RETORN DE LA KREU ROJJA ALS NOSTRES ESCENARIS!!!
El maig de 2026 Redd Kross protagonitzaran una nova gira de set dates per Espanya, una volta d’honor per a una banda que, concert rere concert, segueix guanyant-se a pols el lloc en el panteó del rock que fa dècades que mereix:
15 de maig — València, Loco Club, 16 de maig — Granada, Degusta Fest, 17 de maig — Palma de Mallorca, The Most Beautiful Day, 20 de maig — Barcelona, Sala Upload, 21 de maig — Saragossa, Rock & Blues, 22 de maig — Donosti, Dabadaba, 23 de maig — Madrid, Sala Copérnico. Entrades aquí.
Steve McDonald: “Si us fa por experimentar l’alegria, si no us agrada passar-ho bé, no vingueu als nostres concerts.”
Hi ha bandes que no han omplert mai grans estadis però que han marcat generacions senceres des del subsol. Redd Kross en són l’exemple perfecte. Els germans Jeff i Steven McDonald porten més de quaranta anys fent un dels power-pop-rock and roll més alegres, intel·ligents i vitals del planeta, i el sector musical ho sap perfectament.
Ho diuen els noms que apareixen al documental estrenat a 2024, ‘Born Innocent: The Redd Kross Story‘, per retre’ls homenatge. Membres de Pearl Jam, Soundgarden, Sonic Youth, The Bangles, Black Flag, Dinosaur Jr., The Go-Go’s, The Melvins i Circle Jerks, entre molts d’altres, es despullen davant la càmera per explicar fins a quin punt els McDonald han estat determinants en les seves carreres. Fans declarats com Kurt Cobain, Axl Rose o el mateix David Bowie —que va aparèixer al seu primer concert en un club el 1979, al Hong Kong Café de Los Angeles— completen un quadre d’honors inversament proporcional a la seva fama mainstream.
Perquè Redd Kross mai no van fer les concessions que els haurien portat a les portades de les revistes de gran tiratge. Quan el punk manava, ells es van deixar créixer els cabells i es van posar roba de glam. Quan el grunge triomfava, ells ja l’havien inventat sense saber-ho. Bandes com Mudhoney o Soundgarden ho reconeixien obertament mentre els McDonald seguien el seu camí, impermeables a les modes i fidels a una idea del rock and roll entesa com a pura celebració. Són, com defineix el documental, “el secret més ben guardat dels autèntics fans de la música“, un secret que cada vegada coneix més gent i que Espanya ha abraçat amb especial calidesa des que el 2006, gràcies en bona part a l’Azkena Rock Festival, van tornar als escenaris després de nou anys d’hiatus.
L’any 2024 va ser, per consens de la crítica internacional, l’any de Redd Kross: un increïble doble àlbum homònim produït per Josh Klinghoffer, el documental premiat en múltiples festivals i una biografia publicada simultàniament van configurar un retrat complet i irrefutable d’una banda en estat de gràcia. La gira de presentació per Espanya va confirmar-ho: concerts amb entrades esgotades, públic entregat i actuacions que demostraven que els McDonald i els seus companys Jason Shapiro i Dale Crover —bateria dels Melvins— estan en un gran moment.
Recentment l’Steve va tenir a bé atendre’ns i aquest és el resultat d’una conversa càlida i vibrant com la música de la banda. Gaudiu-la, Indie Lovers!
RUBEN GARCÍA; Ets a Los Ángeles, oi?
STEVE MCDONALD: Sí, soc a Los Ángeles.
Ja m’ho suposava. He vist que heu estat de gira per Austràlia. Com va anar?
Va ser genial. Vaig tornar a casa el dilluns. Va ser la primera vegada que anàvem a Austràlia en set anys, i la primera vegada que hi anàvem des que vam publicar el nostre últim àlbum. Va ser molt divertit.
No és la primera vegada que t’entrevisto; vam parlar fa molts anys, quan vau publicar el projecte de Ze Malibu Kids. Però és la primera vegada que t’entrevisto com a Redd Kross.
Sí, Ze Malibu Kids! Va ser un projecte molt entranyable. M’encanta aquell disc. M’agradaria reeditar-lo algun dia.
I ara la vostra baterista ha crescut una mica, oi?
(Rialles) Odio dir-te això, però ja té trenta i escaig anys.
Ai… El temps vola… Bé, comencem amb l’entrevista pròpiament dita. Abans de res, m’agradaria parlar del vostre últim disc. Com l’anomeneu? El disc vermell, com l’Àlbum Blanc dels Beatles, però en vermell?
Bé, el més important és com s’escriu: R-E-D-D, amb doble D. El Redd Album.
Molta gent veu aquest disc com una declaració final, un tancament de tota la història. Tu has rebatut aquesta lectura i el consideres el començament del vostre tercer acte. Però honestament, mentre el fèieu, vas sentir en algun moment que estaves tancant una etapa?
Sí, no sé. Potser sí que vaig sentir que tancava alguna cosa. Va ser un moment molt, molt reflexiu. Aquesta era la idea central, i això va fer que tot fluís amb bastanta facilitat. Les cançons van sorgir soles entre en Jeff i jo, almenys les que vam treballar junts. Estàvem acabant el documental al mateix temps, i això va ser el catalitzador per acabar l’àlbum. La primera cançó que vam gravar per al disc va resultar ser l’última de l’àlbum, que a més dóna títol al documental.
La recordo! Una de les meves preferides del disc.
El director ens va demanar que escrivíssim aquella cançó perquè necessitava alguna cosa per als crèdits finals de la pel·lícula. Ens va dir que escrivíssim alguna cosa com una cançó d’origen, a l’estil de ‘Creeque Alley’ de The Mamas and the Papas. I això va marcar el to de tota la sessió de gravació en molts sentits. Així que quan va arribar el moment de posar nom a l’àlbum, ho vam tenir clar: som Redd Kross, és el nostre àlbum homònim, una cosa que mai havíem tingut. És molt autobiogràfic. I el doble disc va ser també una petita declaració d’intencions: això és el que som capaços de fer.
Quan em vaig assabentar que publicaríeu un disc doble, vaig pensar: quina cosa tan arriscada! Però per a mi és un dels vostres millors discs, sens dubte.
Gràcies. Encara hi estic igual d’emocionat. Es percep com una declaració molt sòlida.
I com de important va ser en Josh Klinghoffer com a productor per a la creació del disc?
Molt important. Fa poc vaig veure una entrevista antiga amb George Harrison, ja saps, d’aquelles gravacions velles. Devia tenir uns quaranta anys, i parlava de com n’és d’important de vegades incorporar una altra persona al procés creatiu. Esmentava tenir Eric Clapton a l’estudi, i també Billy Preston. Deia que la gent es comporta millor quan hi ha algú a qui respecten a la sala, perquè no vols que els altres vegin com de desagradable pots arribar a ser. Amb el meu germà i jo és important per això: podem caure en disfuncions típiques de germans, rivalitats i discussions… Els dos podem estar notablement convençuts de tenir raó, i ve bé tenir una altra persona amb veu i vot. A més, conec en Josh des de principis dels 2000. Va ser especial per a mi perquè va ser molt generós amb el que jo estava fent. Jo acostumo a ser més el que dona suport als altres: sovint produeixo altres artistes, soc el germà petit, i en Jeff ha estat el compositor predominant del grup tots aquests anys. Jo col·laborava amb ell, però en aquest disc havia acabat força cançons més o menys pel meu compte, i va ser molt especial. No és que el meu germà no em doni suport, però no sembla tenir aquell instint natural que tinc jo, i que en Josh també té. Així que va ser particularment especial per a mi.
Fa l’equilibri entre els vostres talents.
Exacte. I també vaig aprendre que en tota empresa creativa, tenir aquesta tercera persona és fonamental per prendre decisions amb fluïdesa, perquè aquí és on hi ha el vertader repte de qualsevol col·laboració: prendre decisions i dur-les a terme. Si la gent no vol quedar-se en un sol rol i prefereix que tot sigui fluid i que tothom tingui el seu moment al capdavant, es pot complicar molt. Tenir aquesta tercera persona ajuda que les coses funcionin. Amb el documental, en Jeff i jo vam fer un gran pas enrere creativament: era la pel·lícula d’Andrew Wright, tot i que en formàvem part. De nou, teníem una altra persona. Amb el llibre també. És un patró que es repeteix.
Parlant del documental, conec gent que va anar a veure’l que no sabia absolutament res de Redd Kross, i en va sortir enamorada de la vostra història. Ara son fans incondicionals. Què sents quan t’expliquen una cosa així?
Doncs em sento molt afortunat. I també sento una enorme gratitud per la feina d’Andrew, per tot el que hi va posar, perquè aquest era el seu objectiu: agafar una història de més de quaranta anys i condensar-la en noranta minuts de narrativa no és una tasca senzilla. La seva meta era fer alguna cosa per als no iniciats, mostrar al món per què mereixem la seva atenció i interès. Crec que va ser una victòria per a nosaltres, però el mèrit se’l dono a l’Andrew per haver creat alguna cosa que manté l’atenció de l’espectador i al mateix temps es pren el temps necessari per explicar la història. No crec que sigui fàcil fer-ho en tan poc temps. Tot i que ara hi ha un Blu-ray d’unes sis hores.
Wow! L’haurem de veure aquest Blu-ray! La vostra història és increïble. Començant pels vostres inicis, amb onze anys tocant de teloners de Black Flag. Com et vas sentir sent un nen d’onze anys en aquell escenari? Hi havia segur un punt de por, o era pura diversió?
Bé, m’encantaria explicar-ho com si jo fos l’heroi de la història, completament tranquil i molt cool en tot moment. Però no: va ser molt emocionant i també molt aclaparador. Ara, sent adult, miro enrere i penso en aquell nen… És una història increïble i n’estic agraït, però també estic impressionat d’haver-ne sortit viu.
Jo tinc dos fills i no m’imagino que un d’ells, amb onze anys, em digués: “Papa, aniré de gira de teloner d’un grup de punk”. Però els anys vuitanta eren molt diferents. Potser ara sobreprotegim massa els nens…
Potser sí. Jo també soc pare. El meu fill té setze anys, i sempre li dic que no hi ha pressa. Crec que és perquè les coses van anar molt de pressa per a mi de petit. I al mateix temps, com mostra el documental, la meva història té alguna cosa de conte amb lliçó moral, tot i que els pros superen amb escreix els contres. No canviaria res, llevat, ja saps, del segrest, que va causar un gran dolor a la meva família. Però al mateix temps estava tan per sobre de les meves possibilitats, tan submergit en aquell ambient, que d’alguna manera no tenia elecció. Així que… com a pare, no necessito que el meu fill obri per a Black Flag amb onze anys.
Deixem que les coses es desenvolupin al seu ritme… Per cert, és veritat que el públic us va xiular al vostre primer concert al pati de darrera d’una casa? Quan vaig veure això al documental, em va deixar sense paraules. És una bogeria que no us espantéssiu i sortíssiu corrent…
Sí, és una bogeria total. Teníem aquell punt d’inconsciència barrejat amb il·lusió que ens va fer tirar endavant. A part del suport de la gent de Black Flag, òbviament.
I al vostre primer concert en un club, al Hong Kong Cafe hi havia David Bowie, entre el públic!!! No us va explotar el cervell quan el vau veure?
Aquella va ser una nit al·lucinant per uns marrecs com nosaltres. Primer de tot la presència de Bowie a la sala, que era com si Jesucrist hagués baixat d’una nau espacial per arribar allà. Després perquè Robbie Fields de Posh Boy Records se’ns va acostar dient “vull fer un disc amb vosaltres“. Tot plegat va ser una versió galàctica de claveguera d’”Ha Nascut Una Estrella”.
I parlant del documental, també hi ha la història de Sofia Coppola, i aquella portada… Va dir alguna cosa Francis Ford Coppola sobre el fet que ella aparegués nua amb una màscara a la portada de “Third Eye”?
No recordo quina va ser la seva reacció exacta. Probablement li va semblar alguna cosa de bohèmia i guai. Sempre va tenir respecte per la seva filla, sens dubte, i ella podia prendre les seves pròpies decisions, en la seva major part.
Això és el que té créixer a Los Ángeles: l’star system hi vivia, i us podíeu trobar amb aquest tipus de gent.
Bé, generalment ells ens trobaven a nosaltres. Tot i que potser, per ser a Los Ángeles, va ser més fàcil que ens trobessin.
Parlem de la història del grup. Una figura important és Robert Hecker, que es va incorporar el 1984. Com definiries el que va aportar al so de Redd Kross en Robert?
En Robert és un gran compositor. Va escriure clàssics com ‘Love Is You’, ‘Annaste’, ‘Veronica’… Era un tipus molt especial, amb un esperit molt singular, un bitxo rar en el millor sentit. Ens ho passàvem genial amb ell. És un gran músic: si coneixia una cançó, podia tocar-la. Era molt divertit tocar versions amb en Robert.
Una altra figura important en la història de Redd Kross és Eddie Kurdziel, que va morir. Vosaltres vau continuar… bé, en realitat vau estar aturats fins al 2006. Com vas viure aquells anys? M’imagino que va ser un període molt difícil.
Bé, en realitat vam entrar en hiatus abans que l’Eddie tristament morís. Vam estar nou anys sense tocar. La cosa estranya d’haver començat tan jove és que als trenta-un anys, quan molta gent avui en dia tot just comença la seva carrera, jo ja en feia vint que hi era, i havia arribat a aquella sensació estranya d’haver fracassat d’alguna manera, i de necessitar replantejar-me algunes de les grans decisions de la meva vida. Així que vaig anar a la universitat, però sense abandonar la música: vaig estudiar música pensant potser en produir o en el costat més empresarial. Vaig omplir aquell temps amb això. Vaig acabar produint bandes, i després tocant el baix per a altres: vaig tocar amb Tenacious D, amb Sparks, vaig fer projectes paral·lels amb el meu germà. I va ser el 2006 quan l’Azkena, un festival de rock a Espanya ens va voler, sense saber si hi havia un públic que ens recordés allà. En molts sentits, Espanya es guanya el mèrit que ens reuníssim i que Redd Kross tornés a ser alguna cosa seriosa a les nostres vides.
Sí, recordo especialment quan vau tocar al festival Azkena. Va ser un dels vostres primers concerts del retorn.
Va ser el nostre segon concert. Vam fer alguna cosa a mode d’escalfament a Los Ángeles abans.
Ens sentim molt orgullosos d’això, perquè molts periodistes musicals a Espanya han donat suport a Redd Kross al llarg dels anys. He col·laborat en aquest temps amb diverses revistes, i a totes hi havia una base de fanàtics de Redd Kross que us donaven suport. Aquest concert de l’Azkena és una data que recordo especialment, perquè crec que també hi havia els New York Dolls i els Stooges al cartell…
I Big Star! Sí! Nosaltres fèiem la nostra prova de so mentre Big Star tocava a l’altre escenari. Se’ls podia sentir des d’on érem. Una bogeria! En tinc un record molt especial d’aquells dies!
Abans has parlat de quan vas fer de baixista per Tenacious D, un projecte del qual soc fanàtic. T’imaginaves llavors que Jack Black i Kyle Gass tindrien l’impacte cultural que van tenir?
Que si m’imaginava l’impacte cultural que tindrien? Bé, el que sé és que en aquell moment eren la meva banda favorita. Els adorava. A més, trobava a faltar estar a la meva pròpia banda, així que va ser molt bonic poder treballar en alguna cosa que tant admirava. També va ser molt guai que l’altra meitat de la secció rítmica fos Dave Grohl. És alguna cosa de la qual m’enorgulleixo: vaig formar part d’un grup molt selecte. Érem allà quan Tenacious D es va electrificar, per dir-ho d’alguna manera.
És increïble! Història del Rock! I la teva col·laboració amb Sparks també és molt destacable. Com va ser treballar amb els germans Mael i la seva creativitat desbordant?
Va ser genial. És molt interessant tenir una vista privilegiada d’un altre duo de germans i veure com es relacionen entre ells, sent tan funcionals i tan prolífics. Vaig aprendre molt d’ells. Són uns tipus genials i mai defugen un repte. Jo era a la banda quan van fer els seus 21 discos en 21 nits, i en Russell se’ls va aprendre tots sense teleprompter, amb totes aquelles lletres. No sé com ho va fer. És un altre exemple de dos germans que porten dècades junts amb èxit.
Abans parlàvem del projecte de Ze Malibu Kids, i m’encanta la idea de les famílies musicals del rock and roll. Hi deu haver moltes coses bones, i també algunes no tan bones, però… quina és la teva família favorita en la història del rock?
Probablement els Partridge (Riures) Però això és una fantasia. Et refereixes a bandes amb germans?
Sí, germans o famílies en general. Sempre m’ha interessat la idea com poden lligar aquests dos conceptes tant allunyats per als simples mortals com son la rutina familiar i la creativitat artística d’alt nivell. Quines són les teves famílies preferides del Rock?
M’agraden de tot tipus: els germans Davies als Kinks, els Osmonds, els Jackson, els Beach Boys… Jo soc de Hawthorne, Califòrnia, així que alguna cosa tinc a dir sobre l’harmonia entre germans. I no oblidem les Bangles, parlant d’harmonia… Però crec que en el fons es tracta de la connexió. Quan veiem que això passa en una família, pot ser molt emotiu. Amb els Beatles, que jo els considero també una família per com es tractaven, per exemple. És per això que m’encanten tots aquests documentals que han publicat els darrers anys: els veiem col·laborar i és fascinant. Crec que gran part de la vida consisteix a intentar connectar amb els altres, i quan tens una relació funcional, pot sorgir alguna cosa meravellosa i creativa. Amb els Beatles tenim tota aquella música preciosa i podem veure com va néixer. I quan hi afegeixes l’element familiar, amb totes les dificultats que comporta, el resultat pot ser encara més gratificant.
Bé, per acabar, parlem de la gira que fareu per Espanya el mes que ve. L’última vegada que vau venir vau tocar diversos concerts amb entrades exhaurides. Què ens pots explicar d’aquesta nova gira? Si haguessis de dir una sola cosa a algú que mai no ha escoltat Redd Kross i vindrà a un dels concerts de maig, què li diries?
Si us fa por experimentar l’alegria, si no us agrada passar-ho bé, no vingueu als nostres concerts. Això és el que oferim. I afegiria que aquesta petita gira és per a nosaltres alguna cosa com una volta d’honor. No tenim cap producte nou en particular —portarem el nou Blu-ray del documental—, però portem més temps girant amb aquest disc que amb cap altre des dels anys noranta, i estem en una forma excel·lent. Ja no estem distrets pels mecanismes de com tocar les cançons: som completament lliures per expressar l’alegria i la gratitud de poder continuar fent-ho. I convidem la gent a unir-s’hi.
Com trieu el setlist?
Ara mateix tenim unes dues hores de repertori, i bàsicament ho anem sentint abans de cada concert. I de vegades, si hi ha uns bisos —que sempre n’hi ha—, s’allarga més i més. No hi ha una fórmula fixa, però serà un setlist que abastarà tota la nostra carrera.
Em va encantar l’última vegada que vau tocar a Barcelona l’any passat. El so estava molt alt, però vaig sentir més que mai el vostre costat punk rock. Vau tocar força cançons dels vostres inicis.
Sí, hi ha un costat agressiu, però espero que l’alegria també hi sigui.
Per descomptat. Moltes gràcies, Steven. Aquesta entrevista m’ha fet molt feliç. T’ho agraeixo de debò. Porto vint-i-cinc anys escrivint sobre música, però el dia que una entrevista com la d’avui no m’emocioni, ho deixo.
Moltes gràcies. Ha estat una estona molt agradable també per a mi. Cuida’t.
Ens veiem a Barcelona. Fins aviat!
Fins aviat!
