TIWAYO: L’ETERN OUTSIDER AMB ÀNIMA DE VELL BLUESMAN I CARA DE NEN
Al nostre protagonista el va batejar un vell bluesman cajun, en una carretera camí de Memphis. Un noi francès de veu esquerdada i cara de nen es va posar a cantar davant seu. “The Young Old”, li va dir, sorprès pel contrast entre aquella pell jove i aquella veu que semblava haver viscut cent vides. Va tornar a França amb les inicials d’aquell sobrenom —T.Y.O.— gravades a la memòria, i les va convertir en un únic mot, sonor i estrany, que li serviria de nom artístic per sempre més. Tiwayo. En aquesta petita història de carretera veiem reflectida la d’un artista que ha construït la seva identitat des dels marges, des del viatge, des de la troballa casual, i no des del càlcul.
Nascut a París, Tiwayo és des de fa més d’una dècada una de les veus més singulars del soul europeu, forjada tocant per carrers arreu del món i bevent directament de les esglésies i clubs de blues del sud dels Estats Units. Aquest recorregut el va portar a publicar ‘The Gypsy Soul of Tiwayo’ (Blue Note), produït per Mark Neill —el mateix que hi ha darrere de ‘Brothers’, de The Black Keys— i posteriorment ‘Desert Dreams’ (Yotako). Discos que li van valer elogis de noms com Norah Jones, Marcus Miller, Tony Visconti o Don Was, i escenaris compartits amb Curtis Harding o Cody Chesnutt. Però el reconeixement dels grans no sempre és suficient per sostenir una carrera, i Tiwayo, després d’aquells dos discos, va desaparèixer pràcticament del mapa durant un temps
Aquí és on la seva biografia es creua amb la d’Adrian Quesada, guitarrista, productor i ànima dels Black Pumas, guanyador d’un Grammy. Es van conèixer al festival de les Eurockéennes, on Tiwayo li va fer arribar unes maquetes que el van encisar a l’instant. D’allà en va néixer ‘Outsider’, el tercer disc de Tiwayo, gravat íntegrament a l’Electric Deluxe Studio de Quesada, a Austin.
Però el més remarcable de tota aquesta història no és tant el currículum com la manera com Tiwayo se situa davant la seva carrera musical. Ens hem trobat amb un artista amb els peus a terra, sense vanitat ni discurs après de memòria, que parla dels seus èxits amb la mateixa cautela que dels seus fracassos, sempre recolzats en una ètica de treball que no s’exhibeix però que es nota en cada resposta. Aquesta combinació de talent, constància i humilitat genuïna sembla ser, precisament, la clau que ha obert portes que per d’altres romandran tancades. Ara, amb tres discos a l’esquena, Tiwayo porta aquest nou capítol a una gira per Espanya aquest novembre amb Barcelona com una de les parades d’un tour que promet ser tan intens com les hores de carretera que el travessaran.
El que segueix és la conversa completa que vam tenir amb ell.
Bona tarda! Com va tot? On ets?
Estic al meu estudi, rodejat dels meus instruments, a un poble a les afores de París. Avui en dia és impossible viure a París, tot és massa car.
És gairebé impossible viure al centre de les grans ciutats avui dia, a Barcelona passa el mateix. Jo vivia a prop del centre de Barcelona i ara visc fora.
Ja ho sé, sembla que passa el mateix a totes les grans ciutats, no? Al final crec que la vida al camp és millor. Però has d’agafar molts trens…
Sí, per a la gent que estima la música o les sèries, el temps que passes al tren és temps per escoltar un bon disc o mirar l’episodi d’una sèrie.
Totalment. Jo sempre acabo pujant al mòbil, a les xarxes socials…
Bé, centrem-nos en l’entrevista. Primer de tot, enhorabona pel nou disc. Per a mi ja és, sens dubte, un dels millors àlbums de soul del 2026.
Moltes gràcies, me n’alegro molt que t’hagi agradat!
Comencem parlant d’Adrian Quesada, que l’ha produït: què recordes de la primera conversa que vau tenir? Quan vas saber que aquesta col·laboració es faria realitat?
Quan vaig començar a treballar en aquest disc vaig fer moltes maquetes, hi vaig dedicar molt temps, perquè sempre intento tenir les maquetes ben sòlides abans de contactar amb un productor. Quan ja tenia el material a punt, vaig fer una llista dels meus productors preferits, i l’Adrian era el primer de la llista, perquè ja coneixia la seva música des de feia temps, des dels seus treballs en solitari a Pasadena i com a membre dels Black Pumas. Així que li vaig enviar un correu amb algunes maquetes, i em va respondre dient que li havien encantat. Vam quedar per trobar-nos quan els Black Pumas van venir a França —una vegada al festival de les Eurockéennes i una altra vegada en gira— i allà vam parlar de música. Hi ha influències de soul en aquest disc, però també de blues, i com que l’Adrian és d’Austin, una ciutat molt lligada al blues, tot va anar de manera natural. Va ser molt ràpid, també perquè ell és guitarrista i jo també, així que teníem aquesta visió comuna.
Què creus que capta l’Adrian Quesada de la teva veu o de les teves cançons que altres productors no havien sabut captar?
Són moltes coses diferents. Jo ja havia fet un treball molt important abans de contactar-hi, les cançons ja estaven molt treballades, i com que aquest disc era tan important per a mi, volia portar-li al productor quelcom sòlid. Amb l’Adrian tot va ser molt natural. No diria que és un tipus senzill, però sí molt humà i proper, cosa que valoro molt. L’estudi també és una cosa especial: té molt bon ambient, i el repartiment de músics que va reunir per al disc va ser clau en el resultat final. Va ser ell qui va portar aquesta gent tan bona.
El títol, ‘Outsider’, sembla una declaració d’intencions. Ja el tenies al cap abans de les sessions, o va sorgir després d’anar a Austin?
Vaig arribar a Austin amb tres idees per al títol, i amb l’Adrian ens vam decantar de manera immediata pel concepte d’Outsider. Sentia que resumia molt bé aquest disc i, per a mi, era una manera de descriure’m com a part d’una escena internacional, d’una música que travessa fronteres. També era una manera d’expressar la meva posició com a francès fent aquest tipus de música.
Parla’m de “Daddy Was Born With the Blues” i de la col·laboració amb Doyle Bramhall II. Com et vas sentir tocant amb algú tan important?
Va ser una experiència increïble. Aquesta cançó és la que va posar en marxa tot el disc: el meu pare va morir just quan vaig començar a treballar-hi, i hi havia aquesta idea de transmissió, de la música que vaig escoltar de petit a través dels meus pares, i sobretot del meu pare, que tenia molt bon gust pel jazz i el blues.
No se m’acut millor manera de recordar-lo. Com a pare m’emocionen les teves paraules.
T’ho agraeixo molt. Significa molt per mi. Vaig créixer envoltat d’aquests sons gràcies a ell, i aquesta cançó marca tota la història del disc… La participació de Doyle Bramhall II no estava planejada: vaig parlar amb l’Adrian sobre la possibilitat de tenir un gran guitarrista de blues d’Austin al disc, i ell va dir que ho miraria. Al tercer dia que jo era a Austin, l’Adrian el va trucar i en Doyle va venir a l’estudi dos dies després. Va ser espectacular: toca en aquesta cançó i també a “Electric Spanish”. És un músic enorme.
Austin, quina ciutat! Has visitat tots els llocs mítics? De quina manera t’has submergit a l’esperit d’una ciutat tant musical?
Aquesta era la meva segona vegada a Austin; hi havia estat uns anys abans i havia visitat l’Antone’s i altres llocs així. Durant la gravació estava molt concentrat en l’estudi, però a les nits sortia a diferents locals de honky-tonk —no en recordo els noms— i també vaig anar a un club de blues molt bo, a les afores de la ciutat, que ara ja ha tancat. L’ambient musical d’Austin és realment especial.
Parla’m ara d’”Unchained Lovers” i de la col·laboració amb Kendra Morris? Com va ser treballar amb ella?
Aquesta col·laboració va sorgir després de tornar a França. Vaig pensar que seria fantàstic tenir una gran veu femenina al disc, i feia temps que m’agradava molt la música de la Kendra. Li vaig enviar la cançó igual que havia fet amb l’Adrian, ella va dir que sonava molt bé i em va enviar la veu gravada. Quan la vaig escoltar per primera vegada vaig pensar que era enorme. Després, quan vaig tornar a Nova York, vam gravar el vídeo musical junts. És una gran artista.
Tinc la sensació que totes les peces d’aquest gran trencaclosques —la ciutat, el productor, l’equip dels Black Pumas, totes les col·laboracions— encaixen amb la teva pròpia història. Crec que aquest disc arriba en un moment molt important de la teva vida…
Hi estic d’acord. És un disc especial. Vaig arribar en un moment complicat de la meva vida, molt abatut després del meu segon disc, per raons professionals i personals, i vaig sentir que havia de fer una declaració amb aquest àlbum, tornar a connectar amb l’ànima, amb la música que volia dir. És, en certa manera, el primer cop que he tingut sort en la música: vaig posar en marxa alguna cosa amb aquest disc i, de sobte, tot va anar funcionant —treballar amb l’Adrian, amb en Doyle, amb la Kendra— i de vegades ens quedàvem sorpresos de com rodava tot.
Quants anys tens?
No m’agrada dir-ho, però en tinc 29.
Tens 29 anys, tres discos fantàstics, i has d’estar molt orgullós de tot el que has fet. Ja li agradaria a molts joves de la teva edat haver arribat on ets tu. Artistes tan importants com Norah Jones, Marcus Miller, Tony Visconti o Don Was han parlat molt bé de la teva música. N’estàs orgullós, suposo…
Sí, n’estic orgullós de tot això, però amb la música res no és definitiu: és un terreny molt fràgil. El que ha funcionat en aquest disc no vol dir que torni a funcionar en el següent. Avui dia és molt difícil viure de la música. En formo part, però això no significa que sigui fàcil cada dia; és un repte constant. Com a artistes, sempre estem en una posició de repte, així que no puc relaxar-me amb res del que he aconseguit; només puc seguir treballant.
És clar. Cal seguir avançant, l’autocomplaença no és bona per a un artista. Has de ser ambiciós, però també has de sentir-te orgullós del que has fet fins ara. Mira, et posaré un bon exemple. Al començament de la teva carrera vas treballar ni més, ni menys, que amb Mark Neill, que va produir ‘Brothers’, un dels meus discs preferits dels Black Keys i de la dècada dels 10’s en general. Això no ho pot dir qualsevol. Com va ser treballar amb ell?
També va ser una experiència fantàstica, encara que diferent. Era el meu primer disc, i quan és el teu primer disc ho descobreixes tot: no tenia cap experiència prèvia amb la producció ni amb estar en un estudi als Estats Units amb aquells músics, ni sabia adaptar-me a un productor, a escoltar les seves idees sobre el teu so, que és bàsicament el que fa un productor. Va ser fa molt de temps, i en Mark és un productor fantàstic, i també un personatge molt divertit, la veritat. Vaig aprendre moltíssim d’aquella primera experiència a Amèrica.
T’agraden els Black Keys?
Sí, els seguia sobretot en aquella època, quan va sortir ‘Brothers’ i el disc següent, ‘El Camino’. Tenen alguns discs boníssims.
El meu preferit és ‘Attack & Release’, l’àlbum anterior a ‘Brothers’. El va produir Danger Mouse i estava pensat per ser enregistrat amb Ike Turner a les veus i els Black Keys com a banda d’acompanyament, però l’Ike va morir abans de poder-ho fer. Llavors els Black Keys van decidir enregistrar-lo.
M’encanten aquest tipus d’històries que hi ha al voltant de certs discs.
Crec que Dan Auerbach podria ser un bon productor per a un dels teus futurs discos. Segueixes la seva tasca com a productor?
Home, seria fantàstic, sí. No sé si estaria interessat a produir un disc com ‘Outsider’, perquè ell sol centrar-se molt en la música americana, encara que no ha treballat només amb artistes americans. Però en un futur estaria bé. M’agrada la feina que ha fet amb molts artistes joves.
M’encanta un disc que va produir per a Yola. Una artista molt interessant…
Ah, sí, sí, fa un temps, ja fa uns anys. El recordo. M’agrada Yola!
Parla’m d’un dels teus moments més importants que has passat en els teus viatges a USA: la trobada amb el reverend Al Green.
Va ser molt ràpid. Va ser la primera vegada que vaig anar als Estats Units, tenia 21 anys. Estava fent un viatge, vaig començar pel nord, a Nova York, Chicago, i després vaig baixar cap al sud, fins que vaig acabar a l’església d’Al Green, a Memphis. No vaig arribar a parlar-hi; vaig assistir al servei —que es retransmet per televisió— amb gent de tot el món, i després de la cerimònia vaig passar per davant seu, però no li vaig arribar a dir res, i m’hauria agradat. Tot i això, aquella experiència ja és alguna cosa especial, perquè avui dia és gairebé impossible, i em sento afortunat d’haver tingut l’ocasió de veure’l a la seva pròpia església.
Segur que va ser una experiència inolvidable.
Sí, sí, és una cosa força increïble, s’ha de fer un cop a la vida.
Parlem del teu sobrenom, Tiwayo. Segur que t’ho pregunten a totes les entrevistes: ve d’un músic de blues cajun que et va sentir cantar en un viatge fins a Memphis. Què diu aquesta història sobre com et veus com a artista?
Aquell nom, “The Young Old”, és el sobrenom que em va posar aquell home, i després en vaig agafar les inicials. No diria que sigui un malnom fàcil de portar, perquè la gent sempre em pregunta d’on ve, i he d’explicar la història una vegada i una altra. Però, al final, m’agrada, perquè és una bona història, i és un nom que ressona en els llocs on estimem aquest tipus de música i ens sentim connectats com a artistes. Amb tres discos ja fets, crec que aquest nom ha envellit bé amb mi.
Crec que és molt bo per a la teva narrativa. Quan siguis músic i productor als seixanta anys, pot ser fins i tot divertit.
Funcionarà per si sol.
Envellirà bé, com el sobrenom d’en Billy the Kid…
És un bon joc de paraules, i sona molt bé.
Per acabar l’entrevista: aquest novembre vens a Espanya. Espero veure’t a Barcelona. Què vols dir al teu públic espanyol? Quin missatge especial els vols enviar?
Vull dir-los que estic molt il·lusionat de venir a tocar a Espanya. Fa poc vaig tocar a Segòvia (a l’Afro Blue Festival) i va ser increïble, em va encantar. A més, tinc arrels espanyoles per part de la meva àvia —d’aquí ve la cançó “Electric Spanish”—, aquesta idea de tenir orígens espanyols, com l’Adrian… No sé exactament d’on era la meva àvia a Espanya, perquè ja no hi és per preguntar-li, però sé que era d’Espanya, així que hi ha una part de mi, de la meva sang, que hi pertany. Cada vegada que he estat a Espanya m’he sentit molt enamorat del país; vam fer alguna filmació per a aquest disc en un paisatge desèrtic espanyol. Estic molt content de venir a tocar-hi.
Aquí, a l’àrea de Barcelona, a Catalunya, crec que podries tenir èxit, perquè la gent estima el soul i hi ha sovint sessions de soul i northern soul a alguns clubs.
Espero de veritat que la gent vingui als concerts. És una mica un repte, però esperem que la gent s’hi presenti. Crec que la gent es connecta molt amb el soul, però també amb el blues i el rock and roll en general, sobretot més enllà del cercle habitual d’aficionats. Això és el que vaig sentir quan vaig tocar a Segòvia: la gent es connectava molt amb aquests elements, i espero que aquí passi igual. L’agència de booking ha organitzat les dates seguides, així que serà intens: haurem de conduir sis o set hores diàries entre concert i concert. Serà tot molt rock and roll, estic content!!!
Tot un tour de carretera, old school style! Ha estat un plaer immens parlar amb tu, esperem veure’t molt aviat.
Sí, espero veure’t a Barcelona. Moltes gràcies!
