Súper Gegant (Heliogàbal, 12/03/26)

Quan tens una de les teves bandes catalanes preferides tocant a la teva Vila de Gràcia en una sala a la que pràcticament podries baixar en pijama és inviable no anar-hi, per molt que les circumstàncies no siguin les més favorables. Els Súper Gegant van tocar a Heliogàbal amb una tríada de novetats sota el braç que han anat publicant als últims mesos, 3 anys després del tercer i últim disc fins ara (‘Cap Mal’, Indian Runners, 2023): el single ‘Fos A Negre’ (del que curiosament només van tocar la cara B, una relectura amb aires a Lou Reed de la gloriosa ‘Al Final Del Carrer’), el blues rock a mig camí entre PJ Harvey i els Cramps que és la fantàstica ‘Remeiera’, i el recent EP ‘Marea Baixa’ publicat 6 dies abans i que van tocar íntegrament, amb l’enèrgica cançó que li dóna nom, a més d”Electricitat’ i la versió alternativa d”Algú Altre’ amb la que van obrir el show gracienc.

Súper Gegant (Foto: Ignasi Trapero i Martínez)

Al marge de les novetats, és clar, Claudi Herreros a la guitarra i veu principal, Miquel Bernis al baix i coros, i Marcel Mercadé a la bateria no es van oblidar dels seus clàssics, convertint la nit en una oda al pop i al shoegaze de peces de gloriosa electricitat com ‘L’Abisme’, ‘Torna’ (amb un “pa-pa-pararà-pa-pararà…!!” que va fer fortuna entre el públic present), ‘Cançó Presó’, ‘Ombres’… combinades amb “cançons de processó” (Miquel dixit) com ‘Riu’ o la commovedora ‘Camina i Oblida’ i el seu clímax in crescendo amb cruixits elèctrics que són laments, al més pur estil Jesus And Mary Chain (“camina i oblida, quan em dius que prefereixes la mort a seguir amb aquesta mentida“).

Com que el set era breu i l’escenari petit (i amb les habituals llums terribles de la sala gracienca que són una maledicció per intentar fer fotos, tot sigui dit), es van estalviar la pantomima de marxar i tornar a l’hora de fer un doble bis, que al final va ser triple. Primer, amb l’abans esmentada ‘Al Final Del Carrer’ i l’esperançadora ‘Tornar A Estar Bé’ (i com de bé prova cantar a ple pulmó en la teva llengua ferida cançons amb les que t’identifiques plenament). Després, i per seguir amb l’alegria habitual, amb la lisèrgia d”El Monstre’ que s’assembla tant a tu. I, fora del que estava previst, i davant de la insistència del públic entregat, una ‘Aigua Del Mar’ que ens vam beure assedegats d’amnèsia vital, fuzz i distorsió.