Tarta Relena (L'Auditori, 28/11/2024)

Passen discs i concerts de Tarta Relena (el setè per qui firma) i passa el temps i alhora, es queda. No he perdut el senderi: la sensació d’atemporalitat que emana la seva presència és unica, un anar i venir entre el futur, el passat i el present. Mentre hi hagi passat per rebuscar hi haurà la seva música projectada al futur. Ja ho saben, hi ha qui diu que el temps és un cercle. No seria contradictori afirmar, en tot cas, que la seva carrera es projecta per camins cada vegada més ambiciosos. Amb nou segell discogràfic, un nou disc (‘És Pregunta’) fosc i profund com mai i una expansió internacional a pas segur.

El disc es presentava a una nova visita a l’Auditori, recinte essencial per captar els matisos “Relenítics”. No negaré que el seu avançament, ‘Si Veriash a la Rana’, sense arribar a considerar-la una decepció, visitava camins que ja creia recorreguts per la seva mitología. Recuperada ahir, els baixos energitzats la portaven a una mena d’èxit ballable que la feia renèixer. La resta del disc va sonar imponent, des de l’inici amb ‘Amvrosías’ passant pel díptic de ‘Tamarindo’ i ‘Odniramat’, la darrera interpretada tal com es va enregistrar: a l’inrevés. Si encara algú pensa que punxant vinils d’aquesta manera sonen missatges satànics, a l’Auditori va haver-hi una agradable conversió massiva al culte de Mefistòfil o a aquell dimoni que trobin abans voltant per casa.

Varen ser els moments més delicats, però, els que van arribar més endins: ‘La Font’, ‘Beata Viscera’ o una extraordinària ‘Crit Premonitori’ que tallava el silenci. Les visites al passat varen ser escollides amb cura: ‘El Suïcidi i el Cant’ va arribar al primer terç i pel final van passar ‘Me Yelassan’ i una ‘Las Alamedas’ poderosa que va finalitzar el concert. No va haver-hi tornada i aquesta vegada la tradicional ‘So de Pastera’ no va sonar com a festa final, decisió no fàcil de pair per tothom, però Tarta Relena no tenen por a les decisions incòmodes. Sigui com sigui, mentre hi hagi passat, el futur és seu.