Quarta jornada del Primavera Sound 2025 i primera amb el Parc del Fòrum funcionant a ple rendiment (es preveu que hi passin gairebé 300.000 persones en 4 dies, una autèntica monstruositat que continua dificultant cada any més la comoditat de l’experiència com a espectadors/espectadores i oients. Ahir hi va haver cues històriques als banys, les poques fonts d’aigua del recinte o en les escales a Mordor es van viure moments angoixants de tap que ens van recordar als de dijous de 2022).
En entrar al recinte vam poder escoltar de fons a Kate Bollinger o a Yawners, però vam començar dijous traient-nos l’espina d’una de les bandes que van venir fa uns mesos a Barcelona i no vam poder veure: Julie. El trio dels Estats Units venia a presentar el seu disc de debut de l’any passat, ‘My Anti-Aircraft Friend’, i va executar un set ple de distorsió, guitarres noise i un autèntica orgia sorollista no apta per a oïdes novells. Mentre Beabadoobee tocava a Mordor, ens vam passar pel show reposat de Cassandra Jenkins, delectant l’audiència amb el seu indie-folk amb tocs d’Americana i delícies com ‘Delphinium Blue’ o ‘Michelangelo’ (ja tenim una edat, i calia guardar forces pel nostre cap de cartell del dia).
I va arribar el moment més esperat de dijous: el retrobament amb Idles, que tornaven al festival ja com a caps de cartell en un dels escenaris grans. Amb 5 discos en 7 anys, els de Bristol s’han convertit en un dels grans abanderats del crank wave britànic, recollint les frustracions i ràbia acumulades per una generació que ara té una altra manera de cantar el ‘no future’ i de denunciar les moltíssimes misèries d’un planeta que se’n va a la merda. I John Talbot i companyia van complir amb les expectatives, amb un show contundent, furiós, ple de moshpits, circle pits, Mark Bowen i Lee Kiernan tocant sobre els caps del públic, i amb moltes consignes antifexistes i proclames per la llibertat de Palestina (gran moment que es va repetir diverses vegades amb tota l’audiència cridant “free Palestine“). No hi van faltar grans temes de la banda com ‘Colossus’, ‘Mr. Motivator’, ‘The Wheel’ o aquest final descomunal en plena hora daurada amb ‘Dancer’, l’himne antiracista ‘Danny Nedelko’ (el vam veure la setmana passada amb els seus Heavy Lungs) i ‘Rottweiler’.
Com que amb FKA Twigs mai se sap si vindrà o no (ja havia plantat el festival els dos anys anteriors tot i estar anunciada), fins que no la vam veure sobre l’escenari no ens ho vam acabar de creure. Tahliah Debrett Barnett va executar un show molt vistós dividit en 3 actes, acompanyada de ballarins que ens van fer recordar aquells shows de principis dels 90 de la mare de totes les dives pop, Madonna. Ens vam passar també per This Is Lorelei, projecte paral·lel de Nate Amos dels Water From Your Eyes, tot i que amb sonoritat molt diferent, derivada cap a un pop amanit amb guitarres d’arrels americanes.
Les obligacions laborals de l’endemà combinades amb l’absència de metro (és surrealista que després de 24 anys de festival no s’hagi pogut solucionar encara un tema tan bàsic) no ens van deixar gaudir Spiritualized interpretant íntegrament ‘Pure Phase’, Parcels o propostes festives com Jamie XX, Charlie XCX & Troye Silvan, Dame Area o The Dare, que van posar-li energia i ball a una matinada que per a molts gent es va allargar fins que va sortir el sol.
Pots recuperar totes les cròniques diàries del Primavera Sound 2025 en aquest link.
