El divendres 6 i el dissabte 7 de novembre el recinte firal de Montjuïc va acollir una nova edició del MIRA Digital Arts Festival, amb un llarg llistat de noms clau de l’escena electrònica internacional. L’autodenominat “festival d’arts digitals i música contemporània” va oferir 30 shows entre directes, sessions de Dj i performances dividides en tan sols dos escenaris. Tretze d’instal·lacions artístiques desplegades a un dels pavellons van permetre observar les inquietuds d’una mostra que aposta tant per la música com per la investigació estètica i conceptual, sobretot de caire audiovisual. Recordem alguns dels moments més remarcables d’una quinzena edició que ha aconseguit convocar 12.000 assistents, als que hem d’afegir-ne 2.000 més a la Mira Week que es va celebrar a la sala Apolo durant la setmana.
De Corprès a Suicide o, el que és el mateix, de Joan Torné a Martin Rev. Aquests dos van ser els noms que van iniciar i finalitzar el meu recorregut personal. El tarragoní Torné va fer un dels millors directes del divendres. Al llarg de mitja hora aquest baterista de diverses bandes de l’escena local va extreure una varietat de sorolls imponent dels seus aparells digitals. A mig camí de la performance i del punk industrial, el seu show, energètic i rabiós, va consistir en un seguit de crits verbals i cops d’efecte entretallats, activats gestualment. Les gravacions de vídeos familiars d’inicis dels any noranta –en suport analògic–, projectats a les tres pantalles de l’escenari van ser tot un encert. El contrast entre les descàrregues sorolloses i les imatges d’un matrimoni casant-se per l’església –els seus propis pares?– i els primers dies d’un nadó –ell mateix?– van marcar la pauta del directe. Descontextualitzar aquests enregistraments amateurs per situar-los en un escenari públic va ser un fet poderós en sí mateix que va generar tot tipus d’interrogants entre el públic assistent.
Aimée Portioli, sota el nom artístic de Grand River, va oferir un directe d’electrònica còsmica, ritmes foscos i ambients melancòlics de bellesa serena. La compositora d’origen italià, resident a Berlín, va presentar una actuació basada en el seu darrer disc titulat ‘Temporary’ (Editions Mego, 2026). Teclats, sintetitzadors i guitarra eléctrica van ser els artefactes usats per interpretar una música que veu tant de l’Escola de Berlín com de l’electrònica paisatgística dels anys noranta. És a dir que recorda tant la Kosmiche Musik d’un Klaus Schulze com els passatges ambientals de Biosphere. Cal tenir en compte que Portioli ha publicat gravacions a segells de renom com Tresor i Ghostly International. La posada en escena, feta de fum i jocs de llums led en perpetu moviment, va afegir un dinamisme minimalista i inquietant durant tot moment.
Christian Fennesz va venir acompanyat de Lillevan, un artista alemany de visuals, co-fundador del col·lectiu Rechenzentrum. El músic austríac va interpretar en directe un dels discos més emblemàtics de l’electrònica experimental de fa 25 anys: ‘Endless Summer’ (2001, Mego). Les infinites possibilitats de modificació dels sons extrets d’una guitarra elèctrica Stratocaster –a través de pedals, filtres i laptops– van poder gaudir-se en un directe que després de mitja hora es va aturar de cop. Els problemes tècnics van frenar l’impacte sonor d’un concert que seguidament va tornar a augmentar d’intensitat fins a esclatar en una muntanya de decibels ja als minuts finals. Les imatges projectades, fetes d’animacions abstractes de colors càlids, semblaven remetre a explosions volcàniques, paisatges marcians i, sí, salvapantalles d’ordinador. La combinació audiovisual va resultar ser lluminosa i va esdevenir una manera adequada de retre homenatge al mític documental sobre dos surfistes rodamons que dona títol al disc: ‘The Endless Summer’ (Bruce Brown, 1966).
Liderats pel multiinstrumentista John McEntire, els nordamericans Tortoise no van defraudar. Els cinc músics de Chicago van demostrar la seva versatilitat a l’hora de generar una música instrumental que veu tant de l’art-rock més abstracte –els King Crimson dels vuitanta– com del minimalisme –l’Steve Reich de ‘Drumming’ (1974)– i del jazz més virtuós –bona part del fons de catàleg del segell ECM–. Uns problemes tècnics inicials van servir perquè John Herndon agafés el micròfon i donés les gràcies a una audiència expectant. Poc després van repassar l’àlbum ‘Touch’ (International Anthem, 2025) i van recuperar altres temes de discos inicials. “Tin Cans & Twine”, extreta del primer disc homònim del 1994, va sonar a les mil meravelles, també ho va fer “Ten-Day Interval” del ‘TNT’ (Thrill Jockey, 1998). La combinació de vibràfons i el baix consistent de Douglas McCombs van propulsar el tema amb precissió. L’austeritat d’una posada en escena sense pantalles ni il·luminacions exhuberants va perjudicar lleugerament un concert que només es va gaudir a les primeres files. El soroll constant d’un públic poc acostumat a aquest tipus de propostes més curoses va impedir gaudir plenament d’un dels caps de cartell.
Amb l’inici del directe de Shygirl va quedar clar que s’iniciava el període més ballable del festival. Alçada a una doble tarima, la cantant anglesa, amb la seva presència escènica va encomanar d’energia al públic més jove rapejant les lletres de les seves cançons. Tot i comptar amb un guitarrista i un baterista, la música que va tocar semblava transportar el big beat de grups com els Chemical Brothers a l’actualitat. Els ritmes electrònics i la seva veu van dialogar constantment en un directe centrat en el disc ‘Swallow!’ (Because Music, 2026), situat entre el drum’n’bass i el pop comercial. Una estona més tard sería el torn d’Arca, un dels grans reclams de la jornada que un servidor ja no va poder veure. Després de sis hores al recinte era moment de retirar-se i guardar forces pel dia posterior.
El dúo anglès Space Afrika va ser el primer directe presenciat durant la segona jornada. Els de Manchester van optar per un to fosc situat entre l’illbient –la vessant més malaltissa de l’ambient, atribuida al músic i ideòleg Dj Spooky– i Burial –les veus pregravades i els ritmes trencats de caràcter apocalíptic–. Dues pantalles laterals projectaven vídeos digitals de situacions urbanes nocturnes força enigmàtiques. Accidents de trànsit, robatoris i altres vídeos de baixa definició, alguns d’ells extrets de càmeres de videovigilància, afegien dramatisme a una música que anava del dub al techno, sempre amb un component angoixant. La pràctica absència d’il·luminació dificultava entreveure dos encaputxats, Joshua Tarelle Reid i Joshua Inyang, que de agafaven el micròfon per sumar veus a les altres pregravades. El resultat, un directe tan convincent com depressiu. El dj i compositor Nicola Cruz va decantar-se per una electrònica experimental fonamentada en el techno i l’electro que també inclou sons tradicionals. Nascut a Limoges (França) de pares equatorians, Cruz es va acompanyar d’un espectacle visual més aviat senzill a càrrec del barceloní Ferran Belmon.
Poc minuts més tard va ser el torn de l’anglès Max Cooper que va oferir un espectacle de dues hores seguides per presentar el recomanable àlbum ‘Feeling Is Structure’ (Mesh, 2026). Les textures electròniques de caire contemplatiu dels moments inicials van derivar cap a una IDM sofisticada que, ja cap al final, va desembocar en ritmes més ballables. Tot i així va ser l’apartat audiovisual el que va adquirir tot el protagonisme. Dues pantalles en lleugera asincronía van formar l’apartat visual del show: la primera, translúcida, estava situada en primer pla; la segona, opaca, ho feia al final de l’escenari. Entremig es va situar aquest productor d’Irlanda del Nord, doctor en biologia computacional, que articulava el so amb diversos aparells digitals. Les imatges abstractes de ressonàncies orgàniques van acabar adquirint el focus d’atenció, deixant la música en segon pla. El fet d’anunciar-ho com un espectacle 3D era un reclam sobre la il·lusió de profunditat de les imatges en moviment d’una solució tècnica habitual en videoinstal·lacions situades en cubs blancs. El mexicà Óldo Erréve va proposar una performance tecnològica de mitja hora on va desaparèixer durant la segona part del show. La conseqüència inmediata: la gent va buidar la sala. Per molt que sonés música i les pantalles seguissin actives, la manca del cos de l’artista va provocar aquest fet. El seu espectacle ‘IMAGO Teōsinte’ (2026), dirigit per Lukas Avendaño amb música de Safety Trance i Vmpi, va desconcertar el públic tot i la presència d’uns textos explicatius que feien referència al qüestionament colonial i la reivindicació d’allò ancestral.
Martin Rev, als seus setanta vuit anys, va pujar a l’escenari vestit de cuir, amb les seves ulleres habituals. Es va situar davant dels seus teclats i va disparar un munt de ritmes sintetitzats a tot volum. Recordar els Suicide, rememorant la figura del seu company Alan Vega desaparegut l’any 2016, va ser el punt de partida d’un directe aclaparador. L’exagerada intensitat dels decibels va ser un impediment per gaudir-lo del tot però la brevetat de temes eclèctics de synth-punk i sonoritats industrials van ser arguments suficients per captivar l’audiència. El visuals del videojockey Divine Infant van funcionar plenament mitjançant animacions abstractes de caire senzill que dialogaven amb els focus de colors. Van sonar dues versions irreconeixibles del “Ghost Rider” –tema mític del disc del 1977– i “Radiation”. Totes dues van ser celebrades pels assistents més coneixedors dels proto-punk. Només un però, no va sonar “Dream, Baby Dream”. Hagués estat el millor colofó possible a una nit que seguia amb underscores i que tancava Dj Zero –el veterà Raül G. Pratginestós– a altes hores de la matinada.
