Redd Kross (20/05/2026, Sala Upload)

La terrassa del Club Pompeia, arraulida als peus del Poble Espanyol -i situada ben a prop de la Sala Upload-, és un d’aquests racons que la ciutat guarda com un valuós secret. Pau, silenci, natura i un cert aire d’elitisme caduc conviuen amb una llegenda que els aficionats al futbol hem sentit infinitat de cops. Allà, el desembre de l’any 2000, un nen de tretze anys anomenat Lionel Messi va veure com el seu futur s’escrivia sobre un tovalló de paper, en un acte d’urgència i fe. El Barça no podia deixar escapar aquell prodigi argentí.

Vint-i-sis anys després, en aquella mateixa terrassa, asseguts aliens a tot això, ens vam trobar amb uns altres dos nens prodigi que tampoc no van voler esperar per intentar tocar el cel: Jeff i Steve McDonald, els germans que van fundar Redd Kross quan tenien quinze i onze anys respectivament, i que obrien de bat a bat la porta del punk californià amb aquella mateixa barreja de simplicitat humana i talent descarat. Els vam saludar, i ells, amb senzillesa i calidesa van dibuixar un somriure als nostres rostres promentent-nos una nit de diversió, melodies que perduren amb el temps i felicitat. Dos mons en principi molt allunyats —el futbol i el rock, Rosario i Hawthorne— units per la mateixa mena de veritat: la senzillesa de la genialitat.

Tan sols una hora més tard, a una Sala Upload amb totes les entrades venudes, tot s’il·luminava quan els californians prenien l’escenari. El concert va arrencar amb “Peach Kelli Pop”, tema de l’infravalorat ‘Neurotica’ que és tota una declaració d’intencions pop: melodies netes i guitarres que mosseguen, i ens deixa la sensació que tot ha d’anar cap amunt a partir d’allà. La nit va ser un autèntic viatge per la història de la banda i no va faltar un cop d’ull a totes les etapes d’aquests camaleons del punk-glam-power-pop.

Del primer EP de 1980 van desenterrar la magistral “Annette’s Got the Hits” i “I Hate My School”, dos temes que encara sonen com quan aquells dos adolescents els van escriure odiant l’escola però estimant la vida amb una intensitat insuportable. De ‘Born Innocent’ (1982) va aparèixer “Linda Blair”, encastada amb el “I Want You (She’s So Heavy)” dels Beatles, una fusió que en boca dels McDonald no sona a capritx sinó a lògica pura. Un dels momentassos de la nit, sens dubte. Més tard tornarien a reverenciar els de Liverpool amb una versió del “It Won’t Be Long” que també ens va fer tocar el cel.

Del ‘Phaseshifter’ van caure l’eterna “Jimmy’s Fantasy” i “Lady in the Front Row”, a més del single indestructible “Switchblade Sister”. I del ‘Show World’, la preciosa “Mess Around” va ser un altre dels moments de la nit. Qui no ha desitjat mai cantar la tornada d’aquesta cançó mirant als ulls d’alguna ànima còmplice? El ‘Researching the Blues’ va aportar un himne que ja sona a clàssic incontestable de la banda com “Stay Away from Downtown” i “Uglier”, mentre que del ‘Third Eye’ va arribar “Annie’s Gone”, una de les imprescindibles arreu on van.

Però si hi ha unes cançons que actúen com el sòlid ciment que dona sentit a les parts dins d’un tot son les de l’àlbum homònim de 2024, aquell doble disc de portada vermella que deu alguna cosa al ‘White Album’ dels Beatles i que va reflotar la seva carrera amb grandesa. “Stunt Queen”, “Emanuelle Insane”, “I’ll Take Your Word for It” (amb Steve al micròfon principal, exhibint aquell baix i aquella veu en paral·lel que és com veure algú tocar dos instruments alhora amb naturalitat pasmosa), la meravellosa “Candy Coloured Catastrophe” i “What’s in It for You?” han estat per un servidor clàssics instantanis des del moment de publicació d’un disc d’una vàlua incalculable tant pel seu contingut com pel seu significat.

Els bisos van ser un festival. “Pretty Please Me” en versió de The Quick, i una doble granada final: “Crazy Horses” dels Osmonds -amb Steve tocant el Baix agenollat enmmig de l’audiència- i “Deuce” de Kiss —el tema que ells mateixos van gravar al seu EP ‘Teen Babes from Monsanto’ el 1984—, per tancar la nit amb la sensació que acabaves de presenciar una classe magistral d’història del rock sense que ningú t’hagués cobrat matrícula.

Jeff McDonald continua sent un frontman de primera línia, i Steve és una autèntica llegenda de les quatre cordes que sembla que estigui donant una lliçó en cada concert sense proposar-s’ho. Jason Shapiro a la guitarra solista i Dale Crover a la bateria —sí, el de Melvins— completaven una formació que sona rodona i ferotge a parts iguals.

Cal dir que l’estructura de la nit va ser gairebé calcada a la que vam viure l’any passat a l’Apolo 2. Quasi el mateix ordre, les mateixes apostes i el mateix recorregut per una discografia que és un mapa sentimental per a molts dels presents. I tanmateix, res no sonava repetit. Perquè hi ha bandes que cada vegada que tornen afinen una mica més la seva pròpia essència, i els Redd Kross pertanyen a aquesta categoria escassa: el so estava a punt, l’actitud era la d’una banda que sap exactament qui és i on és, i el rodatge de quaranta-cinc anys de carrera es notava no com un pes sinó com a sabia llibertat. La diferència entre una banda que executa i una banda que viu el que toca.

I el públic ho sabia. Hi havia a la sala aquella mena de mirades còmplices que es produeixen quan una audiència se sent família d’una banda, quan ja no cal explicar res perquè tothom ha llegit el mateix llibre i l’estima per les mateixes raons. El bany d’endorfines que suposa sentir com bateguen algunes d’aquelles melodies a les entranyes mentre exploten al cervell és una cosa extremadament semblant a la felicitat. No la felicitat sorollosa i efímera, sinó la que perdura a la memòria per sempre com la signatura esboçada amb il·lusió per un nen de tretze anys sobre un tovalló de paper.