Fa 30 anys travessàvem diàriament les portes de la UB a Plaça Universitat i recorríem els seus passadissos plens d’història, buscant definir camins personals i una identitat encara en construcció, a base de barrejar el coneixement que se’ns transmetia oralment en aquelles aules acadèmiques amb una mirada més contemporània i pròpia. Qui ens havia de dir que, 3 dècades després, tornaríem a aquell edifici de més de 150 anys i, en el seu històric i espectacular paranimf, ens trobaríem amb una artista que ha traçat el seu camí amb els mateixos paràmetres.
I és que a Anna Ferrer li encanta jugar amb la tradició oral de la seva Menorca natal, capbussar-se en els arxius i fer equilibris amb la creació personal i intransferible, amb tocs més moderns com ara elements electrònics. Amb tots aquests ingredients i sota la direcció del Niño De Elche, al 2021 va estrenar l’espectacle ‘Parenòstic‘, que durant tots aquests anys ha portat a escenaris de tot l’estat, Itàlia, Londres, Perú o Marroc. Una creació escènica que tenia molt clar que no volia gravar en disc… fins que el va acabar gravant l’any passat (via La Castanya). Un disc que captiva i commou, que vam incloure entre els nostres preferits de 2024 i que teníem moltíssimes ganes de gaudir en directe. I poques oportunitats millors que fer-ho al paranimf de la Universitat de Barcelona, dins el cicle ‘Vespres d’Hivern’ de la UB, que compleix ja 10 anys de vida (per aquí han passat artistes de la talla d’Anna Andreu, Rosalia i Raul Refree, Melenas, Marina Herlop, Tarta Relena, María José Llergo…)
En un vespre humit, amb l’edifici semibuit i ja amb la calma post-acadèmica, l’Anna rep les persones que omplen l’auditori darrere el teclat, amb vestit blanc, brusa negra semioberta, deixant dols enrere i ficant-nos de ple en un món hipnòtic d’arrels rurals. Un públic entre el que advertim presències com les de Clara Peya o Xavier Grasset. Seduïts de seguida per la seva veu de dolç privilegi, ens treu els primers somriures celebrant que ens haguem reunit allà sense diners de per mig, desmonetitzant aquell acte purament cultural i emocional, com les quartetes i tonades de camp que nodreixen el seu parenòstic musical. Una manera de tornar a l’essència de s’illa d’es vent, ara malferida per la gentrificació global i les colonitzacions del turisme massiu. Com diu l’Anna, on abans hi havia camps de blat, ara només hi ha un mar de piscines, (que no és oxímoron, però sí drama).
El teclat dóna el relleu a guitarra i guitarró, i el folklore fa olor a mediterrani i a l’Amèrica Llatina a parts iguals. Tant se val si fandango o ranxera; si bolero o tango; si català o castellà; si ‘Jota Des Mercadal’ o Chavela Vargas. El joc admet barreges impossibles, mentides pietoses i falses tradicions menorquines nascudes, de fet, a milers de quilòmetres de Maó. Sigui una ‘malagueña’ o música popular mexicana. Tot ho trena amb la delicadesa d’unes cordes vocals que llisquen amb naturalitat i fan fàcil el que tu i jo ni somiaríem. Cada cançó és premiada amb aplaudiments enèrgics i sentits. De cor a cor. D’ànima a ànima. De víscera a víscera.
La connexió arriba també en la pausa entre cançons, amb gracioses explicacions que, a vegades, amaguen històries tràgiques. Com ara la de l’home ric que abandona la dona i tres filles per marxar a l’altra banda de l’Atlàntic, i ja de gran ha de tornar perquè el cuidi d’una malaltia terminal la pobra filla petita a la que trenca la vida per segona vegada; és en la meravellosa ‘No Es Por Mí Que Canto’ (“Que no hay muerto que en vida no pague, el no haber vivido acorde a su andar“). La melodia de la bella ‘Romanç de na Roseta’ (que havia cantat, entre d’altres, Maria del Mar Bonet) es converteix aquí en la impressionant ‘Glosa a Menorca’, crit de socors i ràbia per la mort de la pròpia identitat a mans de l’ultracapitalisme fagocitador que no respecta res ni ningú.
A la recta final és moment de treure el timbal i executar l’enèrgica i tribal ‘Voldria Lo Que Voldria’. Amb una llum blanca per l’esquena que provoca efectes òptics psicodèlics als que la mirem frontalment, l’Anna posa capes vocals a ‘M’Agrada S’Espigolar’, com si vestís una ceba mentre canta sobre figues en un mantra en bucle d’una intensitat creixent i un punt d’èpica catàrtica. I darrere la penúltima ovació de la nit falta encara una nova exhibició vocal, a capella, per deixar-nos esmaperduts amb un romanç que li agrada cantar als ases mentre camina pel camp (tal i com ensenya al videoclip de la cançó): ‘Na Cecília’ és punt i final de la trobada però només un punt d’inici més per seguir traçant nous camins i redefinir la pròpia identitat, artística o personal. Perquè la vida és canvi, renovació i transformació, com ho és la música i l’art. I si “un poble que canta és el més punki que hi pot haver“, estem disposats a deixar-nos cresta i farcir d’imperdibles les nostres vestimentes de senyors gairebé grans.
