Patrick Watson (Apolo, 19/01/26)

Silenci. Pot ser joia preuada quan ets a casa buscant la calma i el refugi físic i espiritual, però en altres circumstàncies també càstig involuntari o motiu de pors ancestrals. La música de Patrick Watson fa anys que ens ajuda a arribar ben a prop d’aquest estat anímic silenciós de pausa i calma zen. Però, per aquelles ironies perverses del destí, el silenci va esdevenir malson per l’artista canadenc l’any 2023, quan una afecció a les cordes vocals el va deixar sense veu i sense poder parlar uns mesos. Arran d’aquesta patologia va idear com un àlbum per a altres veus el disc ‘Uh Oh’ que venia a presentar a la Sala Apolo. Però quan es va recuperar, va acabar esdevenint un disc de duets.

El concert es programa en horari pràcticament infantil, amb portes obertes a les 18h, obertura de la jove artista madrilenya Ede a les 19h, i Watson a les 20h. Encara falten 5 minuts per a l’hora estipulada quan el canadenc surt a escena, com si tingués pressa per actuar. Els seus shows, però, són més aviat el contrari: treva, quietud i cocció a foc lent del temps, que avança a menys velocitat que en el món exterior i ens fa baixar revolucions, nervis i hostilitats. Així comença amb ‘Gordon In The Willows’, fent anar de puntetes els dits sobre les tecles del piano com les gotes de pluja que queien al carrer, i amb el suport vocal d’Ariel Engle ‘La Force’ (Broken Social Scene, Big Red Machine, Feist). La bossanova de ‘The Wandering’ serveix per incorporar capes sonores amb Mishka Stein (baix i guitarra) i Olivier Fairfield (bateria, percusions i guitarra). Algunes bases pregravades de cordes o percussió afegeixen un altre matalàs a la interpretació en directe, donant encara més cos a les cançons, com ara a la bella ‘House On Fire’.

Com és habitual en els shows de Watson, a l’escenari les llums són tènues, generant una atmosfera d’intimitat necessària que aconsegueix, fins i tot, fer callar un públic barceloní que habitualment pateix invasió de maleducats i incíviques. Al fons de l’escenari, tres enormes aparells amb forma de para-sol serveixen per projectar imatges o llum indistintament. I tot l’espai està ple d’instruments, micròfons i cables, com una mena de Diògenes musical d’un geni despistat i caòtic però amb una sensibilitat extrema i un eclecticisme sònic d’ampli registre: des de la bossanova de ‘The Wandering’, passant per algunes arrancades electròniques fins al pop de cambra que frega la clàssica de moltes de les seves composicions. Per exemple, la delicada ‘Ode To Vivian’, homenatge a la fotògrafa estatunidenca Vivian Maier.

El canadenc explica que aquesta nit trencarà una regla d’or: habitualment intenta no parlar mai de política, però el món s’ha tornat tan boig que decideix saltar-se aquest hàbit per introduir ‘To Build A Home’, cançó que va compartir en el disc de The Cinematic Orchestra ‘Ma Fleur’ (2007). Watson expressa l’admiració per Simón Díaz abans de dedicar a Veneçuela l’esbalaïdora ‘Melody Noir’, inspirada en la ‘Tonada De Luna Llena’ del músic veneçolà. I encara prolonga l’estat de nirvana espiritual amb ‘Silencio’, la cançó que obre l’últim disc, en què convida una Ede exultant a cantar amb ell. En el bloc final del set hi ha espai per a una miscel·lània de temes de diferents discos i etapes on hi caben l’atmosfèrica ‘Places You Will Go’, l’acústica ‘Man Like You’, la recent ‘Peter and the Wolf’ o un dels clàssics del canadenc: ‘Je Te Laisserai Des Mots’, on la lletra en francès sembla sumar encara més delicadesa al moment.

Watson ens fa riure quan diu que la seva vida és un desastre… fins que completa la frase explicant-nos que el dia anterior va morir el seu germà, deixant gelada l’audiència abans del moment culminant del concert: la preciosa ‘Here Comes The River’ agafa una força sobrenatural, directament des de les vísceres d’un Watson que no pot contenir l’emoció amb el nas ple de tristors líquides que fan soroll fregant amunt i avall l’interior de les fosses nassals. Comença la peça en solitari, amb una sensibilitat extrema, i l’acaba acompanyat per la banda, amb una èpica força que desborda el silenci respectuós d’un públic que acompanya el dol del cantant fins a la catarsi final, abans que la resta de músics el vagin a buscar per abraçar-lo, en un instant esglaiador ple d’humanitat i empatia.

Encara amb el cor compungit, ens preparem per als bisos: Watson explica que es va dedicar a la música perquè el seu germà, també músic, l’hi va inculcar la mateixa passió. I hi posa humor per treure ferro al drama i provoca els cors del públic d’una altra de les cançons imprescindibles del seu repertori, ‘The Great Escape’. I amb els ‘pararapapa‘ arribem al final, i l’artista decideix fer un tema extra i ens dóna l’oportunitat de triar: el hit ‘Lighthouse’ o una cançó inacabada que el seu germà l’esperonava a completar. Evidentment, triem la segona, i escoltem, embadalits, una bonica composició inèdita que potser ara acabi incloent en pròxims treballs, en una clara demostració que en la música encara podem trobar rastres d’humanitat i amor que sembla que haguem perdut definitivament en altres àmbits d’aquesta vida absurda i darrerament terrorífica.

Setlist: