Suede (Razzmatazz, 25/03/26)

Veure Suede a Razzmatazz / Zeleste és com un deja vu en bucle que et permet aferrar-te a un passat més feliç i despreocupat. Hem perdut el compte de les vegades que ha passat i dels litres de suor que haurem vessat. Ompliríem pantans, segurament. Podríem canviar unitats de mesura i comptar les nostres vides pel nombre de concerts als que hem assistit de la banda britànica. Als anys 90. Als 2000s. Als 2010s. O als 2020s. Quan érem joves i beautiful ones plens de vida i hormones, saltant incansablement des de la primera cançó fins a l’última i convertint la sala en una mena de salvatge exorcisme hedonista col·lectiu. O quan ja no ho som tant i ens conformem amb moure cap i malucs, picar de mans i cantar les cançons ben alt, esdevenint una còpia barata (però també millorada, encara que sembli contradictori) d’allò que vam ser.

Nosaltres i, en part, també ells. Que déu-n’hi-do com es mantenen i l’energia que encara desprenen, és cert, tot i que la veu de Brett Anderson li jugui males passades i li piqui a l’espatlla per recordar-li que ja frega els 60. Ningú ho diria, observant embadalits com continua movent-se d’una banda a l’altra de l’escenari, baixant a donar-se banys de masses entre el públic o dirigint-nos entre palmes i ‘lalalas‘. Sempre hem volgut ser Brett Anderson i ara ens conformaríem amb arribar com ell als 58. Conserva el nervi. Conserva la classe. Conserva el carisma. I ens demostra que és humà i que les cordes vocals es desgasten. Però té taules suficients i la carta del “sing it!” per passar constantment el testimoni al públic, disposat a tapar a crits els forats vocals del frontman.

I mentre en Brett fa de relacions públiques en les seves pujades i baixades, Mat Osman, Neil Codling, Richard Oakes i Simon Gilbert sustenten amb humil discreció el múscul sonor d’una banda que ja fa temps que va superar etiquetes reduccionistes i fa el que li ve de gust perquè s’ho pot permetre. A ‘Antidepressants’ juguen al post-punk per reflexionar sobre vida i mort o connectar en un món desconnectat. La nova normalitat de les nostres vides torna a ser leit motiv dels textos d’Anderson, com si ens mirés per un forat per explicar-nos el que necessitem escoltar. Continuem igual de perduts i trencats que ara fa 30 anys, però per altres raons i amb altres embolcalls.

I el repertori, amb retocs i retallades provocades per l’afonia, fa equilibris temporals i ens posa davant un mirall ubicat entre un present que costa d’acceptar i un passat molt més lluminós del que ens pensàvem llavors. Fem cas a la cançó inicial del show, ‘Turn Off Your Brain And Yell’, i desconnectem del present per cridar ben fort i capbussar-nos entre memòries i fantasies. L’autoengany com a píldora antidepressiva. No existeix res del que hi hagi fora d’aquestes parets i d’aquest sostre industrial. L’univers comença i acaba al carrer Almogàvers i no importa res més. Ens vantem de ser escombraries amb potes, ens injectem nitrat animal en vena i reivindiquem la nostra joventut relativa. Fluïm en el nostre propi desordre, revivim antigues pulsions amoroses i plorem recordant que un dia vam ser salvatges, fruit de la nostra inconsciència.

I, com la vida mateixa, tot té un inici i un final. I normalment les coses que ens agraden acaben molt abans del que voldríem. Tenim tendència a centrar-nos en el que ha faltat, més que en el que sí hem pogut gaudir. “I can’t get no satisfaction”, que deien aquells. Però sempre ens quedaran vestigis d’aquells il·lusionants dissabtes a la nit en què tot era possible i tot podia passar. Qualsevol cosa que ens fes feliços o ens ajudés a sentir-nos bé. Com l’enèsim concert de Suede, al qual ens aferrem per convence’ns que, en el fons, les coses no han canviat tant. Encara que sigui mentida…