El Cruïlla 2025 va servir per celebrar els 15 anys des que el festival es va instal·lar a Barcelona com a herència del cicle Cruïlla de Cultures que es feia a Mataró des de 2005. Una edició que ha servit per gaudir de molta música des de l’eclecticisme sonor i multigeneracional que ha caracteritzat sempre al festival. Un Cruïlla que continua amb el creixement progressiu que ha anat experimentant des que va començar, i que enguany l’han situat amb una assistència rècord en la història del festival de 82.000 espectadors acumulats en les 4 jornades del festival (18.000 persones dimecres, 16.000 dijous, 23.000 divendres i 25.000 dissabte). Aquesta 15a edició serà recordada també per la dificultat afegida de la Dana que dissabte va afectar tot Catalunya, i que va obligar l’organització a endarrerir l’última jornada per instruccions de Protecció Civil, havent de reprogramar els horaris dels concerts. Un fet que va provocar la cancel·lació dels shows d’Hermanos Gutiérrez, Maika Makovski, Roko Banana i Filipin Yess. I, malauradament, també hem de tornar a lamentar els capricis, els intents d’abusos amb contractes ridículs i soberbis i el menyspreu a la feina dels companys i companyes fotògrafs instaurat als últims anys entre alguns artistes que obstaculitzen o intenten aprofitar-se de l’excel·lent feina de professionals que fan lluir encara més el que passa sobre l’escenari: Gracie Abrams, Alanis Morisette, Ben Harper o Thirty Seconds From Mars s’afegeixen a la llista d’artistes que no deixen treballar els fotògrafs amb naturalitat, així que en aquest article no veureu cap foto seva.
DIMECRES 9
El dimecres era el dia de Gracie Abrams. Un any i mig després d’actuar a Razzmatazz, la seva popularitat ha crescut de manera exponencial, amb unes fans (la distinció de gènere era aclaparadora) tant apassionades com educades i fàcilment identificables amb el llacet als cabells. Per qui firma, el seu pop trist i Swift-ià pot arribar a tenir un punt de monotonia, desitjaria amb sinceritat que s’endollés les discografies de Carole King o Carly Simon per ampliar perspectives. Dit això, la seva veu sona més polida en directe i negar-li la connexió amb les seguidores tindria un punt mesquí. Abrams les va saludar, es va fer “selfies” amb els seus telèfons i elles la van correspondre deixant-se la veu a ‘I Love You, I’m Sorry’, ‘Blowing Smoke’ o ‘Risk’. Com a deferència a Girl in Red, Abrams va recuperar ‘Two People’, cançó que no havia interpretat als seus directes anteriors i que la noruega havia mencionat al seu concert com a cançó favorita.
El cas de Girl in Red va ser un món a part, on Marie Ulven Ringheim va oferir un concert poderós i catàrtic. Va córrer de punta a punta de l’escenari, es va llançar al públic i es va deixar la pell a ‘Girls’, ‘We Fell In Love in October’ o ‘Bitch’. El moment colpidor fou la recent ‘Hemingway’, on Ulvein explicà que l’havia escrita després d’una ruptura que la va deixar addicta a les benzodiazepines i a les portes de la mort a un hotel als Estats Units. ‘Merda noia, beus com Hemingway / Però no saps escriure i totes les cançons sonen igual’. Les seves fans li varen rebatre, sense manca de raó.
De la resta del dia, ressenyar que tenir a centenars de seguidors encisats un dimecres a les sis en punt de la tarda és un mèrit molt ressenyable per Maria Hein, que va oferir un bon concert amb els temes de “Katana” com a fil i insistint en les seves arrels amb les seves magnífiques reinterpretacions de la ‘Sibil·la’ o el ‘Alenar’ de Maria del Mar Bonet.
JORDI TRENZANO
DIJOUS 10
Dijous va començar amb doble solapament que ens va obligar a dividir-nos: d’una banda, van coincidir la música brasilera de Seu Jorge (que va fer ballar la gent amb una orquestra de 9 músics i cançons com ‘Burguesinha’) amb l’ska dels locals Doctor Calypso (celebrant 35 anys de carrera i recuperant temes com ‘Toxic’, ‘Aquesta Nit’, ‘Se’ns Pixen’ o la versió del ‘Born To Be Alive’); i just després, tocaven a la mateixa hora dues propostes reivindicatives i de dues generacions separades per 4 dècades: podríem qualificar de, com a mínim, ‘desafortunat’ col·locar a l’escenari amb nom de coneguda aigua amb gas a Remei De Ca La Fresca, que han denunciat repetidament en entrevistes i cançons com ‘Mal De Muntanya’ el negoci de les embotelladores i l’extracció irregular d’aigua del Montseny aprofitant-se d’una llei franquista (us recomanem molt aquest article ‘Embotelladores sense aigua clara’ de La Directa). Amb pancartes a l’esquena del ‘Col·lectiu Aigua Clara‘ amb els lemes “Camions plens, aquífers buits” i “No al pou de Fonts Agudes“, la Xantal va vomitar bilis contra la marca en qüestió, contra el festival, les empreses que en fan negoci i els polítics que ho permeten, en un dels grans moments d’un xou tan intens com és habitual en la banda d’Arbúcies. Poesia, mala baba i perícia multiinstrumental es van entrelligar en un set on van sonar cançons del fantàstic ‘L’Ham De La Pregunta’, la versió amb castanyoles del ‘Born Slippy’ d’Underworld (‘Nascut Descarat’) o la celebradíssima del ‘Paper Planes’ de M.I.A., ‘Tot El Que Volem És Okupar-te El Xalet’. Fantàstic també el missatge a la faldilla de la Xantal, ‘Barcelona mata’ (com l’enganxina que llueixen Sandré habitualment a la bateria).
I mentre els Remei exhibien ràbia en plena efervescència, un Fermin Muguruza amb samarreta palestina i parlant català tirava de 40 anys de carrera per repassar un set festiu i reivindicatiu amb barreja de rock, punk, reggae, ska, dub, sons jamaicans i l’inconfusible toc de l’acordió trikitixa. Gairebé una hora i mitja on van sonar cançons dels discos en solitari com la inicial ‘Maputxe’, ‘Euskal Herria Jamaica Clash’ o ‘Yala Yala Ramalah’ (moment en què va aparèixer una enorme bandera palestina a la pantalla mentre tots els assistents aixecaven les cartolines amb la doble bandera de Palestina i el Líban que havien repartit al principi); també alguna de Negu Gorriak com ‘Radio Rahim’ o ‘Kolore Bizia’, i moltes de Kortatu, provocant la bogeria en un públic entregat entre pogos, somriures i desenes de barrets de palla volant pels aires: ‘Hay Algo Aquí Que Va Mal’, ‘La Linea Del Frente’, ‘Nicaragua Sandinista’, ‘After-Boltxebike’, ‘Zu Atrapatu Arte’ (amb aparició del cantant de Kop JuanRa), ‘A La Calle’, ‘Etxerat!’… o, és clar, ‘Sarri Sarri’ (dilluns s’havien complert 40 anys de la fuga dels dos presos que van originar aquesta cançó). I, per descomptat, no podien faltar reivindicacions i records per a Aitor Zabaleta (‘Urrun’), l’1 d’Octubre (amb crits de “Catalunya Lliure!“), Pablo Hasel o la lluita per evitar el desnonament dels veïns i veïnes de Vallcarca, cagar-se en els negacionistes del canvi climàtic i lamentar l’incendi del Baix Ebre, o defensar la llibertat d’expressió després dels atacs i la censura patida recentment per Kneecap o Bob Vylan.
Amb St. Vincent vam canviar completament de registre, i és que Annie Clark és sofisticació i és sexe. Rock, tocs electrònics, mitges estripades, mig concert al terra i jocs sensuals mentre toca la guitarra i provoca el contacte físic guitarra amb guitarra amb Jason Falkner. Carisma brillant barrejat amb una sobreexcitació que semblava producte de substàncies no segregades naturalment pel cos, intents de parlar en castellà (i disculpes pel disc ‘Todos Nacen Gritando’) i cançons com ‘Los Ageless’, ‘Fear The Future’, la suggerent ‘Flea’ o una bonica ‘New York’ en que novament va aprofitar per baixar entre el públic i cantar dempeus sobre la multitud. Magnètica, intensa, esbogerrada i esbalaïdora, com de costum.
Ni tan sols havia acabat el show de St. Vincent que ja vam escoltar de lluny els acords de ‘Holiday In The Sun’. Era l’hora dels renovats Sex Pistols amb els membres originals Steve Jones a la guitarra, Glenn Matlock al baix i Paul Cook a la bateria, reforçats per ni més ni menys que Frank Carter dels Rattlesnakes o Gallows en el lloc de Johnny Rotten (barallat una vegada més amb el seus companys de banda). I, sí, vam gaudir d’allò més amb cançons que hem cantat centenars de vegades de l’històric ‘Never Mind The Bollocks’, però és cert que el show no té res de la ràbia ni la sensació de perill que devien esputar a Londres al 1977, o ni tan sols el que vam viure en el Summercase 2008 en aquest mateix recinte del Parc del Fòrum, amb Lydon al capdavant. Punk edulcorat que se sustenta pel pes històric i nostàlgic de temes increïbles i directes com ‘Pretty Vacant’, ‘Problems’, ‘Liar’, ‘Bodies’ (moment en què Carter va baixar al públic sense acabar de tenir massa èxit en organitzar un bon mosh pit amb olla que funcionés de forma més o menys ortodoxa) o els inevitables ‘God Save The Queen’ i ‘Anarchy In The UK’, sense oblidar les versions del ‘No Fun’ dels Stooges o del ‘My Way’ de Claude François i Jacques Revaux. Un concert divertit, però que va tenir molt més de pop aburgesat que de punk rebel i desafiant, i que va servir per posar punt i final a la nit de dijous.
IGNASI TRAPERO I MARTÍNEZ
DIVENDRES 11
El divendres podria haver estat de la “celebrity” en paraules majors, és a dir el de Jared Leto i el seu grup. Però el Cruïlla té les seves coincidències i per qui firma l’atracció de la nit fou la sedosa combinació de soul, rock i country de Leon Bridges. El texà va oferir un concert esplèndid, elevat en moments com ‘Finding Our Way’, ‘Laredo’ o el particular moment de popularitat que és ‘Texas Sun’, coescrita amb els seus amics de Khruangbin i que va despertar una modesta eufòria. Una estona abans Ben Harper havia transitat per les mateixes pastures, potser amb un punt més d’electricitat a un concert que va recuperar clàssics com ‘Diamonds on the Inside’ i un ‘Faded’ on Harper homenatjà les seves influències de jove amb mencions als Led Zeppelin de ‘Whole Lotta Love’ i ‘Fool In The Rain’.
La jornada l’havia iniciada la concorreguda experiència d‘Africa Express, el conjunt de músics coordinats per un Damon Albarn que varen bufar l’aire global que el festival ha treballat amb cura al passat. Amb el fil del disc “Bahidora”, l’experiència d’un concert únic va resultar de trobar-se amb una versió profunda del ‘Teardrop’ de Massive Attack per part de la mexicana Luisa Almaguer i Joan As Police Woman, el ‘Kuduro’ on la frenètica energia de Moonlight Sanelly va compensar l’absència de Fatoumata Diawara, els viatges tuareg de Imrahan o la inesperada versió coral final del ‘Panic’ dels Smiths, cantat en castellà i que va substituir les pintes de cervesa pel tequila.
I el final es presentava amb un dilema: Texas o L’Imperatrice. Sharleen Spiteri va arrencar el concert amb una poderosa ‘I Don’t Want a Lover’, però després d’unes quantes cançons els solapaments van fer que em decidís pels francesos. No vaig poder assistir al seu primer concert barceloní amb Louve com a vocalista i tenia certa curiositat, i se’n van sortir prou be. La nova veu del grup s’ha apropiat del dionisíac repertori de l’emperatriu, cas de l’inici amb ‘Cosmogonie’, ‘Danza Marilú’, la menció a Daft Punk amb ‘Aerodynamic’ o el final de ‘Cosmogonie’.
Qui firma això no va poder veure cap més concert en la seva integritat, però s’ha de mencionar que Maria Jaume s’ha convertit en una encisadora banda sonora de l’estiu i valorar l’entrega dels colombians Çantamarta per recuperar part del caliu llatí que el festival ha lluït en anys anteriors. La nit la va tancar aquesta mena de filial rockero/britànica/hippie de l’Athletic Club de Bilbao que es fan dir Crystal Fighters.
JORDI TRENZANO
DISSABTE 12
La jornada de dissabte va estar marcada per l’episodi de fortes tempestes que va afectar tot Catalunya i que va provocar l’endarreriment de l’obertura de portes del recinte fins a les 21h per instruccions de les autoritats. Així, el festival va haver de reprogramar en una tarda els horaris del concerts, en un trencaclsoques que es va convertir en un maldecap per a organització, artistes i públic. Malgrat la cancel·lació de 4 concerts, cal aplaudir la cintura i ràpida reacció dels responsables del Cruïlla per solucionar una circumstància extraordinària, i també la paciència i comprensió d’artistes i públic per adaptar-se a una situació no volguda per ningú.
Vam encetar la nova ruta del cartell amb Pau Vallvé i les cançons del seu ‘Agorafília’, mentre el recinte anava omplint-se mica en mica en una nit més fresca que les anteriors. El barceloní va explicar que li havien dit “pel pinganillo” que entre el públic hi havia una persona a la que feia 20 anys que no veia i que havia provocat una cançó que li va dedicar: l’agredolça i planetària ‘Pels Anys Que No Hem Viscut’. Qui més qui menys, tots vam pensar en històries personals o familiars sobre salut mental amb la preciosa ‘Un Sol Radiant’. I a la meitat dels show va incorporar també a un grup de timbalers de Gràcia per afegir contundència percusiva al show. I contundent, precisament, va ser el show de León Benavente, que mantenen energia i electricitat per molts anys que passin, sigui amb cançons noves com ‘Baile Existencialista’ o ‘En El Festín’, o d’altres prèvies com ‘Ser Brigada’ o ‘Ayer Salí’, moment d’èxtasi col·lectiu en què Boba va baixar a cantar entre el públic.
El d’Alanis Morissette va ser un dels concerts més multitudinaris del festival, que es va omplir de fans que l’esperaven des de feia 17 anys (i també de nenes que cantaven les seves cançons sobre l’espatlla de pares i mares), i és que al coronavíric 2021 es va suspendre el concert que havia de fer pel 25 aniversari del celebrat ‘Jagged Little Pill’. Precisament les cançons d’aquest disc van ser protagonistes en el show de la canadenca, que va obrir amb ‘Hand In My Pocket’, va córrer per l’escenari, va tocar l’harmònica, va exhibir el seu ventall vocal, i va girar sobre sí mateixa com si ballés danses sufís. Vestint una samarreta amb lluentons amb la paraula ‘Perimenopausal‘, Alanis va cantar les seves cançons plenes de reivindicació feminista (quin mèrit fer-ho ara fa 30 anys i, lamentablement, quina pena que encara sigui necessari), reforçada amb missatges a la pantalla com “Women experience higher rates of depression, anxiety, PTSD and eating disorders“. Un concert en què va fer embogir la massa amb les cançons més populars (‘Ironic’, ‘You Oughtta Know’…), però que també va caure en moments plans, ensopits i poc fluïts.
Mentre Viva Suecia feia gaudir el seus seguidors fidels, la grata sorpresa de la jornada va ser el combo neerlandès Kraak & Smaak, que van posar-li funk i electrònica ballable a la nit. Arribats a Barcelona poc abans del concert, van desplegar elegància i energia, i fins i tot es van atrevir amb una versió del clàssic ‘You Make Me Feel (Mighty Real)’ de Sylvester popularitzat posteriorment per Jimmy Somerville. Vam canviar totalment de xip per veure Biznaga per enèsima vegada. Tot i els problemes vocals inicials d’Álvaro, el quartet va tornar a oferir un set de punk rabiós amb missatge de classe (en aquesta ocasió amb suport explícit a les veïnes de Vallcarca desnonades per l’Ajuntament socialista de Barcelona), sense oblidar la part de pop melòdic que ha anat guanyant terreny en la carrera del quartet. Traient-se de sobre al principi del show l’himne ‘Una Ciudad Cualquiera’, van anar llençant com dards els seus textos sobre el problema de l’habitatge, els treballs precaris, la salut mental, les xarxes socials… i ens van fer gaudir i suar de valent als pogos amb temes com ‘Mediocridad y Confort’, ‘El Futuro Sobre Plano’, ‘Lineas De Sombra’, ‘Contra Mi Generación’, ‘Madrid Nos Pertenece’ o ‘El Entusiasmo’.
Malgrat les hores, Love Of Lesbian van protagonitzar un altre dels concerts amb més públic de la jornada. Després del show ‘estàndard’ del dia anterior, els de Sant Vicenç dels Horts van preparar un set especial per celebrar els 15 anys del festival al costat de molts amics, com ara Cala Vento (‘La Niña Imantada’), Marc Dorian (‘Cuando No Me Ves’), Maria Hein (‘Lucha De Gigantes’), Valeria Castro (‘Allí Donde Solíamos Gritar’), Alizzz (‘Club De Fans De John Boy’)… Alcalá Norte van agrair a una bona munió de seguidors que haguessin aguantat fins a aquelles hores de la matinada. Com sempre, Barbosa va compartir una bota de vi que va llençar al públic, i la banda madrilenya va anar desplegant el contundent repertori ubicat en un racó entre el post-punk i el heavy, amb cançons com ‘La Sangre Del Pobre’, ‘Los Chavales’, ‘Supermán’, ‘La Calle Elfo’, la versió sui generis del ‘10.000’ de Los Planetas o l’apoteosi final amb pogo a ‘La Vida Cañón’. I uns minuts abans del previst, i tot i que inicialment havien saltat del cartell amb la reprogramació d’horaris (ens encantaria saber els detalls de la negociació…), els britànics Kaiser Chiefs van acabar posant punt i final al festival amb una col·lecció de greatest hits hooliganescos: ‘Na Na Na Na Naa’, ‘Everyday I Love You Less And Less’, ‘Ruby’, ‘The Angry Mob’, ‘I Predict A Riot’, ‘Never Miss A Beat’ o fins i tot una versió del ‘Blitzkrieg Bop’ dels Ramones van ser una fantàstic final de festa per a un Cruïlla que, malgrat les adversitats, es consolida com a celebració vital de l’estiu barceloní. El Cruïlla 2026, per cert, ja té dates: del 8 a l’11 de juliol de l’any vinent.
IGNASI TRAPERO I MARTÍNEZ
