Maika Makovski (Palau de la Música, 04/03/26)

Es poden resumir 20 anys de trajectòria en 2 hores i 45 minuts? Maika Makovski i un munt d’amics i amats ens van demostrar ahir al Palau de la Música que sí, en una nit única i molt especial del Cruïlla d’Hivern gravada amb un munt de càmeres per deixar-ne testimoni per a la posteritat. L’artista mallorquina, nerviosa i excitada a parts iguals (i amb un atac d’ansietat abans de començar, segons va revelar), va exhibir talent, carisma i repertori, abrigada per artistes de primera divisió i un públic fidel i entregat des de la primera cançó fins a la trenta-dosena. I és que Maika va ser tan generosa que va provocar corredisses per agafar l’últim metro quan va acabar el concert, just quan tocava la mitjanit.

Era un show complex des de molts punts de vista, i especialment per als tècnics de so. Un concert amb participació d’una trentena de músics, amb instruments de corda, vent, elèctrics, percusions i veus diverses era tot un repte que no va estar exempt de dificultats, imperfeccions i acoblaments (no deixa de ser curiós que un lloc tan majestuós com el Palau de la Música tingui tantes deficiències acústiques i visuals que s’arrosseguen de fa anys). Amb un quart d’hora de retard, Maika va començar sola amb un plat fort, ‘Song Of Distance’, que des del lateral on ens trobàvem va quedar molt deslluïda per un so llunyà i amb poca presència. Ben aviat es va incorporar el Quartet Brossa, i també Pep Mula a la bateria, Guillem Serra a la trompa, altres membres de la formació més recent com Dani Fernández al baix o els originals Bobbi Relac a la guitarra, JC Luque al baix i David Martínez a la bateria, i a mida que s’incorporaven capes el so va anar agafant cos. Més endavant també van aparèixer altres músics que han acompanyat la mallorquina en una mica més de dues dècades de trajectòria com Mariana Pérez, Adrián Martínez o Sam Bredïkhin.

La pjharviana ‘Body’ va ser un dels primers grans moments de la nit, amb una guerra de violins amb la també incorporada Uixi Amargós, que va aportar corda i veus a l’exèrcit sonor. El primer apropament al disc de debut (‘Kradiaw’) va ser amb un medley de ‘Chill Out, Charles’ i ‘So Far Sober’, rematat amb contundència per una doble bateria a ‘Nevermore’. Després de l’amistosa ‘Friends’, va ser el moment de complaure els pares de la mallorquina, presents al Palau: primer amb la cançó preferida de la mare, ‘Avoiding You’, convenientment vestida amb arranjaments de corda d’Aleix Puig per fer-la créixer encara més; i després amb ‘Makedonija’, cançó per recordar els origens del pare en què va aparèixer en escena Javi de Mohama Saz, tocant precisament un ‘saz’, llaüt amb mànec llarg turc que ens va traslladar mentalment a terres llunyanes de l’est europeu.

L’aparició d’artistes convidats es va accelerar, acumulant aplaudiments i goig del públic: Christina Rosenvinge per fer ‘The Brotherhood’; Anni B Sweet amb ‘My Head Is A Vampire’; Paul Fuster a ‘Not In Love’, just abans d’una pluja de calces des d’un pis superior; Nina de Morgan i la seva veu descomunal amb una colpidora interpretació d’una altra de les cançons primerenques de Maika, ‘James Dean’s Alive’, que va provocar una de les grans ovacions de la nit; Mikel Erentxun amb una versió al castellà de ‘Places Where We Used To Sit’; Niña Coyote Eta Chico Tornado multiplicant l’electricitat de la ja de per sí enèrgica ‘Reaching Out To You’; l’actor i cantant basc Asier Etexendia tirant d’histrionisme a ‘No News’; el gran Howe Gelb de Giant Sand que va recórrer mig planeta per ser al Palau de la Música i, en veure que la guitarra no sonava, es va posar darrere el piano de forma improvisada per demostrar-nos (novament) la seva grandesa a ‘The Bastard And The Tramp’; o l’Ovidi (marit de Maika) i l’Álvaro (cunyat) de Los Zigarros a la frenètica ‘Si Tú Me Quieres’ (com em recorda al ‘Ça Plane Pour Moi’ de Plastic Bertrand), en què van tornar a sortir a l’escenari molts dels músics per fer la part de les flautes. Al final no va aparèixer Xarim Aresté, però la llista és per treure l’alè…

‘The Gate’ i ‘Love You Till I Die’ van tancar un set de dues hores i 20 minuts que ja seria molt generós per a qualsevol repertori en temps en què ens hem acostumat (i resignat) a sets d’una horeta i poc. Però encara quedava gairebé mitja hora de temps afegit: la sinuosa i sexy ‘Lava Love’ va ser un altre dels moments més intensos de la vetllada, abans d’una parada tècnica per canviar-se de roba i posar-se rockera. I és que era el moment de tornar a engoril·lar-se amb The Mani-Las i la versió del ‘He’s Got The Power’ de The Exciters, que va provocar algun estrip de pantalons massa ajustats. ‘Language’ ens va situar al final, i va arribar el moment ‘We Are The World‘ featuring “atletes baixin de l’escenari!‘, quan tots els músics que havien participat en el show (si no em vaig descomptar, al voltant d’una trentena) van tornar a l’escenari per acomiadar la nit amb un ‘I Live In A Boat’ ultracoral que va ser la cirereta d’un pastís sònic pantagruèlic i amb 20 espelmes que vam bufar junts, artistes i públic, en un acte col·lectiu d’amor i adoració recíproques. I que sigui per molts anys més, estimada Maika.