Minibús Intergalàctic (09/05/2026, Sala Upload)

Psicodèlia d’alta volada, d’aquí i en català. Impossible ignorar-los, facilíssim elogiar-los. Els gironins Minibús Intergalàctic van venir a Barcelona per presentar el seu nou disc –el recentment publicat ‘Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x’ (NEU!, 2026)– i ho van fer a les mil meravelles. Els cinc integrants de la banda van oferir un directe enèrgic i eteri, tan festiu com introspectiu. Van entrellaçar el rock psicodèlic dels anys seixanta amb l’indie-pop dels noranta, encomanant entusiasme i alegria a una audiència entregada.

Minibús Intergalàctic (Foto: Meritxell Rosell)

Ícar Iranzo (sintetitzadors, orgue i veus), Santi Fonfría (veu principal, guitarra elèctrica i acústica), Ivette Roig (baix elèctric), Edu Lazo (bateria) i Aram Figueras (guitarra elèctrica) van sortir a l’escenari disposats a sacsejar la sala. Les guitarres Rickenbacker i Gibson SG, el baix Fender i els teclats Korg van aixecar un so captivador que recull un ampli ventall d’influències britàniques –dels Spacemen 3 als Gorky’s Zygotic Mynci– i estatunidenques –dels Electric Prunes als Wooden Shjips–, mentre ressonen ecos de la psicodèlia local, la que va dels Ia-Batiste als Surfing Sirles.

Durant un seguit de cançons s’anaven succeint les evocacions musicals de l’escena independent dels anys noranta: un aire al shogaze més poderós dels Slowdive (“Blau”), un brogit de guitarres incendiàries com les dels Sonic Youth (“A la mort de la meva mare”), una cita a les cadències narcòtiques dels Brian Jonestown Massacre (“Mòbil continu”). Estils com la neopsicodèlia, l’space rock i el post-punk també van fer acte de presència. I el que és més rellevant, tot plegat va sonar purament intergalàctic, destil·lat d’una forma pròpia i autèntica.

Intercalant temes del nou disc amb les millors de l’anterior –’Meditacions des dels Miratges Mercúrics’ (NEU!, 2024)–, els Minibus Intergalàctic van desplegar una actuació que va avançar progressivament fins a esclatar. “Dia estrany (Dioptries relativament altes)” va servir per veure que la psicodèlia en català pot reivindicar la tradició folk més autòctona. Incloure una flauta té aquestes coses. Si “Per sentir-me ple” fomentava cantar i cridar la tornada, altres com “La Barqueta” obligaven a ballar i saltar amb un somriure a la cara. Entre càntics directament relacionats amb la recomanació del president del Govern (“Puta Espanya” i “Puta PSC”) va succeir un repertori que ja al tram final va eclosionar.

La turbulència es va iniciar amb “L’agredolça lliçó de la Vall del mas Daurat”, el single del nou álbum on, per moments, la veu del Santi Fonfría recorda la del Martí Sales. La versió del “Tombsbtone Blues” de Bob Dylan –enregistrada al 1966 pels 3 Tambors com a “Romanço del fill de vídua”– va ser un dels moments àlgids de la nit. Ícar Iranzo va deixar els teclats, va agafar el micròfon i va convertir-se en front man tot vindicant la catalanitat. Amb “Drama nacional” i “Trapella” el públic va embogir. Tant el pop efervescent de la primera cançó com l’electrònica corrossiva de la segona van desfermar definitivament l’ambient. Encadenant hit rere hit, el grup va demostrar que actualment són una de les millors bandes d’aquí.

Al desembre de 2023 els vaig poder veure en directe per primera vegada. Va ser a la Bodega la Riera de Vallcarca, en el marc d’un ‘Nadal a 10 bandes’ organitzat per la discogràfica Discos Pinya. Aquell migdia també van participar els Fetus, Chaqueta de Chándal i La Cosa Pública. Al maig del 2026 els Minibús Intergalàctic segueixen tan particulars com abans però ara han crescut poderosament. La seva intensitat sembla no tenir fi. La relectura del “Revolution” dels Spacemen 3 que van triar per tancar el concert manifesta el potencial d’una banda que ha de girar internacionalment. Com totes les anteriors, la versió del tema de Sonic Boom i Jason Pierce va sonar a les mil meravelles. La revolució no serà televisada, ni tan sols penjada al ciberespai. La revolució va succeir el dissabte passat a la Sala Upload i la van cantar els Minibus Intergalàctic. Cinc gironins que, recordem-ho, van néixer a finals dels anys noranta.

El tsunami interespacial va seguir, hores després, a la sala del costat. El Santi Fontfría va punxar clàssics dels seixanta per tancar una nit que s’havia iniciat amb el projecte artístic Valeroo. El seu artífex va congelar la sala amb poemes autobiogràfics recitats en català, una cantarella reiterativa i una electrònica arrítmica de textures sonores estàtiques. Quan manipulava la seva pròpia veu generant disfuncions verbals, semblava recuperar els tractaments vocals sobre cinta magnètica de l’Steve Reich. Van ser, sens dubte, els moments més remarcables de la seva actuació.