Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Paral·lel 62, 19/07/23)

Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)

En Raül Refree és un d’aquells creadors incansables i extremadament prolífic de casa nostra que tant pot acompanyar el Sonic Youth Lee Ranaldo, la diva del fado Lina, el genial Albert Pla, o convertir en or discos iniciàtics de les llavors emergents Sílvia Pérez Cruz o d’una tal Rosalía. En aquest espectacle de nom ‘Evoé!’ que va tenir lloc a la sala Paral·lel 62 i dins de la programació del Grec 2023, Refree va viatjar musicalment de la mà del dramaturg Jordi Oriol i la cantant Maria Mazzotta, per recrear en clau del nostre temps el “tarantisme”, que cada estiu convoca centenars de persones a la Puglia, al taló de la bota italiana, per ballar la Tarantel·la i participar així en una mena de modern ritual catàrtic. Acompanyats del Cor Plèiade, cor de noies especialitzat en preparar programes a cappella de compositors del segle XX i XXI catalans i internacionals, van partir de la tradició musical per fer un recorregut per aquests referents cerimonials de catarsi i possessió col·lectiva. El ritme de la tarantel·la, una mena d’exorcisme coreogràfic, rellegit en clau contemporània per aquest investigador incansable del món dels sons, un mag de les paraules i la veu d’una icona musical de la regió de la Puglia.

Raül Refree, Maria Mazzotta i Jordi Oriol (Foto: Meritxell Rosell)
Escrito por

Créixer des de ben petita escoltant a casa Deep Purple, Led Zeppelin o Sex Pistols va marcar les meves preferències per l'underground (i la meva banda favorita, la Velvet!). Obsessionada en documentar visualment tot allò que observo, la meva passió musical es va fondre amb la fotogràfica. El repte de la poca llum, el moviment i allò d'acotar només a dos o tres temes al fossat fotogràfic per captar l'actitud d'una banda o músic en només 1, 3 o 4 imatges per a una crònica… em puja l'adrenalina i em dóna la vida!!! Sóc Meritxell… aka Meritxula… EA!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *