Barcelona continua vivint el seu propi funeral, en un contradictori joc de vida i mort. Mica en mica, continua el degoteig de pèrdua patrimonial i essencial d’una ciutat que un dia sentíem com a nostra perquè estava feta pels i per als barcelonins i barcelonines i que ja fa ben bé tres dècades que ens estan robant, progressivament i exponencial, davant els nostres nassos. Com l’espoli de les antigues potències colonials que van saquejar tot el que van poder de països molt rics en recursos naturals i culturals que es van veure atropellats per la perversitat i cobdícia miserable de l’home blanc. Quina felicitat i quin orgull vam sentir al 1986 quan aquella Barcelona decadent, anònima i gris de la nostra infantesa era escollida seu dels Jocs Olímpics del 92. I quina inconsciència naïf no adonar-nos llavors que aquella obscena exposició al món seria l’inici del final d’aquesta Barcelona barcelonina. Érem uns nens, en tots els sentits…
No és aquest l’espai més adient per fer reflexions socioeconòmiques profundes, ja que tampoc tenim prou coneixements per fer-les. Però qualsevol persona amb dos dits de front que hagi viscut en aquesta ciutat a les últimes dècades haurà vist clarament la transformació que ha patit Barcelona des que les elits ultracapitalistes que la han anat governant (per davant o per darrere) la van posar a l’aparador del consum mundial, i les conseqüències que han suposat per a la ciutadania: per exemple, el vergonyós problema de l’habitatge amb el que ens estan expulsant de la nostra ciutat, propiciat per la cobdícia il·legal i sense escrúpols de fons voltors i rendistes, i també per la incapacitat (voluntària o no) de les administracions per fer complir l’article 47 de la constitució que tant citaven quan Catalunya va voler exercir el dret a decidir el seu futur. O també la desaparició de multitud de comerços històrics que atorguen singularitat a les ciutats, ja sigui per falta de relleu o per pujades inassumibles del preu del lloguer, i que són substituïts per franquícies globals impersonals i que fan que les ciutats siguin calcs l’una de l’altra sense gràcia ni personalitat.
I, centrant-nos en el que aquí ens ocupa, la Barcelona parc temàtic és també la ciutat de la desaparició de bona part del teixit cultural que dóna identitat pròpia i essència a les comunitats. I, el més greu, en molts casos això ve provocat per la persecució sistemàtica dels espais culturals que se surten de la norma per part d’ajuntaments i el seu braç armat, els cossos de policies locals. Els mateixos ajuntaments que haurien d’incentivar i facilitar les iniciatives culturals de tota mena, i que subvencionen i posen la catifa vermella als grans macroconcerts i macrofestivals que gentrifiquen, inflen caixets i fan bombolles musicals, són els que després persegueixen i destrueixen el teixit cultural de base i les sales petites nodrides pel públic local. Que li diguin a l’Heliogàbal, a la Meteoro, al Pumarejo, a l’Antiga Massana i a tants altres espais que han patit aquest assetjament institucional a Barcelona o L’Hospitalet, per citar-ne els que ens queden més a prop…
Amb tot, els últims anys estan sent depriments pel que fa a pèrdues de sales de concerts i de festes. Al 2020 va desaparèixer la sala Rocksound pels plans urbanístics del 22@. Al 2021, a la Vila de Gràcia perdíem l’emblemàtic Alfa, local amb 29 anys d’història musical i lúdica, víctima de les penúries de la pandèmia. Al 2023 va ser el torn d’altres dos locals musicals graciencs com La Sonora de Gràcia o el Cafè Rock’n’Roll, a banda de l’elegant Milano Jazz Club de la Ronda Universitat, per convertir-se en l’enèsim restaurant italià. A principis de 2024, el també mític Sidecar de la Plaça Reial feia el seu últim ball i es va convertir en un lamentable club hortera per a turistes i expats (immigrants amb molts diners, vaja), dos dels grans càncers de la Barcelona dels últims anys. I en els darrers mesos també hem conegut l’adéu d’altres dos locals personals i intransferibles que s’han fet públics aquesta mateixa setmana: el Karma, també a la Plaça Reial, que tanca definitivament la paradeta; i La Deskomunal de Sants, que busca relleu d’aquí a que acabi l’any, amb la fatiga acumulada per traves administratives, inspeccions, multes, persecució municipal sistemàtica i “enemics exteriors i interiors”. Els aborígens barcelonins ens quedem una mica més orfes i arraconats en la ciutat de cartró pedra.
El Karma, obert al 1978, ha fet ballar diverses generacions de veïns i veïnes de la ciutat en un espai on passejaven amb naturalitat personatges inigualables de la Barcelona més canalla. Un local que ha estat aparador per mostrar l’evolució del rock, el pop i els gèneres independents de les últimes dècades i que hem trepitjat centenars de nits: quan la barra estava entrant a la dreta o quan van fer la reforma i la van posar a l’esquerra, canviant també de banda la pista de ball; quan s’omplia fins a la bandera els caps de setmana o quan érem els únics a la pista un dimarts o un dimecres.
De la seva banda, La Deskomunal, nascuda a finals de 2020 com a projecte cooperatiu al sempre combatiu barri de Sants, ha estat un espai col·lectiu on hi han cabut xerrades, documentals, gastronomia, concerts alternatius o sessions de DJs i festes nocturnes com les moltes que hem fet d’Indie Lovers. Un petit paradís musical ubicat a La Comunal, aquesta illa d’edificis on també hi ha projectes tan engrescadors i necessaris com La Directa, Irídia, Lacol, La Dinamo o la llibreria La Ciutat Invisible. Tot organitzat des dels marges, amb esperit crític i voluntat inclusiva, per donar veu a punts de vista que acostumen a quedar a l’ombra i fora del discurs oficial. Per què serà que aquests anys han hagut de suportar moltes de les coses que abans esmentava…?
I encara que pugui semblar una frivolitat plorar l’adéu de sales de festes o de concerts, no ho és pas. Primer de tot, perquè tots aquests espais i d’altres que han anat desapareixent a les últimes dècades eren font de cultura, punts de trobada i d’intercanvi, i bressol d’iniciatives que, en alguns casos, van néixer en nits d’esbarjo, quan les ànimes es relaxen, ens podem treure les caretes del mediocre dia a dia, i les idees més esbojarrades semblen factibles. I el dret a ballar, a gaudir de música en directe o simplement a passar-s’ho bé és molt més important del que ens vulguin fer creure les veus intransigents de la societat capitalista, que ens volen només per treballar o consumir com a autòmates, sense espai per a la reflexió, la disrupció o la disbauxa.
Una ciutat sense llocs on anar a gaudir de la música més enllà dels canals oficials, sigui en directe o enllaunada, és una ciutat morta. Una ciutat on l’ajuntament vol una cultura domesticada i inofensiva, i persegueix el que se surt de la norma o el que qüestiona la visió oficial, és una ciutat morta. Una ciutat que expulsa els seus ciutadans i ciutadanes i on no s’hi pot viure perquè s’ha convertit en un Monopoly per a visitants fugaços, gent sense escrúpols, hotelers o restauradors (redundant, tot plegat, ho sé), és una ciutat morta. I no cal dir quina merda de ciutat maleïdament olímpica compleix tots aquests punts.
