Sembla que fos ahir, però feia 16 anys que la música en directe no sonava a La Paloma. I anem tan perduts que arribem ben d’hora, ben d’hora al carrer del Tigre i som, pràcticament, els primers a entrar. Un porter / guàrdia de seguretat alt i elegant ens indica i assenyala la noia que espera a la porta amb el llistat de convidats i premsa. I només encarar aquell passadís ple de roses des de la porta del carrer Sant Vicenç semblem entrar en un altre món i una altra època. Obro la porta principal i apareix, majestuosa, aquella sala on havíem vingut unes quantes vegades dues o tres dècades enrere per veure concerts o ballar Northern Soul. La mateixa on s’havia forjat l’estàtua de Colom quan encara era la Fundició Comas i que, al 1903, la família Daura va convertir en sala de ball. Qui els hauria dit que 120 anys després seria la més antiga d’Europa. Amb aquella llum fosca i fileres de bombetes marcant línies sinuoses que amaguen més del que ensenyen, suggerents com un vestit arrapat que desperta imaginacions i desitjos. Amb les llotges, i aquella làmpada enlluernadora que tot ho veu i que coneix tots els secrets viscuts entre aquestes 4 parets. Absolutament bocabadats per la bellesa del lloc, demanem una cervesa i ens acomodem per viure aquesta esperada ‘Nit De Les Roses‘ que va esgotar entrades a la velocitat de la llum.
David Carabén fa els honors i agraeix la Fundació Arrels per la col·laboració i la feina, en una Barcelona on cada nit 1.200 persones dormen al carrer. Una de les moltes misèries de la ciutat de les aparences, on sembla que molts maleducats i moltes maleducades no són capaços ni capaces de parar atenció i escoltar amb respecte a qui declama paraules amb el fons i contingut que ells i elles mai tindran dins tota aquella buidor egoïsta. Així, entre “shhhhhhh!!!” d’indignació de la resta, Mònica Batet (acompanyada de Bernie Sánchez al teclat) parla de noies a qui no escolten, com si fos sarcasme de l’atzar; Martí Sales recita històries de ionquis i gats del mestre Bukowski, acompanyat d’Alfons Serra a la bateria; Sebastà Alzamora clama la ràbia que sentim alguns davant l’estupidesa de molts homínids (i torno a cridar ben fort “No A La Gent!“), amb Dani Vega gratant la guitarra; i Maria Sevilla, amb Xavi Caparrós fent-li el matalàs sònic amb el baix, sent Dolors Miquel amb tota la força i eufonia. No està feta la mel per a la boca d’enzes que ens han espatllat la part inicial de la nit…
Ara sí, arriba el moment. Sense Marc Lloret (a qui recordaran en un moment del show), Mishima ens conviden a ballar en aquesta nit càlida i estelada i a jugar a no obeir el que ens indiqui el cor. Entre velles ferides que sagnen, altres cançons d’amor i maneres diverses de fer i dir moltes coses, es trenca el silenci de tres lustres i escaig, i la sala torna a cobrar vida. I torna a tremolar, i sua i canta amb veu de dona. De moltes dones que salten, ballen i somriuren embadalides, donant forma a molts sentits, potser desitjant ser cançons i melodies en boca aliena. Miris on miris, veus cares de felicitat instantània, d’aquella que és tan intensa que no pot durar massa. Envoltats a esquerra, dreta i a la part superior de darrere l’escenari, els músics es deixen estimar amb guspires, estels o carícies.
El vespre s’omple de colors i primeres impressions per als que eren marrecs l’última vegada que algú havia pujat a aquest escenari. I les primeres notes de cada cançó es reben com un gol al minut 90, malgrat que la nit apuntava de bon inici a victòria clara sense baixar de l’autocar. Flassades càlides i massatges de cotó queden trencats pel soroll de vidres trencats de gots i ampolles que no aguanten eufòries en primera fila. En Ticiano i en Balanza semblen fantasmes d’antuvi que van viure històries dantesques entre aquestes parets adornades. I el vespre esclata, i de les foscors en fem glòries i cants contra el treball amb els que no puc estar més d’acord. Centenars o milers ballem entre el cel i l’infern i la nit fa olor a fals final…
…però ja ho sabem que això és mentida primaveral, i que a aquesta nit d’abril encara li queden cordes i misteris. Obrim el llibre de l’amor dels Magnetic Fields i ara només falten les roses. No les que encerclen el terra de l’escenari, sino les flors en forma de versió de la Miley en estrena mundial que fa mig orgasmar la noia que m’ha dit que no canto mentre m’acaronava la barba. I així, amb noves amistats imaginàries, ens plantem al final, amb aquest ritme de bateria robat de les Ronettes. I com que la sospita és la primera disfressa de la fe, ja ho podem cridar ben alt, cofois i eufòrics: TOT TORNA A COMENÇAR. I la música torna a sonar allà on regnava el silenci. I malgrat que algun cop et sentis terra erma, sempre hi ha un moment en què les roses tornen a créixer.
Setlist:
- No Obeir
- La Vella Ferida
- El Gran Lladre
- Una Sola Manera
- Sé Que Ets Tu
- Tornaràs A Tremolar
- La Forma d’Un Sentit
- Cert, Clar i Breu
- Menteix La Primavera
- Guspira, Estel o Carícia
- Els Vespres Verds
- Un Tros De Fang
- Qui N’Ha Begut
- Un Lloc Que No Recordi
- Cotó
- Llavors Tu, Simplement
- Ossos Dins Una Caixa
- La Tarda Esclata
- Qui Més Estima
- Mai Més
- L’Olor De La Nit
Bis:
- El Llibre De L’Amor (cover de ‘The Book Of Love’ de The Magnetic Fields)
- Roses (cover de ‘Flowers’ de Miley Cyrus)
- Miquel A L’Accés 14
- Tot Torna A Començar
