Ist Ist (13/10/2026, Upload)

Us diré una cosa: que una banda de new wave (ja sabeu, i disculpeu els tòpics: música angulosa, d’ambient opressiu, so metàl·lic, industrial, guitarres crispades i lletres incòmodes que furguen a aquells racons de l’ànima que no volem mirar) sigui capaç de convertir un cap de setmana d’autèntica merda en un somriure immens al rostre, i joia (sí, sí, joia!) i escalforeta al cor és quelcom que, primer, mereix gratitud eterna i, segon i més important, seria la imatge que vull transmetre-us com a resum del concert, el debut aclaparador, malgrat l’assistència dels Ist Ist a la nostra ciutat.

Els mancunians sortiren absolutament engegats, parapetats darrere sengles ulleres de sol, amb un Adam Houghton eixerit, dominant el prosceni, animant al respectable ja des dels primers compassos de ‘Silence’ amb més voluntat que tota una colla de Gallaghers plegats, i guanyaren amb escreix una plaça que, d’entrada, no era gens fàcil de conquerir: només mitja entrada (potser senyal de la pèrdua de publicacions especialitzades que informin i cobreixin l’escena independent europea), públic entès (no eren poques les samarretes de gires europees) i ‘puretilla’ (amb tots els respectes, que un ja suma anys també), amb un sector jove que fa mantenir certes esperances en el relleu (i en el circuit underground) i que va ser el factor clau per facilitar la connexió amb la banda i la seva victòria triomfal, gràcies a l’embranzida a la pista i la retroalimentació amb els músics.

Sense cap mena de dubte, Ist Ist no van desaprofitar l’ocasió. Propulsats pel baix ultrasònic, immisericorde i de reminiscències ciberpunk d’Andy Keating, la pegada metàl·lica de Joel Kay a les baquetes, imprecisa i relliscosa en moments ocasionals (fet que els hi confereix també una pàtina d’autenticitat orgànica), i embolcallat amb l’atmosfera retrofuturista dels sintes de l’omnipresent Mat Peters, Ist Ist desplegaren, amb tot l’agosarament i desvergonyiment del món, una paleta sonora que, si bé manté l’encant del post-punk i de la new wave, brilla per la inclusió desvergonyida d’estructures i melodies pop: una barreja d’autenticitat, eixamplant les costures del post-punk a terrenys del rock i del noise, amalgamats amb una immediatesa lírica que s’enganxa i et fa moure els malucs.

Agosarats i desvergonyits, sí, repeteixo, perquè va ser un concert gairebé sense pausa i amb una pegada que poques vegades va perdre potència. Comandades per la veu greu de l’Adam, van obrir foc amb algunes de les joies industrials del celebradíssim ‘Architecture’ (Kind Violence Records, 2020) i temarrals més propers com ‘Lost My Shadow’ abans d’endinsar-se en les noves composicions, com la ballable ‘Warning Signs’ (que va sonar a l’última festa Indie Lovers; per cert, estigueu atentes a aquest espai…) i cançons pels fans, com l’estrena de ‘Monochrome’ o temes que no formen part de cap LP com ‘End of the River’.

Sense concessions ni vanes cortesies, i amb zero divisme (allò que parlàvem dels Gallagher), més aviat rauxa, connexió, simpatia i només algunes (ben sincers) mostres d’agraïment espontànies per l’energia que es respirava. En cap moment va semblar que l’aforament fos un hàndicap per la banda, al contrari; no en debades s’han guanyat durant més d’una dècada la fama de banda implacable i impecable en directe —word of mouth, no bullshit!— i no se’ls hi van caure els anells ni van perdre l’ocasió per posar tot l’afany en triomfar, gaudint i fent-nos-ho gaudir de pas. Un concert memorable, un d’aquells que hauria de ser més habitual en una xarxa de sales ben nodrida per mantenir una ciutat sana, cultural i espiritualment. El poc que tenim ara mateix, si us plau, defensem-lo: anem-hi, gaudim-los, parlem-ne, recomaneu música i no deixem que ens ho prenguin.