Panic Shack (Upload, 01/12/25)

En els darrers anys són moltes les propostes musicals en format duo o banda amb lideratge femení i sons enrabiats (i és que les dones tenen, històricament i encara ara, molts motius per estar de mala hòstia): Lambrini Girls, Wet Leg, The Pill, Amyl & The Sniffers, Sprints, Cowboy Hunters… a Cardiff, farà cosa d’uns 7 anyets, 4 amigues van decidir que calia fer una banda per parlar de les coses que els afectaven, i així va sorgir Panic Shack. Després d’uns primers singles, al 2022 van començar a cridar l’atenció a l’escena independent (també a nosaltres) amb l’EP ‘Baby Shack’. Un any després van tocar al Primavera a la Ciutat i aquest dilluns van venir a presentar a la sala Upload el fantàstic disc de debut homònim indie-punk publicat al juliol, amb notable presència de públic per ser el dia de la setmana que era.

Després del show d’obertura de Murina que servidor es va perdre (mil disculpes; darrerament la vida familiar em dificulta veure els teloners als concerts), van sortir a escena Sarah Harvey (veu), Megan Fretwell (guitarra), Romi Lawrence (guitarra) i Emily Smith (baix), acompanyades per Nick Doherty-Williams a la bateria com a únic membre masculí del combo. I des del minut 1 ja ens van deixar clar que venien amb intenció de passar-s’ho molt bé i fer-nos-ho passar molt bé també, però deixant un pòsit de reflexió camuflat sota el posat hedonista. Sarah al front, Megan, Romi i Emily d’esquenes al públic flexionant genolls i pujant i baixant el cos en una de les moltes ‘coreografies’ i gestos teatrals que ens regalarien durant la nit, i primeres notes de ‘Gok Wan’, la crítica a la pressió estètica que provoca desordres alimentaris per arrencar el remolí sònic d’energia juvenil i ràbia feminista. Com ara ‘Baby’, en què criden ben fort contra la imposició social de l’instint maternal que se li pressuposa a totes les dones pel simple fet de ser dona. O ‘Smellarat’, sobre depredadors sexuals a qui ningú ha convidat i no són benvinguts a casa.

Com si fossin 4 guiris de turisme de borratxera en un dilluns a Barcelona (o potser és justament el que eren…?), la banda va fer conya sobre una Emily amb el riure tonto i cara vermella (i samarreta de ‘I love Barcelona’), explicant que estava tocant col·locada de bolets al·lucinògens. Una de les cançons que les van donar a conèixer, ‘Jiu Jits-You’, va començar a esvalotar un personal una mica tímid al principi mentre Sarah cantava sobre un paio que li mirava les cuixes (tres d’elles les lluïen orgulloses vestint pantalons curts ajustats que desafiaven els paràmetres dels cossos contemporàniament ‘normatius’). L’hedonisme de ‘Girl Band Starter Pack’ o el romanticisme platònic de ‘Thelma & Louise’ donaria pas a la irònica ‘We Need To Talk About Dennis’ (amb Sarah lluïnt una samarreta blanca amb el lema ‘Dennis Who?’), en què les gal·leses s’apropen per igual a Le Tigre com a Thee Headcoatees, Delmonas i similars.

I a mida que el show s’anava accelerant és cert que el so es va engargussar una mica i la veu de Sarah va quedar una mica tapada, però era tal el grau d’energia i d’excitació generalitzada que el públic ja no estava per a romanços. Sarah es va estirar al terra per començar l’himne sobre la procrastinació (‘Lazy’). Les 4 es van alinear per assenyalar mirades i paraules tòxiques en una ‘I Don’t Really Like It’ que acabarien fonent amb la celebradíssima ‘That’s Not My Name’ de The Ting Tings, en un altre dels grans moments de la nit.

Després de l’exòtica ‘Unhinged’, la sala es va quedar a les fosques (com ja havia passat abans amb ‘Mannequin Man’), abans d’encendre les llums a vermell per atacar el ‘War Pigs’ de Black Sabbath, en una bona demostració del gran ventall d’influències que podem veure en les composicions de les gal·leses, amb guitarres certament poderoses en alguns moments. I la recta final iniciada amb ‘Tit School’ serviria per acabar de fer embogir l’audiència, que ja feia estona que havia trencat el gel dels pogos i acabaria amb una noia fent crowdsurfing per sobre dels nostres caps: el primer single de la banda, ‘Who’s Got My Lighter?’, i ‘Pockets’ (on ironitzen sobre quina noia necessita butxaques per portar els bàsics?: vapejador, telèfon mòbil, claus i pintallavis) van posar el punt i final a una divertidíssima nit de dilluns que convalida per 3 dies de gimnàs (qui vagi al gimnàs, que no seré jo).

Veure tantes noies joves vibrant i empatitzant al públic va ser una altra de les grans alegries de la vetllada. I és que, quan a sobre de l’escenari tens algú explicant coses que vius i pateixes en el teu dia a dia i amb qui identificar-te i empatitzar, gaudeixes molt més els concerts. Això, els nois ho hem pogut fer des dels inicis del rock donant-ho com a normal. I, afortunadament, cada dia és més freqüent també per a elles/vosaltres, fita (incompleta encara) que celebrem enormement. Si la música reflecteix la societat de la que parla, el feminisme cada vegada més generalitzat és una realitat que, afortunadament, ens ha tocat viure. I, davant de tota aquesta merda d’onada reaccionària de l’ultradreta globalitzada que també ens ha tocat patir, la lluita feminista és, i ha de ser, una de les principals armes per contrarrestar-ho i fer avançar el món enfront tots aquells que volen que tornem cap enrere. I no se m’acut manera més efectiva de fer-ho que amb aquesta escena (si és que la podem definir com a tal) neo-riot grrrl tan efervescent i excitant.