Remei De Ca La Fresca (Apolo, 18/12/25)

Com les millors coses de la vida, vam entrar en contacte amb Remei De Ca La Fresca per atzar, en una nit de març de 2023 en què vam anar a veure els nostres estimadíssims Súper Gegant a l’antic Espai Zowie de L’Hospitalet, dins el Let’s Festival (era la nit del segell Indian Runners que els acollia llavors, i també aquella nit ens vam estrenar amb els molt recomanables Angeladorrrm). No cal dir que vam flipar amb aquell directe virtuós, exhuberant i rabiós dels Remei i des de llavors hem seguit atentament i t’hem explicat tot el que ha anat fent la banda d’Arbúcies. Singles, versions, i l’excel·lent ‘L’Ham De La Pregunta‘ (ja amb Bankrobber) de finals de 2024 que vam incloure en la nostra selecció de recomanacions de l’any passat (perquè el disc és de 2024, no de 2025…). Un àlbum que ho va fer saltar tot pels aires: més d’una seixantena de concerts al 2025 arreu del nostre país, del del costat o fins i tot el Premi del Jurat al Suns Europe Festival al Teatro Nuovo Giovanni d’Udine (Itàlia), certamen considerat popularment com l’Eurovisió de les llengües minoritàries. Tot aquest recorregut meteòric eclosionava dijous 18 de desembre (un any menys dos dies després de la sortida del disc), en un concert de final de gira amb totes les entrades venudes i un miler de persones esperant-los amb els braços oberts, conscients que seria una de les últimes grans cites musicals de 2025.

Remei De Ca La Fresca (Foto: Meritxell Rosell)

En entrar a la sala Apolo, una de les més boniques de Barcelona, unes quantes pancartes reivindicatives penjaven de les baranes del primer pis: com les del col·lectiu Aigua Clara en què militen membres del grup i que denuncia l’explotació irresponsable i l’espoli dels aqüífers del Montseny per part de grans corporacions (Danone, Vichy Catalan, Font Agudes, Nestle…) que s’aprofiten d’una llei franquista; d’altres demanant justícia i pau; o, directament, reclamant solidaritat amb el poble palestí. Si algú no sabia on anava, aquest entorn era un bon context introductori del discurs artístic reivindicatiu, polític i social del quartet que conformen Xantal Rodríguez (veu, guitarra, teclats, bateria, castanyoles), Artur Piera (guitarra, baix, bateria i sintetitzadors), Víctor Inskipp (bateria i baix) i Iago Rueda (guitarra i baix). Ja podia començar el ball d’instruments, rols i versos verinosos.

A les 20:38h surten a escena amb vestits d’executius, corbates i ulleres de sol, reclamant-nos el motiu de no haver respectat el dress code. La ironia com a arma per desafiar cervells obtusos i exposar la cara bruta de les coses. Com la de l’alcalde d’Arbúcies, que té fusta d’artista i et dóna copets a l’espatlla al mateix ritme motorik de la cançó. Poesia ferèstega i ombrívola per posar-te davant les teves pors de pares morts i abismes emocionals. I si parlem de poesia, la bruixa Maria Callís amb la seva lisèrgica espardenya seria a totes les fogueres medievals que ara semblen renéixer darrere personatges funestos amb cara de núvia cadàver ripollesa o de vividor fill de puta amb polsereta vermella i groga. Mateixa merda racista que hauríem de purgar de les nostres vides, per pura salut democràtica. Un moment d’aquesta èpica i barreja de flamenc i crossover extrem guanya encara més intensitat amb el saxo esbojarrat de Lluki Valverde (La Ludwig Band), primer dels molts convidats que tindrà la nit…

Flamenc, glossa i psicodèlia tornen a follar sense escrúpols ni manies en un menage a trois sense sistemes de seguretat. ‘Triania’ cavalca alegre amb sintes per aturar el show de cop en un spoken word fosc i lisèrgic. “Aquesta vida és la meva i això els insulta a tots“, canta la molt fresca sense remei, en atmosferes progressives que ens fan volar fins el cel del Paral·lel, provocant esquerdes del temps i l’espai. I per continuar el viatge agafem un Minibús Intergal·làctic que ens porta a 1980 i més enllà, a temps de bandolers, mites, faules i Esquirols. “Des de Sau a la Cellera. Des del far al Matagalls. El trabuc d’en Serrallonga. Tornarà als amagatalls“.

Minibús De Ca La Fresca (Foto: Meritxell Rosell)

Els convidats no són només de cos present. També ha vingut l’ànima de l’Ovidi, perque això ‘Va Com Va’ (l’única cançó publicada pels Remei al 2025). I, ara sí, toca treure tota la ràbia pel genocidi a Palestina a mans del supremacisme terrorista sionista, de la dictadura colonial yankee del pallasso pedòfil (presumptament, és clar) de cabell taronja, i del silenci covard i miserable europeu. Com molt bé apunta a xarxes Nando Cruz, en aquest poema musicat de la poeta i activista palestina Rafeef Ziadah, el quartet d’Arbúcies es converteix en “Remeig Against The Machine” i Apolo vibra i tremola a parts iguals.

El capitalisme també pilla a ‘Feta D’Esbarjo’ (putos diners!), i l’odi es canalitza a ritme de hip-hop llençat amb violència al cap de tots els ‘putos’ del món, moment compartit amb Ildefons Alonso (El Petit De Cal Eril, Valentina & The Electric Post…), productor de ‘L’Ham De La Pregunta’ que va dur el disc una passa més enllà. Un bon exemple és la rave malaltissa de cara esmolada que actua com a dard emmetzinat contra casats amb fills i gust per les jovenetes (amb la col·laboració de Carme Vives de Reïna, igual que al disc). O aquesta monumental proclama naturalista que apunta directament amb el dit contra les corporacions abans esmentades i els “criminals amb tratge” sense pietat que abusen de la muntanya assedegada del Montseny. Entre aiguaneus i insurreccions futures que tombin l’Imperi de la Por (i un munt de llops i bestioles udolant des del públic), el show de la rumba a la galta i el punk a l’esternó arriba a un punt i apart, que en cap cas serà el final.

I és que encara han de sortir els Power Burkas a fer un grup i una versió d’ells mateixos mentre els Remeis ballen, i abans que la Xantal aprofiti també per carregar contra les macrogranges de porcs i els ídems de dues potes que les exploten. I, ja posats, fem un final de festa en forma de ‘We Are The World’ nostrat amb tots els atletes sonors ocupant l’escenari, ruixant-nos amb pistoles d’aigua i llençant bitllets amb les cares de la banda emmig del deliri col·lectiu mentre ens caguem en tots els fills i les filles de puta que fan un negoci del dret a l’habitatge, en un d’aquells casos singulars en que la versió millora la cançó original (sap greu, M.I.A., però és així). Tot el que volem és okupar els seus xalets i cremar-los després. Però una hora i 45 minuts després, s’encenen els llums i tornem a la trista realitat.

Els ‘nostres’ Remei s’han fet grans i ja no són només ‘nostres’. I res més sa que col·lectivitzar bens culturals salvatges, desafiants i indepedendents per dotar la comunitat de noves armes que ens serveixin per defensar-nos de les misèries morals pròpies i alienes que ens amenacen aquí i allà. És un goig gaudir-los en el seu ‘prime‘, que diria la jovenalla que omplia l’Apolo. I és fantàstic absorbir propostes joves de casa nostra farcint de sentit crític un panorama musical català ple de vacuïtats, calcs sense substància o productes de missatge retrògrad venuts com a revolucionaris. Però, al 2025, la veritable llum de la música catalana continua venint de les muntanyes selvàtiques del Montseny.