The Molotovs (Upload, 03/12/25)

Quin inici de setmaneta de talent jove i bandes emergents internacionals estem tenint a la nostra estimada Sala Upload! Després de l’huracà gal·lès de les Panic Shack de dilluns, dimecres tocava una altra banda vinguda de les Illes Britàniques formada en temps de la pandèmia i que ha generat molt de rebombori des de les xarxes socials sense ni tan sols haver publicat el disc de debut (‘Wasted On Youth’ està previst per al 30 de gener): The Molotovs. Ja fa mesos l’algoritme va començar a reproduir-nos aleatòriament a través d’Instagram moltes de les seves actuacions als carrers de ciutats com Londres o Brighton (van començar tocant al carrers durant la pandèmia, a festes d’aniversaris de nens que s’ho miraven des de la finestra en ple confinament, o fins i tot a funerals). La bola es va anar fent gran i, quan només tenen uns pocs singles publicats (i molt brillants, per cert…), ja han rebut els elogis del mestre Paul Weller o Blondie i han obert concerts per a Iggy Pop o els Sex Pistols. Així que tocava pujar fins el Poble Espanyol per comprovar si n’hi havia per a tant…

En arribar a la sala ens va cridar l’atenció el públic. Veníem de la jovenalla de dilluns i aquesta vegada ens vam trobar la vella guàrdia del rock de Barcelona i bona part de l’escena mod de la ciutat, potser atrets per les cançons amb herència a The Jam, Small Faces, Undertones i companyia, o també per l’estètica i la cura en el vestir del duet que formen els germans Mathew i Issey Cartlidge. Ell, 17 anyets, composa, canta i esquinça les cordes de la guitarra amb lema ‘I Am A Molotov’, tocant amb ràbia i disbauxa juvenil. Ella, 19 anyets, mou els dits sobre el baix amb velocitat i precisió i regala 1.000 gestos i postures seductors i desafiants per al gaudi de les fotògrafes presents a la sala. En aquesta ocasió a la bateria els acompanyava Noah Riley, de 21 anyets, dels també recomanables Noah And The Loners.

I la música? Un torrent d’electricitat que fluctua en aigües new wave, punk del 77, garatge i l’univers sonor Weller, però també amb esquitxades a bandes més contemporànies que han sabut integrar aquestes influències en la seva sonoritat nerviosa, com els Libertines, Fratellis, els primers Mando Diao o fins i tot els grandíssims danesos The Movement. Van iniciar el concert amb dues de les cançons inèdites del que serà el disc de debut, ‘Urbia’ i ‘Newsflash’, abans d’atacar la trepidant versió del ‘Suffragette City’ de Bowie, l’única que farien aquesta nit malgrat les moltes que han interpretat durant la gira (des dels Clash a Chuck Berry, i en vídeos els hem vist també fent covers d’Undertones, Housemartins o Supergrass). ‘Today’s Gonna Be Our Day’ va ser el primer hit de la nit, amb aquesta seductora barreja tan Paulwelleriana de ritmes frenètics amb una melodia incontestable i un missatge positiu i decidit.

A més de la posada de llarg d’altres cançons que podrem escoltar en el disc (‘Geraldine’, ‘Wasting My Time’ o la que dóna títol a l’àlbum, ‘Wasted On Youth’), el duet va aprofitar per estrenar una nova cançó que no consta en el tracklist, ‘My Metallic Wife’. I, acte seguit, va arribar el poderós riff de ‘Johnny Don’t Be Scared’ que beu directament de Clash, Pistols i companyia i en circumstàncies normals hauria hagut de provocar la bogeria (ens expliquen que a València va ser una festa), però malauradament la gran majoria del públic restava immòbil com una munió d’estaquirots, aliè al que estava passant sobre l’escenari. Ni les moltes anades i vingudes d’Issey i Matt a la part frontal de l’escenari van aconseguir encendre la metxa de gent que semblava que hagués anat al Liceu o a un concert de la Imserso de María Jesús y su Acordeón, i no pas a un concert punk-rock. El contrast amb el que havia passat 48 hores en aquella mateixa sala amb públic jove provocava vergonya aliena…

Cançons com ‘Popstar’ o ‘You’ ens van deixar amb moltes ganes d’escoltar-les al disc, mentre en Matt saltava pels aires flexionant els genolls fins a l’alçada del pit sense deixar de tocar la guitarra i Issey no parava de reclamar l’atenció de càmeres i mirades, tota ella imponent amb la seva alçada i llarga cabellera rossa i una col·lecció de gestos segurament apresos mirant 1.000 vídeos de bandes clàssiques. Cançons ja publicades com a single com ‘Rhythm Of Yourself’ (com em recorda als Mando Diao més gloriosos), la libertiniana ‘No Time To Talk’, o la també accelerada i enganxosa ‘More More More’ ens van dur a la part final del set, tancada en primera instància per una altra cançó del debut que podrem escoltar en menys de 2 mesos, ‘Come On Now’.

Va tornar a l’escenari Noah per iniciar un solo de bateria enrabiat, i acte seguit van sortir novament també els germans, amb una sorpresa: Issey lluïa orgullosa una samarreta de l’Espanyol amb el dorsal 21 de Dani Jarque i la inscripció ‘The Molotovs’ a l’esquena (el promotor de la gira és perico…), fet que va provocar una lamentable escridassada i crits contra el club blanc-i-blau per part d’uns pocs impresentables. Però hi ha alguna cosa més punk que tocar a Barcelona i posar-te la samarreta de l’Espanyol i no la del Barça? (a veure, sí: si s’hagués posat la de l’Europa pujo a l’escenari i li demano matrimoni allà mateix, cosa que hauria estat socialment criticada perquè li doblo amb escreix l’edat, per no dir que seria més a prop de triplicar-li…). Però, tot i que la processó anava per dins, Issey no es va deixar intimidar i el trio va interpretar amb l’orgull ferit una molt oportuna ‘Get A Life’ que va posar punt i final a una nit brillant a l’escenari d’una banda de futur prometedor, malgrat un públic que no va estar en cap moment a l’alçada de les circumstàncies ni va saber integrar-se per gaudir col·lectivament del que estava passant davant els seus morros.