Teenage Fanclub + Euros Childs (Razzmatazz, 17/10/26)

Fa just tres anys reclamàvem que Euros Childs havia de ser el teloner dels Teenage Fanclub. Durant la nova gira dels escocesos la pregària ha estat atesa. El que va ser líder dels galesos Gorky’s Zygotic Mynci va pujar a l’escenari a les vuit en punt per tocar els teclats i cantar unes poques cançons. Temes del disc ‘Beehive Beach’ (2024) i altres anteriors com “My Colander” –que va sonar especialment festiva– van demostrar la gràcia que transmet en directe un músic singular de talent infinit. Un tema tema breu i intens com “Poodle Rockin’” –de l’àlbum ‘Spanish Dance Troup’ (1999)– va ser l’únic recordatori de la seva banda anterior.

Molts seguim pensant que el folk psicodèlic dels Gorky’s s’ha de reivindicar més. Que un dia fos capaç de refer la seva antiga banda, separada al 2006, i sortís a passejar la bellesa del seu pop resplendent, seria una molt bona notícia pels seus seguidors. No obstant, a la sala 2 de Razzmatazz, el soroll de fons constant durant tot el concert, fa pensar que molta gent desconeixia la importància i el bagatge de qui estava tocant. Mentrestant, un mateix recordava els cops que l’havia gaudit (Benicássim al 1998, Pop Attack al 1999, Isla de Encanta al 2001, sala Bikini al 2004) i imaginava l’alegria que suposaria una hipotètica gira de reunió.

Pocs minuts més tard els cinc membres dels Teenage Fanclub van iniciar un concert amb tota l’energia i convicció que es pot associar a uns veterans de l’escena independent. El to pausat i poc inspirat de l’últim àlbum –titulat ‘Do Not Dare to Dream’ (2026)– podria haver fet pensar en un tram inicial més aviat indecís, però no va ser així. Des del principi van intercalar hits amb temes més recents. L’estratègia va donar els seus fruits: els discos ‘Bandwagonesque’ (1991), ‘Grand Prix’ (1995) i ‘Songs for Northern Britain’ (1997) van ser visitats en nombroses ocasions i el públic va embogir.

Norman Blake (veu i guitarra), Rayond McGinley (guitarra), Dave McGowan (baix), Francis MacDonald (bateria) i Euros Childs van oferir un repertori convincent, carregat d’èxits independents. Si a “Tomorrow People” van ser els teclats d’aquest últim els que van agafar protagonisme, en altres va ser la veu de McGinley que ho va fer com a solista en dues ocasions. Tot i així va ser Blake qui va comandar el show. La seva veu va marcar la pauta d’una selecció de temes energètics on l’electricitat de les guitarres lligava plenament amb el joc d’harmonies vocals. Bona part de les lletres, centrades en reflexions sobre relacions sentimentals, van ser taral·lejades amb vigor per una audiència que fa molts anys que les va fer seves.

“About You”, “Alcoholiday”, “Mellow Doubt”, “What You Do To Me” i “The Concept” van convertir la vetllada gairebé en una sessió de karaoke. Però és que totes aquestes cançons, més de trenta anys després d’haver-se composat, segueixen sonant enormes. I és que la música dels Teenage Fanclub té un valor atemporal que travessa generacions. És power pop i rock independent que recull influències nordamericanes –la devoció pels Big Star de l’Alex Chilton sempre ha estat mencionada–, filtrades per un pop lluminós que va trobar el seu punt àlgid a mitjans dels anys noranta. “Everything Flows” va tancar el concert: un tema del 1990 carregat de guitarres afilades que pregona la necessitat de seguir avançant malgrat el desconeixement de l’avenir.