Cinquena jornada del Primavera Sound 2025 i segona amb el Parc del Fòrum funcionant a ple rendiment. I, tot i que semblava la més ‘fluixa’ del festival, vam gaudir d’un gran banquet musical, tacat després (com cada any) pel més que qüestionable tracte de festival i ajuntament als 70.000 assistents que, amb la fatiga acumulada després d’hores al recinte, en sortir han de fer una gimcana competitiva per trobar la manera de tornar a casa o als hotels. Continua resultant surrealista que, després de 23 edicions, ni Primavera Sound ni consistori s’hagin posat d’acord per habilitar servei de metro ininterromput les 3 nits grans del festival al Parc del Fòrum. El tramvia i les llençadores són absolutament insuficients per absorbir tal quantitat de gent, i si el festival augmenta l’aforament d’una manera tan monstruosa com ho ha fet als últims anys, també haurien de créixer en proporció els serveis. Ni transport, ni el nombre de banys al recinte, ni de fonts, etc. estan a l’alçada d’un festival que presumeix de ser un dels més importants del món, però que un any més sembla oblidar el més important a banda de la música: el tracte als assistents. I l’ajuntament també hauria de reflexionar si la imatge de centenars de persones (la gran majoria, turistes) caminant com zombies de matinada per Diagonal i buscant com tornar és pròpia de la ciutat cosmopolita, moderna i acollidora que pretén vendre.
Cabrejos a banda, va ser una gran jornada pel que fa a la música. No vam arribar a actuacions de primera hora que haguéssim volgut gaudir (Amor Líquido, Tetas Frías, Tramhaus, Waxahatchee, acompanyada per MJ Lenderman en un parell de temes…) però per sort vam arribar a temps a l’escenari on actuaven The Hard Quartet. La superbanda que formen Emmett Kelly, Matt Sweeney de Chávez, Jim White de Dirty Three i el gran Stephen Malkmus de Pavement (curiositat: el dia anterior Beabadoobee va interpretar el seu tema ‘I Wish I Was Stephen Malkmus’) va oferir un fantàstic concert en què van repassar el disc de debut homònim d’una forma compacta i brillant: des de temes més delicats com ‘Rio’s Song’ a d’altres amb flaire inequívoc a Pavement com ‘Six Deaf Rats’, alguns de més psicodèlics com ‘Earth Hater’ o, al final, una èpica interpretació de ‘Chrome Mess’ i el colofó amb la versió de l”Advice To The Graduate’ de Silver Jews (en la gravació original també participaven Malkmus i el seu company a Pavement Bob Nastanovich).
Com passa sempre en aquest festival, recomanacions de tercers ens van portar a veure una banda que no controlàvem com Gouge Away. Lluny dels Pixies, el combo dels Estats Units ens van fer volar el cap amb un set de hardcore i guitarres contundents per posar a prova la nostra capacitat cervical. Com que ja vam anar dimecres a l’irregular show a Razzmatazz i els hem vist un munt de vegades, vam prescindir de Beach House per poder gaudir del primer disc en 15 anys d’uns altres clàssics encara amb més trajectòria, Stereolab. La banda de Laetitia Sadier (que va saludar en català; sort que no hi havia la pallassa prepotent i maleducada d’Ayuso) ens va fer gaudir d’allò més amb un show de lounge galàctic amb noves cançons com ‘Melodie Is A Wound’ o ‘Electrified Teenybop!’ i també amb clàssics com ‘Miss Modular’ o ‘Cybele’s Reverie’.
Vam seure a la grada a comprovar en quin estat de forma tornaven TV On The Radio, i ens van sorprendre gratament. Tunde Adebimpe, Kyp Malone i companyia van oferir un enèrgic show d’art rock ballable, amb proclames en favor de Palestina i, és clar, també amb la infalible ‘Wolf Like Me’. Ràpidament vam anar a vaure uns històrics: The Jesus Lizard. Els de David Yow van publicar l’any passat el seu primer disc en un quart de segle, ‘Rack’, i van muntar una de bona amb un set robust de post-hardcore i noise-rock ferèstec i hostil. I, als 65 anys, el frontman va semblar tenir-ne 25, baixant al públic a cantar i a nedar per sobre dels caps de la gent. I, entre el públic, vam veure Stephen Malkmus, Jim White i Kyp Malone observant atentament.
I Wet Leg tornaven al festival a un mes de publicar el seu segon disc, ‘Moisturizer’. No ha de ser fàcil intentar construir una carrera quan només començar treus un hit global com ‘Chaise Longue’; i el cert és que, tot i que van oferir un bon show d’indie pop de saltirons amb cançons del primer disc com ‘Wet Dream’ o ‘Supermarket’ i d’altres de noves com ‘Catch These Fists’ o ‘CPR’, en tot el concert hi va haver aquella mena de tensió impacient perquè arribés el moment del gran hit. Va ser la penúltima cançó i, això sí, va convertir l’escenari de l’amfiteatre en una gran festa, en un dels moments a recordar fins ara del Primavera 2025.
Pots recuperar totes les cròniques diàries del Primavera Sound 2025 en aquest link.
