Anna Andreu (L'Auditori, 03/04/25)

Quan vam descobrir Anna Andreu la primavera de 2020, ens acabaven de confinar i el seu disc de debut (‘Els Mals Costums’) va ser un autèntic bàlsam guaridor que ens va acompanyar obsessivament en el tram més dur de la pandèmia. Dos anys després va presentar ‘La Mida’ mentre tornàvem a viure enmig de fortes restriccions, i les seves visites al programa de ràdio que fèiem a l’Estudi de l’Apolo ens van permetre sobreviure a la sequera de concerts i a aquella situació que continuava sent absolutament anòmala. I al 2025, ja amb la tercera entrega sota el braç (‘Vigília‘), assistíem a L’Auditori de Barcelona per gaudir-la en directe per enèsima vegada al costat de la inseparable Marina Arrufat, i novament en un context terrorífic i paranoic, amb una colla de tarats governant algunes de les principals potències mundials com si juguessin al Risk fins a dalt de Fentanil, amb amenaces fantasmes d’un passat nefast que seria d’imbècils repetir (i, malauradament, ja està passant). A l’altra cara de la distopia, sempre apareixen l’Anna i la Marina per protegir-nos. Al revers del terror, hi creix la bellesa més pura.

Amb les 600 entrades esgotades de feia setmanes, a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori es respirava l’ambient de les nits grans. El vespre el va obrir una altra de les veus més suggeridores de l’escena catalana dels últims anys: Mar Pujol, presentant el notable álbum de debut que ens va regalar l’any passat (‘Cançons De Rebost’), també en el segell Hidden Track Records. Acompanyada al violoncel per Bruna González, la jove cantautora del Prat de Lluçanès va generar un ambient càlid i íntim en un set de xiuxiuejos folk amb esquitxos de jazz protagonitzat per 8 de les 10 cançons de l’àlbum. Amb agraïments i elogis cap a les amfitriones de la nit (a les que va qualificar d’“ídoles”), va buscar la complicitat del públic fent-nos xiular com si fóssim ocells en la intro i la sortida de ‘Verd Avellaner’. De la seva banda, la Bruna es deixava anar traient sons del cello no només amb l’arc, sinó també amb els dits com si fos un contrabaix o gairebé una guitarra, arrodonint un directe serè i cassolà on van brillar especialment temes com ‘Flor De Nit’ o ‘Per Cada U’.

Anna Andreu i Marina Arrufat (Foto: May Zircus)

Faltaven 10 minuts per a les 21h quan van sortir l’Anna i la Marina per ubicar-se dalt del seu particular “turonet” daurat, element clau per a tot el que estàvem a punt de viure. I és que l’escenografia i la il·luminació, de la mà de l’Andreu Fàbregas, l’Àngel Guilanyà i la Berta Vallvé en els plecs i cosits, multiplica amb escreix l’efecte emocional i sensitiu de la, ja de per sí, corprenedora proposta musical del duet. La vigília s’inicia amb llums dures i les paraules ferides de ‘Com Puc’ (“Que em tens segrestada la memòria, però tinc per cada cosa un nom que em repeteixo de nit“) i ‘Any Natural’ (“Per oblidar-me de tu me n’he d’anar tan enrere, m’oblidaré a mi primera. I serà etern si es fa curt però massa llarga l’espera“). Dos temes que actuen com a cortina de vellut que s’obre per donar-nos la benvinguda al deliciós banquet poètic de l’artista de St. Quirze del Vallès. I és que aturar-se a complaure’s de cada vers, majúsculs i aclaparadors tots ells, provoca quelcom similar al Síndrome d’Stendhal: no pot ser tan bell i rodó tot plegat, sembla impossible. Així, ja tenim tots els ingredients de l’àpat al plat: llum, fum, escenografia, música i poesia. Amaniu-los amb la virtuosa veu de l’Anna (tot i la galipàndria) i proveu de resistir-vos al delit (spoiler: no ho aconseguireu).

Nerviosa i molt agraïda als i les presents pel suport fidel i incondicional, l’Anna comença les habituals dissertacions, còmiques i naturals. ‘El Crit Al Cel’ provoca la primera esgarrapada, i és que hi ha paraules que es fan espines quan sembla que t’interpel·lin i et desafiïn (“Sort en tenim de la memòria dels pares que es fan vells“), tornant vermella i humida una mirada que no veu el que té davant, sinó el que li espera en tornar. Ocells i suspirs d’absents ens retornen la quietud, i el pad de la Marina marca cadències de temps que no sabem si són hores o dies. La llum ha anat creixent entre dolces veus que amarguen, penyores i falses premises. ‘Mentrestant’ es revela com un dels moments més sublims d’aquesta vigília que no s’hauria d’acabar mai si el món fos un lloc on poder viure en calma i harmonia (“Foc en un bosc espès que sé que ja ha cremat abans“). I la Marina sorprèn l’Anna dient “sí” quan li pregunta si vol parlar, i ens descobreix que el petit Ovidi ha dit “mama” per primera vegada al camerino. I també aprofita per apuntar l’estat genocida d’Israel en mans d’imbècils que valen per cent, i ens convida a gaudir d’aquest moment de bellesa col·lectiva que estem construint a dalt i a baix de l’escenari. Això sí que és un kit de supervivència, i no la quantitat indecent de diners públics que es volen gastar els estats europeus en rearmar-se. L’estupidesa humana no té memòria ni vergonya.

Anna Andreu i Mar Pujol (Foto: May Zircus)

Com era d’esperar, Mar Pujol se suma a la festa per fer ‘Turons’ a dues veus com en el disc. Però la sorpresa arriba quan es queda per cantar també ‘Roja i Espesa’, agredolça i plaent entre la boira, i rematada amb un solo de violí de la Marina que es converteix en diàleg amb els puntejos de guitarra de l’Anna, en un moment tan íntim que ens fa sentir voyeurs que no hauríem d’estar contemplant el que no és nostre. Com havien fet en gires anteriors amb ‘Canción del Jinete’ i amb ‘Quietud’, l’Anna ens anuncia un regal en forma de cançó no publicada (encara…) com a agraïment per haver pagat una entrada i acompanyar-les en una nit tan especial: en aquest cas, una adaptació de l”Albada’ de Labordeta que és un altre dels pics de la nit. La mala notícia és que comencem a encarrilar el tram final… llàstima no estar vivint un son que duri 1000 anys i que ens desfaci de goig, com aquestes imatges oníriques i juganeres, i que a aquestes alçades de la pel·lícula ja ens haurien d’advertir de la foscor que s’amaga sota aparences angelicals, com un llop amb pell d’ovella (“Sóc l’angle mort on tu t’amagues fins que es destapi el desastre. Seré el punt cec que no esperaves i ho pagaré molt car“).

I és que, sí, amics i amigues, també hi pot haver bellesa immensa i infinita en les ombres i els crespucles emocionals (“Quina condemna haver-te de somiar, duia un ciri a cada mà i regalimant la cera“). I hi ha records que són navalles tan afilades que esquarteren ànimes i distorsionen veus i realitats. Pot ser bonica la cruesa? (“I em somio morta sense dol ni plany. I tu obres la porta de bat a bat“). Sembla que sí. I ja al final, sota les llums vermelles i la poesia de Lorca passada pel filtre de Paco Ibáñez de ‘Canción del Jinete’, ens adonem de la violència a què ens han sotmès aquest parell. I, plens i plenes d’urpades, hemorràgies, nafres i ferides, somriem dempeus i aplaudim amb força, sense por de dislocar-nos mans i canells i acabar aquest ritual d’autosacrifici i sanació comunitària contra monstres interns i externs que amenacen el nostre propi enteniment. O potser ens l’haurem begut ja en un moment de set desesperada, amb la confusió pròpia d’aquest estat de vetlla i narcolèpsia…?