Els estatunidencs Mercury Rev van venir a Barcelona per oferir un bon concert dins de la gira de celebració dels 25 anys del disc ‘All Is Dream’ (2001). Aquesta efemèride és l’excusa que els de Buffalo (Nova York) han trobat per tornar als escenaris i rememorar la segona etapa creativa de la banda –la més èpica i orquestal– formada per l’àlbum mencionat i l’anterior, el ‘Desert’s Songs’ (1998). Aquest darrer disc produït pel llavors omnipresent Dave Fridmann va suposar un abans i un després en la trajectòria dels nordamericans; també va marcar una etapa dins de la música independent on el paper de l’estudi de gravació com a instrument va il·luminar nombroses produccions neopsicodèliques. Elf Power, The Flaming Lips i The Delgados, van ser alguns d’ells.
A la 2 de l’Apolo el cantant Jonathan Donahue va actuar com a mestre de cerimònies en un concert que intercalava moments elèctrics amb altres grandiloqüents –fins i tot empalagosos–. Acompanyat del guitarrista Sean “Grasshopper” Mackowiak, el baterista Joe Magistro i els dos teclistes Marion Genser i Jesse Chandler, Donahue va interpretar una selecció convincent de cançons amb la seva veu aguda. “Opus 40” va ser una de les inicials. Va servir per marcar la pauta d’una sonoritat rotunda que visitava tant l’energia del rock de guitarres com el to melancòlic del pop de cambra. Una versió del “She Cracked” dels Modern Lovers de Jonathan Richman va impulsar el ritme de la primera part d’un concert on els temes extrets d‘’All Is Dream’ imposaven calma, fantasia i somieg.
Cap al final de l’actuació va sonar una “Goddess On a Hiway” poc encertada. L’excessiu protagonisme de la percussió va malbaratar un dels seus temes més coneguts. En canvi, “Holes” va resultar ser un dels grans moments de la nit. La trompeta vermella de Donahue va afegir un toc de color dins d’un entramat progressiu de melodies barroques. Tot i prescindir de baix elèctric, els Mercury Rev van saber aixecar un so monumental, especialment pautat per la suma de teclats, sintetitzadors i sons pregravats. ‘The Dark Is Rising’ va tancar la nit amb un expressiu Donahue que, entre mímiques alquímiques, semblava imitar el Micky Mouse com a aprenent de bruixot a “Fantasía” (1940).
Va ser un directe d’hora i mitja, sense bisos, on no es va detectar cap rastre de la primera formació de la banda, aquella que, comandada per l’enigmàtic David Baker, va publicar dos discos excel·lents: ‘Yerself Is Steam’ (1991) i ‘Boces’ (1993). Recuperar-los seria gairebé obligatori per a qualsevol amant del lligam entre el rock independent i la neopsicodèlia. Minuts abans la cantant i teclista Sandy Bell va actuar com a telonera acompanyada d’un sol músic carregat amb un reguitzell d’aparells. La de Woodstock va generar un pop carregat de dramatisme on la seva veu, sovint sobreactuada, recordava certs passatges d’una Kate Bush inclinada cap al fairy tale. Una delicada versió del “Bird on the Wire”, del cantautor canadenc Leonard Cohen, va demostrar la seva capacitat per fer emmudir l’audiència.
