavor psicodèlica de la jornada, i en aquell sentit van complir amb escreix.

Poc després van sortir a escena Gift, que és una banda de rock psicodèlic de Brooklyn que incorpora elements de shoegaze amb tocs de rock independent dels noranta. Formats el 2019 just abans que el món s’aturés, van usar el confinament per enregistrar el seu debut en solitari, i des d’aleshores han anat construint el seu univers sonor a un ritme pausat però implacable. El seu segon àlbum, Illuminator, beu de referències com Screamadelica de Primal Scream, Massive Attack i Spiritualized, i en directe tota aquella ascendència s’expressa amb una música que oscil·la entre el rock espacial tremolós i les melodies pop etèries. El concert de Gift va ser d’aquells que es couen a foc lent. TJ Freda és un frontman contingut però magnètic, i el conjunt de la banda demostra una maduresa musical que supera la seva joventut com a formació, tot i que encara els queda un llarg recorregut per jugar a les grans lligues.

Poc després va ser el torn de Nothing, que és una banda de shoegaze de Filadèlfia formada el 2011 per Domenic Palermo, un home amb una trajectòria vital tan intensa com la música que fa. El directe de Nothing és una experiència físicament immersiva: les guitarres distorsionades s’agrupen en parets de so que t’envolten i gairebé et priven de l’aire. Palermo porta el pes a les veus, i la banda al complet funciona com una màquina ben engreixada. El problema, si n’hi ha un, és que en un festival on la varietat de registres és un valor en si mateixa, el shoegaze de Nothing demana una entrega total del públic que no tothom estava disposat a oferir en aquell moment de la nit. Els qui es van deixar portar, però, van gaudir d’uns moments de pura catarsi sonora.

Que els holandesos Altın Gün ocupessin el tram central de la nit era una decisió de sentit comú: si hi ha una banda al cartell capaç d’unir tothom sota una mateixa pista de ball i de recarregar les energies, són ells. Des que van irrompre a escena el 2018 amb el seu disc debut On, Altın Gün han estat a l’avantguarda del revival del psych turc del segle XXI. Aquest conjunt d’Amsterdam han ressucitat l’edat d’or del rock folk psicodèlic turc injectant-li l’energia vibrant del segle XXI. Sí, el seu estil no és el territori on habita tot aficionat al psych més fosc i introspectiu com ho és un servidor, però seria injust negar el que Altın Gün representa com a proposta i com a banda en viu. Els seus músics són d’una solvència indiscutible i la seva capacitat de fer ballar un públic divers és un talent que no totes les bandes poden reclamar. Una festa a l’alçada d’un cap de carterll que va deixar el terreny abonat per a allò que venia. I el que venia era d’un to i una mida diferent.

I aleshores van arribar els Fomies per tancar la nit, i el Paral·lel 62 va deixar d’existir tal com el coneixem per convertir-se en un veritable infern de garage-fuzz-heavy-psych. El seu viatge musical transporta a través de somnis estranys, prats suaus i corrents salvatges, tot sustentat per un fuzz poderós i encisador que fusiona el heavy psych amb la frenesia del krautrock. Però res d’això prepara per a la realitat del seu directe. Des dels primers compassos, el fossar es va transformar: un pogo salvatge i permanent va prendre possessió de la sala, una massa de cossos que s’empenyia, saltava i es donava als impulsos primaris que la música dels Fomies exigeix. La psicodèlia, aquí, no és un viatge interior ni una contemplació: és una força bruta que t’agafa pel coll i et llança contra els teus semblants. Era impossible resistir-s’hi. Era impossible no somriure —o cridar, o les dues coses alhora mentre embesties o et protegies de les embestides segons vingués la marea humana salvatge. En un festival on moltes propostes conviden a tancar els ulls i flotar, els Fomies van recordar que la psicodèlia també pot portar a l’avern, i que a vegades és allà precisament on es troba el millor del viatge. Un tancament de nit descomunal i la confirmació que el cartell del dissabte guardava el millor per al final.

Rendits però feliços abandonàvem la sala amb el convenciment que el Barcelona Psych Fest és un festival en expansió, conscient del seu valor i dels seus límits, que creix amb seny i amb criteri, i amb una organització que entén que un festival de psicodèlia no és simplement un cartell: és una proposta d’ambient, d’espai i d’experiència sensorial total.

ANNEX DISSABTE TARDA (Àlex Vidal)

Tarda de dissabte més estival que primaveral, després de la ressaca emocional (i una mica etílica) de la nit anterior no van dissuadir-nos per escalar les costes del Polvorí i acostar-nos a la beneïda sala Upload per assaborir les apostes més agosarades del festival.

Salvana van signar un molt competent espectable de ruidosa maror shoegaze, amb reverb a tope i onades sòniques de les que 1) et recorden no beure massa la nit anterior si vas a veure’ls i 2) tant és, perquè un cop i pujes a la cresta, la corrent se t’emporta i només queda flotar en les corrents siderals.

El seu va ser un show compacte que doblegava cantonades i reverberaba entre els cossos. Van endinsar-se en el món del seu segon i últim treball, ‘Reversia’ (Altafonte, 2025), amb un parell d’estacions al seu disc debut. No només deixaven patent la fermesa de la proposta, sinó que cal remarcar, cosa que sempre se’ns oblida, el treball a la taula de so, fonamental per la construcció d’un ambient que pot esgarrar-se fàcilment amb qualsevol ensurt. En acabar van recordar la vibrant escena psicodèlica barcelonina, esmentant a bandes com Teana i Galgo Diamante, i animant a donar suport a les sales on de debò es respira l’ambient alternatiu. Pels tots aquells que us els vau perdre al Psych Fest i teniu entrades per a Yves Tumor a l’altre festival alternatiu però no tant com aquest, preneu nota i no us els perdeu.

Potser el concert més conmovedor de tot el festival va ser el de Derya Yıldırım i Grup Şimşek, la joia amagada en el cartell dins del cau noble de la psicodèlia que és la Upload. L’hora, les dimensions acollidores de la sala, l’aforament, les vibracions, tot de circumstàncies físiques i també humanes es combinaven per conjurar el folk melanconiòs de l’Anatòlia, que evocava la diàspora turca arreu del món, que portà als avis de la productora i compositora a Hamburg, alhora que es traçava l’arbre genealògic de la psicodèlia que tant li deu a la la música microtonal oriental (preneu nota, que els Angine de Poitrine no han inventat pas res de nou!).

Poc després d’encetar el concert amb uns dels singles de l’últim treball, ‘Ceylan’, Derya Yıldırım agraí a l’organització la invitació, buscada des de feia tems per una incondicional del festival. Bona part del repertori va estar basat en el darrer ‘Yarın Yoksa’ (Big Crown Records, 2025). Amb la veu atiplada de Derya i el saz com a so central, el grup va oferir un concert evocador amb moments terriblement tendres, com la balada dedicada a totes aquelles turques i turcs de la diàspora o l’amor fraternal i resilient envers la seva cosina Duygu Ağal, amb qui va començar en el món de la composició, i a totes les dones d’aquest món tan heteropatriarcal.

A la par que el Saz, el treball als teclats de Graham Mushnik subratllava el sabor més psych del so, combinant a la perfecció el hammond i el sampler amb l’escala microtonal del saz, instrument del qual Yıldırım va demostrar una maestria exemplar. Un concert que va tenir moments joiosos com ‘Dom Dom Kurşunu’, corejat per un públic entregat, i altres que sabien a abraçada, a tradició i a felicitat. I tanta va ser la joia que gaudí el respectable que van forçar un bis quan ja havia arrancat la segona jornada a la Paral·lel 62.

Setlist Salvana: