Cola (Laut, 19/06/25)

El mateix dia de finals de 2021 que vam conèixer la dissolució dels més que recomanables Ought, dos dels seus membres anunciaven la formació de Cola: Tim Darcy (guitarra i veu) i Ben Stidworthy (baix). Juntament amb el bateria de U.S. Girls Evan Cartwright van iniciar aquest nou projecte, i després de 4 anys i dos discos de trajectòria (‘Deep In View’ -2022- i ‘The Gloss’ -2024), arribaven per primera vegada a casa nostra aquest dijous. Un concert previst inicialment a La Nau, però que finalment va canviar a la sala Laut del Poble Sec (i una altra curiositat: a la taula de merxandatge també venien samarretes d’Ought).

Van obrir la nit Perdón Domingo, presentant el disc ‘Jinete’ que van publicar l’any passat. Amb el suport incondicional d’una audiència fidel i entregada a les primeres files, van oferir un set entretingut d’indie rock amb tocs de garatge i bones cançons com ‘La Chica De Los Patines’, ‘El Don’, ‘Puerta de Brandenburgo’ (com em deia l’Àlex Vidal, amb aires a ‘La Chica De Ayer’ de Nacha Pop) o l’enganxosa ‘Futbolista Del Raval’, en un directe amb coses per pulir però mereixedor de seguir amb atenció i curiositat l’evolució de la banda.

I d’atenció i curiositat, precisament, en sentíem moltíssima envers el directe de Cola. Probablement en els últims anys el post-punk és l’estil i denominador comú més freqüent pel que fa a bandes que hem seguit i gaudit. I la banda establerta a Montreal (però amb membres estatunidencs i anglo-americans) ataca el gènere des d’una perspectiva singular i personal, distingint-se de tantes altres amb trets diferencials. Començant per la veu personal i intransferible d’en Tim, amb registres vocals en algun racó amagat i equidistant entre Julian Casablancas, Stephen Malkmus, Thurston Moore i Eli Chartkoff dels grandíssims i infravalorats The Monolators, autors del gloriós ‘Don’t Dance’ que ja trigueu a escoltar (tant el disc com la cançó).

I el trio també sap personalitzar la seva proposta des d’un punt de vista musical, amb temes que giren i es retorcen, creant clarobscurs sonors de ritmes trencats i nerviosos (‘Pallor Tricks’), riffs cacofònics i percusions marcials (‘Tracing Hallmarks’, ‘Reprise’…), amb gran paper de la secció rítmica (gran samarreta la d’en Ben, per cert, amb la cara de l’activista i voluntari irlandès de l’IRA Francis Hugues, mort al 1981 durant una vaga de fam quan havia estat engarjolat i condemnat a 83 anys de presó). Per moments s’apropen a l’indie rock de Nova York de principis de segle en versió incòmoda (‘At Pace’), al noise dels ’90 (el final de ‘Bitter Melon’ enganxat amb l’inici de ‘Blank Curtain’ em va portar a la ment fragments de l’icònica ‘The Diamond Sea’ de Sonic Youth), a la new wave o també freguen el krautrock amb agitació motorik (‘Water Table’).

Un show que va brillar encara més per la bona equalització de la sala i en què no vam parar de moure cap i peus amb cançons de melodies difícils i freqüències inconstants. Una nit coronada amb ‘Keys Down If You Stay’, proclames d’en Tim de “Free Palestine” i en contra del feixisme en qualsevol de les seves formes, i en què també ens va animar a fer del món un lloc millor, que prou fotut el tenim. Un concert, a més, que tancava la gira europea just abans de tornar cap a casa (a Darcy, per cert, se li va cremar la llar als incendis de Los Angeles, perdent molt de material i l’estudi de gravació cassolà que tenia a Altadena). Ja ho diuen que la cola és addictiva, i ahir ho vam poder comprovar amb un primer tast que ens va deixar ganes de més…