Edwyn Collins (La Nau, 05/05/26)

Concert per recordar, el que va oferir Edwyn Collins a Barcelona dins de la seva gira de comiat. A La Nau el cantant i compositor escocès va oferir un directe alegre i emotiu que va servir per celebrar una trajectòria brillant, la d’un dels noms més significatius de l’escena musical independent. Recuperant clàssics dels Orange Juice i èxits personals, l’anglès va encadenar un conjunt de cançons memorables per festejar la creació musical i el fet d’unir-se per gaudir-la de manera col·lectiva.

Collins va venir acompanyat d’una banda enèrgica formada per Andy Hackett i Patrick Ralla (guitarres elèctriques), Sean Read (teclats i saxòfon), Carwyn Ellis (baix elèctric) i Jake Hutton (bateria). Tots ells van pujar a l’escenari poc després de les nou del vespre –just quan finalitzava el tema “Water No Get Enemy” de Fela Kuti que animava la sala, generant expectació–. El sis músics van desplegar un so reconeixible que va alternar cadències de pop ràpid marca de la casa amb registres propis de l’indie rock, en ocasions propers al funk i al soul. Amb els tres discos enregistrats pels suc de taronja, entre el 1982 i el 1984, i els deu més publicats en solitari, entre el 1989 i el 2025, Edwyn Collins tenia moltes possibilitats per articular una bona selecció de cançons a interpretar. La tria no va defraudar.

El de Glasgow va començar amb “Falling & Laughing” i va acabar amb “Blue Boy”, dues de les seves primeres gravacions publicades a inicis dels ‘80 a Postcard Records, el segell que va co-dirigir amb el seu amic Alan Horne. Que la discogràfica també publiqués discos dels Aztec Camera, The Go-Betweens, Vic Godard i Josef K –The Only Fun In Town (1981) s’ha de reivindicar més– facilita entendre que, a certes entrevistes, Edwyn Collins afirmi que l’indie el va inventar ell i es quedi tan ample. Si el terme indie prové de l’escena de segells independents anglesos que plantaven cara al monopoli de les grans discogràfiques de la indústria musical, llavors l’afirmació resulta totalment justificada. Ara, és indubtable que l’origen de l’etiqueta indie resulta molt més ric i complex.

“The Campaign for Real Rock” va sonar a la part inicial del directe. Va demostrar la capacitat literària del seu compositor i la seva habilitat per entrellaçar ironia amb humor, tot posant en dubte el paper dels festivals de música. Per a aquells que ja fa anys que vam desistir d’anar a macrofestivals resulta gratificant escoltar versos on es raona que cal “perpetuar la mentida d’un festival d’estiu realment detestable”, “els sobrevalorats pugen a l’escenari” i “el ritual de la guitarra destrossada resulta un gest buit i insignificant”. Amb la canço següent “Knowledge”, Edwyn Collins ens va recordar que l’any passat va treure un disc rodó: Nation Shall Speak Unto Nation (2025). Després de patir dues hemorràgies cerebrals al 2005 i haver estat ingressat set mesos a l’hospital, el músic va recuperar-se lentament fins a poder tornar als escenaris mentre creava nous temes que busquen el costat positiu de l’existència. “El coneixement és un amic / Primer es va perdre i ara s’ha trobat”, manifesta a un tema que exemplifica tant el període de convalescència com el desig de continuar vivint.

El solo de guitarra a “Wheels of Love” i el de saxòfon a “What Presence?!” van ser els punts culminants de dues cançons que van deixar pas a un dels moments més sentits. Ell i el seu fill William Collins van cantar conjuntament “In Your Eyes”. Presenciar l’estima entre els dos, assimilant les dificultats de tota relació patern-filial, agreujada en aquest cas per circumstàncies mèdiques, va resultar entranyable. En certa mesura va representar l’entesa entre dues generacions diferents unides per la música. El funk retrofuturista de “Rip It Up” i el rock revisionista de “Don’t Shilly Shally” van precedir el seu gran èxit radiofònic: “A Girl Like You”. La cançó més coneguda de tot el seu repertori va ser també la més corejada i la més documentada: desenes de mòbils van aparèixer com per art de màgia, majoritàriament disposats en format vertical –les xarxes socials condicionen com enregistrem i compartim els fets remarcables–. Independentment d’això, el cert és que el tema es va ballar com el que més. De fet Edwyn Collins es va aixecar de la cadira i, amb l’ajuda del seu bastó, va seguir el ritme dempeus, encomanant una audiència predominantment masculina d’edat avançada. Segur que els records d’enamoraments del passat van convocar-se a les ments de molts dels assistents mentre ressonava la rellevància que “A Girl Like You” va adquirir als anys ‘90.

Ja als bisos, la guitarra acústica amplificada a “Low Expectations” –recuperada, de nou, del seu disc més emblemàtic, Gorgeous George (1994)– i els cors de “Felicity” van donar per acabat l’esdeveniment. En finalitzar, desenes de persones es van apropar a la paradeta de discos i marxandatge per fer-se amb alguns dels artefactes sonors dels segell AED o Domino Records, és a dir de tota la seva discografia en solitari o de les re-edicions del seu anterior grup. Minuts abans havíem pogut escoltar dues bandes teloneres: Glass Cheques i Bayview. El primer grup format per quatre músics no va acabar de convèncer; el seu rock robust i pesat semblava desubicat. De fet va fer pensar en l’stadium rock. El segon, un trio encapçalat pel fill d’Edwyn Collins, sí que va seduir. Un seguit de cançons de melodies eficaces i tonalitats subtils permeten pronosticar-li un bon futur dins de l’escena musical.