L’últim ball (Sidecar, 30 & 31/01/24)

Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Azucarillo Kings (Foto: Meritxell Rosell)
Azucarillo Kings (Foto: Meritxell Rosell)
Ladilla Rusa (Foto: Meritxell Rosell)
Ladilla Rusa (Foto: Meritxell Rosell)
Ladilla Rusa (Foto: Meritxell Rosell)
Ladilla Rusa (Foto: Meritxell Rosell)
Josele Santiago (Foto: Meritxell Rosell)
Los Rebeldes (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)
Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)

Resulta impossible dir quantes vegades haurem estat al Sidecar, quants concerts hi haurem vist o ni tan sols quina va ser la primera vegada que la vam trepitjar. Però teníem molt clar que, malgrat circumstàncies personals del moment que no venen al cas, no ens volíem perdre l’últim ball de la històrica sala de la Plaça Reial de Barcelona, just abans que el seu director, Roberto Tierz, es jubilés i cedís la gestió als propietaris del bar Sauvage, entre d’altres locals. Sense coneixe’ls de res ni saber exactament què volen fer amb el nostre Side, ja els odiem una mica, per si de cas. Serà un punt i apart a més de 41 anys d’història i encara no sabem si serà també el punt i final al nom que l’ha fet popular entre el públic indie i rock d’aquesta Barcelona gentrificada, venuda al turisme i cada vegada més orfe de llocs genuins i pensats per als barcelonins i barcelonines.

Azucarillo Kings (Foto: Meritxell Rosell)

Fidel al seu esperit transgressor i canalla, l’equip del Sidecar va preparar un menú variat en què música i hedonisme fossin l’ingredient principal. En aquest sentit, les versions sense complexos d’Azucarillo Kings, el karaoke i el petardeo de Ladilla Rusa (‘Chilla con Ladilla’, li van dir), el geni descontrolat (i tronat) de Josele Santiago, el festival de clàssics d’arrels de Los Rebeldes i el carisma pop de Sidonie van ser els coprotagonistes de les nits de dimarts 30 i dimeces 31 de gener. Però tant o més important van ser els i les presents davant de l’escenari. Clients habituals, fans, músics, periodistes, fotògrafs, promotors, treballadors… desenes de persones i personatges amb centenars d’històries diverses vinculades a la sala, potser creuades en alguns casos, i un lligam més o menys visible, amb voluntat de fer del funeral una festa.

Ladilla Rusa (Foto: Meritxell Rosell)

Dimecres 31, oficialment l’última nit, la cua gira des de la porta de Plaça Reial fins el carrer de Les Heures, allà on es trobava la porta d’entrada en els orígens de la sala. Només arribar, ens trobem en Roberto i en Juanito, que no paren de saludar gent, exercint el paper d’amfitrions desbordats. Saludem en Marcos, històric porter amb qui hem tingut tantes converses sobre això i allò altre a hores intempestives. Una jove periodista d’una ràdio estatal pregunta a les persones que esperen amb paciència, a la recerca d’històries sucoses que l’ajudin a pintar el seu relat radiofònic de la històrica vetllada. Apareix en Toni, amb el seu cabell desordenat i moltes històries al sarró de nits que formen part de la llegenda de la sala. El cartell de ‘sold out’ ens rep a la taquilla, just abans que ens posin el mític segell de ‘lucky bastards’ al canell i iniciem el descens, escales avall, al paradís amb olor a sabó. Obrim la pesada porta i girem a la dreta a deixar trastos i jaquetes al petit guardarroba a 1 euro la peça. Fins i tot els preus estan pensats per al públic local, obviant la plaga guiri que ha envaït la resta de locals de la plaça i més enllà. Just a costat i costat de taulell hi ha els dos bancs de fusta on ens hem assegut tantes vegades o hem iniciat converses aleatòries que, en el millor del casos, han donat peu a històries absolutament inesperades per embolcallar en el calaix dels secrets guardats entre aquelles 4 parets. En són uns quants, sí…

Los Rebeldes (Foto: Meritxell Rosell)

Les joves cambreres ens fan pensar en quantes cares diferents ens hauran atès darrere les barres en tots aquests anys. Cervesa en mà, ens convertim en anguiles per anar superant les barreres humanes que ja esperen a que comenci el show. Amb l’habilitat habitual en espais curts, ens plantem a la segona fila, just darrere de la primera línia de la graella, on esperen impacients, càmera en mà, la Meri, la Marina, l’Aitor, en Santi… gairebé una desena de fotògrafs que fan d’artilleria de primera línia als periodistes repartits per la sala. Dels que piquem pedra a desenes de concerts buscant constantment noves joies precioses que ens enlluernin i ens recarreguin l’ànima ‘novelty seeking’, i dels de l’aristocràcia musical que ja només venen a sales petites en ocasions molt especials com aquesta.

Josele Santiago (Foto: Meritxell Rosell)

Però quan arrenca la música, només importen els de dalt de l’escenari, i també els habituals de l’ecosistema de sales, perquè al final sempre acabem sent els mateixos. Com l’Elo, amb qui sempre coincidim als pogos, i amb qui ja preparem una nit de desastre catastròfic; o la Mar, amb qui hem viscut unes quantes nits a la sala i havia de ser-hi per veure en Josele; o l’Eneida, sempre ultraactiva i muntant saraus de tota mena, i que no podia faltar en una nit així (i més si hi havia ‘els seus’ Sidonie, perquè es pot dir que ella els va descobrir); o en Nacho, que ens ha fet ballar tantes nits, i que serà protagonista, al costat de Clara Rigby, de les últimes sessions del Sidecar, les nits de divendres i dissabtes del present mes de febrer… ara sí, seran els últims balls del Sidecar, perquè al març comencen les obres de reforma. I si no estan acabades per a l’abril, ja hi ha en la recàmera una altra sala per reubicar els concerts ja programats i anunciats fins ara.

Sidonie (Foto: Meritxell Rosell)

So whacha gonna do when you see me on my bones, feelin’ down, feelin’ down“, canten en Marc, l’Axel i en Jess. I aquesta és la pregunta que ens fem ara. Perquè encara no sabem què passarà amb el Side ni en què el convertiran. No tenim massa motius per ser optimistes, que és el que passa quan saps que has estat tan feliç que costa de creure que tot allò es pugui tornar a repetir. I els canvis d’etapa costen. Fan vertigen o, directament, por. I passes per una fase de negació, perquè no vols que les coses canviïn i voldries que tot allò fos etern. I encara que mai ens podran robar els records i la memòria inexacta ens ajudi a mitificar el passat, la crua realitat s’acabarà imposant, esmicolant romanticismes naïfs, i fent-nos veure que tot s’acaba. Que res no dura per a sempre. I que ni tan sols mil llàgrimes serviran per impedir-ho. Hòsties de realitat per fer-nos créixer sense voler-ho i madurar contra la nostra voluntat de Peter Pan. O potser més aviat de Peter Punk.

Escrito por

Rarito como un tema de Sonic Youth; me excito con el ‘Psycho’ de los Sonics; si me cabreo, Pistols, RATM, Sandré, riot grrrls o Los Punsetes; me ponen igual soul, r’n’b, ye-yé, garaje, punk, r’n’r, indie o brit-pop. De mayor quiero ser Patti Smith, Iggy o John Waters. Ateo hasta que conocí a PJ HARVEY. Fui negro en otra vida… y hago el impostor como periodista musical y deportivo en radio, TV, webs y revistas varias.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *