Brigitte Calls Me Baby (26/09/2026, La 2 d'Apolo)

Hi ha moltes bandes que beuen de la influència de les grans icones del pop i del rock d’una manera tan evident que cauen en el risc d’acabar convertint-se en una mala còpia de l’original. Però també hi ha propostes que, tot i recordar molt al seu referent, aporten un punt de personalitat i de melodies infalibles com perquè se’ls pugui tenir en compte, valorar-los i, fins i tot, admirar-los. Si anem a casos concrets, The Smiths són un dels grans objectes de culte de l’escena del pop independent i a les últimes dècades han donat lloc a succedanis molt dignes i recomanables com els britànics Gene, els danesos Northern Portrait o, des de fa un parell d’anys, afegim al sarró als estatunidencs Brigitte Calls Me Baby. Fins al punt que l’any passat ja van obrir uns quants concerts de Morrissey.

Brigitte Calls Me Baby (Foto: Jordi Trenzano)

En la seva estrena a Barcelona, dissabte a La 2 d’Apolo la banda de Chicago va presentar el segon disc, ‘Irreversible’. Un treball que ens va captivar de forma directa des de bon principi i ens va portar a capbussar-nos en el també més que notable debut (‘The Future Is Our Way Out’, 2024). Després del concert previ dels catalans Penélope (sorprenent per la diferència estilística tan gran amb el nom principal de la nit, amb un show amb elements de bossanova, rumba, flamenc, fusió…), el quintet d’Illinois va omplir l’escenari només aparèixer amb la seva estètica New Romantic amb tupès i cabells encrespats o americanes amb muscleres. Un primer viatge visual com per imaginar-se en algun club de Londres, dècades enrere, veient Duran Duran, Spandau Ballet, Roxy Music o Culture Club.

N’hi va haver prou amb les primeres estrofes de la inicial ‘These Acts of Which We’re Designed’ per comprovar dos dels puntals sobre els que se sustentaria tot el concert: d’una banda, l’espectacular veu de Wes Leavins, líder de la banda amb registres vocals propers a Morrissey, Roy Orbison, Elvis (l’havia interpretat en obres musicals anys enrere) o, si m’apures, Tony Hadley. Una veu que, com molt bé apuntava l’amic Àlex Vidal, sap utilitzar amb molta tècnica per treure-li el màxim suc a tot plegat. Un frontman carismàtic i atractiu d’aspecte fràgil i torturat que sembla que hagi d’acabar en un futur pròxim com els poetes maleïts del rock (per sort, els 27 ja els ha passat…). I de l’altra, el so compacte i cristal·lí d’una banda absolutament cohesionada que avança en bloc per la tercera clau del que serà l’èxit de la nit: les cançons, brillants, fresques i de tornades infalibles per fer explotar les nostres emocions de forma fàcil i efectiva.

I és que, amb només dos discos, el repertori dels ‘Brigitte’ (el nom de la banda, per cert, prové d’un projecte de l’Institut en què Wes es va intercanviar correspondència amb Brigitte Bardot!) té una quantitat de grans cançons francament sorprenent: sembla impossible que algú escolti ‘Truth is Stranger Than Fiction’ (aquí la veu de Leavins robertsmitheja bastant) i no s’exciti amb la guitarra strokesiana de Jack Fluegel i la melodia pop que et desborda com un tsunami auditiu. Una sensació que s’aniria repetint durant tot el show, fins i tot amb noves cançons com ‘How to Ignore a Feeling…’, que han estat tocant els últims mesos.

Una altra virtut de la banda? Saber evitar la monotonia sonora. I és que, a banda de hits directes com un cop de puny, també són capaços de fondre’t amb precioses balades agredolces d’inspiració 50s com la que dóna nom al disc de debut, ‘The Future Is Our Way Out’, tal i com feien els Smiths en el seu dia. O dibuixar-te passatges d’èpic i brillant jangle-pop com els de ‘There Always’, ‘I Danced With Another Love in My Dream’, ‘Pink Palace’… o d’altres de més foscor new wave, com a ‘The Early Days of Love’ o ‘Too Easy’. I completar-ho amb l’orgia melòdica del hit per excel·lència del nou disc, una ‘Slumber Party’ en què Devin Wessels (baix, teclats), Jeremy Benshish (bateria) i David Rosendahl (teclats, guitarra) guanyen protagonisme portant la sala a un moment climàtic d’energia desbocada per cloure la primera part del set.

El bis va ser el moment per estrenar la recent ‘Geordie’ que van publicar a principis de setembre. També per provar una altra nova cançó sense títol que va funcionar molt bé. I, finalment, per recuperar el gran èxit del primer disc i un altre dels temes imprescindibles del repertori de la banda de Chicago: ‘Impressively Average’, cançó en què semblaria que Richard Hawley es posa a cantar amb els Strokes per culminar una nit fantàstica que va provocar gran unanimitat d’opinions favorables que es van reflectir directament en l’enorme cola posterior per comprar discos, samarretes i obtenir les signatures del quintet. I sí, també per treure’ls que l’any vinent els podrem tornar a veure al Primavera Sound. Però els que vam ser dissabte a Apolo sabem que el lloc i el moment just per gaudir-los al màxim i com calia va ser allà, en les distàncies curtes d’una sala enamorada que va jurar-li fidelitat a la nova nineta dels seus ulls. O potser hauríem de dir millor la nineta de les seves oïdes. La que ens diu “baby” a cau d’orella i ens fa somiar amb dies més feliços…