Sisena jornada del Primavera Sound 2025 i última al Parc del Fòrum. Una 23a edició del festival que tancarà, segons les xifres facilitades per l’organització a la roda de premsa de balanç final, amb una assistència rècord de 293.000 espectadors acumulats (el que molts llegiran com un èxit i que no ho és pas en termes de comoditat de l’experiència com a usuari, amb alguns serveis del tot insuficients (sobretot banys i transports de tornada) i preus cada any més desorbitats). El festival ja ha confirmat que la 24a edició del Primavera Sound serà del 4 al 6 de juny de 2026.
Amb les forces ben justetes després de la gimcana per tornar de la nit anterior, i amb la carta de veure-la diumenge a Paral·lel 62, li vam fer el salt a Kim Deal per descansar una mica més (vam escoltar ‘No Aloha’ en entrar al recinte, en un set en què va combinar les cançons del seu debut en solitari amb altres temes de les Breeders com ‘Safari’, ‘Drivin’ On 9′, la versió del ‘Happiness Is A Warm Gun’ dels Beatles o, per descomptat, ‘Cannonball’. I ho va rematar amb el ‘Gigantic’ que cantava ella als Pixies). Així que vam començar el dia amb una de les bandes joves exponents de la nova escena de Chicago: Horsegirl, i el seu indie folk de tons lo-fi (‘Julie’, ‘2468’) que creix encara més en directe en els moments de brunzit amb tirada a la Velvet (‘Where’d You Go?’, ‘Switch Over’). Només em va faltar ‘Frontrunner’…
Com que a Black Country, New Road ja els hem pogut gaudir en diverses ocasions als últims anys (tot i que ens diuen que ahir van fer un set fantàstic) optem per retrobar-nos, molt de temps després, amb Los Campesinos! (impossible oblidar la que van muntar al 2010, en un dels desapareguts escenaris al costat del mar). Els de Gal·les presentaven el seu disc de l’any passat, ‘All Hell’, i van demostrar trobar-se en un gran moment de forma. En un escenari amb un parell de cartells en favor de Palestina i dels drets de les persones trans, i amb un Gareth David encantat de tornar al Primavera (“el festival en el que sempre havia somiat tocar“), van interpretar moltes de les noves cançons sense oblidar clàssics de la formació (‘Romance Is Boring’, ‘We Are Beautiful, We Are Doomed’, o mirant al mar de davant a l’escenari, ‘The Sea Is A Good Place To Think Of The Future’). I, sí, no podia faltar un altre dels momentassos del festival amb un ‘You! Me! Dancing!’ que va fer esclatar la massa recordant anys en què érem més joves i vigorosos físicament, tot i que mantinguem l’esperit rabiós i rebel intacte.
I arribava el moment dels nostres particulars caps de cartell del dia, els irlandesos Fontaines D.C.. Tot i que no han passat tants anys, lluny queden ja els seus concerts de 2019 a La 2 de Apolo o al Vida Festival en què ho van posar tot potes amunt, revelant-se com el que han acabat sent: una de les grans bandes de l’escena del rock independent actual. Amb tot, encara impressiona veure com han crescut en tant poc de temps i ara apleguen tantíssima gent als escenaris grans del festival. Curiosament, però, aquests escenaris de Mordor són els que pitjor sonen de tot el festival, i això va restar ‘punch’ a un set amb suficients arguments com per haver arrodonit un concert molt més memorable del que va resultar finalment: ‘Romance’, Jackie Down The Line’, ‘Televised Mind’, ‘Big’, ‘Boys In The Better Land’, ‘Starbuster’… arsenal suficient perquè la banda liderada per Grian Chatten (amb una samarreta esportiva amb el dorsal 93; curiosament, prefix telefònic de Barcelona…) hagués arrasat, però la feina es va quedar a mitges. Això sí, respecte total als seus missatges per les pantalles de ‘Free Palestine’ i ‘Israel Is Commiting Genocide. Use Your Voice’ amb una enorme bandera palestina de fons.
La distància des de Mordor ens va impedir arribar a temps per al final d’Alan Sparhawk, així que ens vam dirigir just a l’escenari del davant, on començaven els grans Squid. Una de les bandes joves més personals i intransferibles de l’escena britànica dels últims anys… i ells sí que van ser una tempesta imparable. Com ja havien fet a La 2 d’Apolo al 2023, ens van trencar els malucs amb una impetuosa execució de math-rock, noise sincopat i ritmes frenètics. I tot que venien amb el tercer disc sota el braç (‘Cowards’, 2025), va ser amb la metralla del debut (‘Bright Green Field’, 2021) on ens van foradar sense pietat en, potser, el concert de més èxtasi dels que hem viscut enguany al Parc del Fòrum. Quin tros de banda, i quin tros d’exhibició.
I per posar-li elegància i placidesa a aquestes hores de la nit i anar a dormir plàcidament, Anohni And The Johnsons. Amb una túnica blanca, una secció de corda, i imatges del fons marí al darrere en totes les cançons, l’artista britànica va hipnotitzar els presents amb la seva veu inconfusible i tons jazzístics, amb una finalitat major: conscienciar-nos de la importància de la preservació del fons marí i de com els humans estem accelerant el canvi climàtic sense posar-hi remei. Intercalant missatges d’alerta d’investigadors i científics a les pantalles amb temes com ‘Why Am I Alive Now?’, la celebrada ‘You Are My Sister’ o ‘Another World’, mrs. Hegarty es va erigir en una mena de deesa trans d’infinita delicadesa, aconseguint novament el miracle de callar completament l’audiència en màgics moments com la increïblement bonica ‘Manta Ray’. Al final, i amb el missatge de fons del dol per la Gran Barrera de Corall, es va posar un vel mortuori per interpretar ‘Drone Bomb Me’ i posar amb tota la banda per rebre una càlida i merescuda ovació.
Les obligacions laborals del dia següent i un horari inassumible van frustrar el meu desig de veure Turnstile per comprovar si tant de fervor i expectació tenen raó de ser (ens expliquen amistats que hi van ser que sí). LCD Soundsystem o Chat Pile van ser altres de les propostes de matinada d’un festival a qui ja només li queda un últim dia de vida.
Pots recuperar totes les cròniques diàries del Primavera Sound 2025 en aquest link.
