Núria Graham (Paral·lel 62, 17/02/23)

Potser em repeteixo, però hi ha dues artistes de casa nostra que tinc la sensació que estan més valorades internacionalment que de portes endins: Joana Serrat i Núria Graham. Curiosament, dues vigatanes, i és que ja sabem que a Osona mengen a banda quan parlem de música. Després de la presentació al Mercat de Música Viva o una llarga llista de concerts per Europa i els Estats Units, la Graham presentava anit el seu més que notable últim disc (‘Cyclamen‘, 2023) a Barcelona, tot i que tècnicament ja va fer dies enrere un showcase a la botiga aquesta d’Ultra-Local Records (i precisament, des del primer pis de Paral·lel 62 vam poder veure la Carme i en Raül a la sala. També les ‘Tartes’, en Ferran i la Louise, o fins i tot un noi amb samarreta dels Surfing Sirles, demostrant amplitud de mires i molt bon gust musical).

En el marc del Guitar BCN, i en una sala plena de butaques i gent no massa puntual (fet que també va retardar l’inici del concert), la Núria va aparèixer en escena acompanyada de l’omnipresent Jordi Matas (baix i guitarra), Malcus Codolà (bateria, i també membre de b1n0), Marcel·lí Bayer (clarinets i, entre d’altres, component de Seward) i Anna Godoy (arpa). El quintet va començar a reproduir l’inici del disc en idèntic ordre, amb una breu intromisió de ‘Connemara’ i el seu enganxós “I Love You Life“. En el seu últim treball, l’osonenca ha decidit estimar la vida en veu baixa i reposada, en harmonia amb una natura oblidada i maltractada pels humans, però absolutament imprescindible perquè tots i totes puguem existir.

I si servidor hagués d’associar un estil musical amb la natura, segurament em decantaria pel folk. I a ‘Cyclamen’ n’hi ha, com és habitual en l’obra de Graham, però sense cap mena de dubte hi emergeix un altre registre que ha guanyat protagonisme en el disc i que en directe apareix de manera encara més evident: el jazz. Potser per les composicions a piano, potser per les suaus línies de guitarra o de baix, per les carícies de bateria amb escombretes, o pel clarinet i els vents. Però per moments tancaves els ulls i podies sentir-te al Harlem, al Milano o al Jamboree. I imaginar-te ‘Poisonous Sunflower’ en la veu de la Billie, la Dinah, la Sarah o la Nina. I obries els ulls i veies aquell raig de llum enfocant la Núria, tremolosa i nerviosa, humilment aliena a la seva provada capacitat d’hipnotitzar l’audiència i, estranyament, poc xerraire (“avui parlo poc per no dir tonteries“). Sí, Núria Graham i poc xerraire comptarien com a oxímoron, estem d’acord…

En aquest context decantat al jazz, ‘Disaster in Napoli’ va perdre la cruesa pjharviana de l’àlbum per guanyar elegància amb un embolcall de llums vermelles i el loop de baix en mans de la vigatana, qui deixava així per moments el piano de banda. En la preciosa ‘The Beginnings Of Things’ es va aixecar al front per acaronar les cordes d’una guitarra, fent encara més evident la seva polivalència. L’arpa generava una aura onírica i els moments d’hipnosi només quedaven trencats per culpa de la pantalla d’algun brètol o alguna brètola que ni tan sols asseguts en una silenciosa sala amb butaques són capaços de respectar la resta de l’audiència. L’ego i el ‘postureig’ ja fa temps que han derrotat l’empatia i el respecte per l’experiència col·lectiva, és així de trist… al tram final també hi va haver espai per a aquella ‘At Last’ que va compartir durant la pandèmia, i ‘The Waterway’ i ‘Procida II’ van tancar el cercle de la primera part del show i del viatge subconscient del disc.

El bis va ser el moment per estrenar una nova i bonica cançó sense títol interpretada en solitari al piano que es va guanyar l’aprovació sense embuts del públic. ‘Peaceful Party People From Heaven’ es va convertir en una mena de joc a cinc sense estridències i amb la mateixa cadència fluctuant del fum posterior que es barrejava amb la llum de colors. I a ‘Hazel’ Núria i Jordi van compartir piano a 4 mans (“sort que tenim els culs petits“, va ironitzar ella), abans de dir adéu davant una audiència encisada. I potser la Núria és com la Hazel: una noia d’un altre temps que tenim la sort de poder viure com a coetanis. I tot i que porti 10 anys ensenyant-nos el seu talent, només en té 26. Imagineu-vos tot el que encara queda per venir…