Fetus (Casinet d'Hostafrancs, 30/04/26)

A aquestes alçades de la pel·lícula, els Fetus no s’estan per romanços. Vaja, sí que ho estan, perquè el disc que van estrenar per a Sant Jordi es diu ‘Romancer Tartera‘ (Bankrobber) i trena el fil conductor en aquesta mena de composicions poético-musicals tan pròpies de la tradició catalana que la banda de La Bisbal d’Empordà ja havia utilitzat puntualment en àlbums anteriors. Però només que t’ho escoltis una primera vegada ja te n’adonaràs que són 42 minuts i 19 segons d’hòstia rere hòstia per retratar perfectament el que és avui en dia aquest país nostre sense Estat tan i tan peculiar que és Catalunya. I el concert de principi de gira que van regalar-nos dijous al Casinet d’Hostafrancs, dins el cicle Barnasants, va ser exactament això: un metafòric combat de boxa col·lectiu contra molts d’aquests poders, institucions i realitats que ens envolten i fan més difícils les nostres vides quotidianes. El dret al vòmit i la bilis que no ens el tregui ningú,

En un Casinet d’escenari amb alçària considerable, i sorprenentment per a l’ocasió equipat amb cadires (potser no calia…), en arribar els assistents ens vam trobar a cada seient una reproducció del romancer en cartolina amb disseny de Gerard Soler i il·lustracions de Laia Baldevey. Els 8 Fetus van sortir uniformats amb samarretes de colors i formes d’estètica mod, per bé que no eren aquests els termes sonors que estàvem a punt de presenciar: el nucli dur de la banda, Adrià Cortadellas (veu i guitarra), Telm Terradas (baix) i Adrià Jiménez (bateria), s’acompanya del surfingisirlero / chaquetachandalero Guillem Caballero (teclats), Carles Belda (acordió diatònic), Ricard Ros (sac de gemecs i whistles), Marta Barbero (violí) i l’omnipresent Joan Colomo (guitarra i cors), formant un combo festiu, irònic i reivindicatiu a parts iguals.

La primera part del setlist van ser totes les cançons del disc, una a una i pel mateix ordre: ‘Camarada’ va obrir el foc, mai millor dit, amb ritmes punk-folk i els anhels d’independència d’un poble insubmís que van provocar els primers crits de la nit per part d’un públic amb ganes de gresca i proclames inconformistes i sense vergonya: “Visca! Visca! Visca! Visca Terra Lliure!“. Amb el ‘Romanço De Rodalies’ va arribar la festa celta dels Pogues catalans que ens va fer creure que érem al Tradicionàrius de la nostra Vila de Gràcia. I ja amb part del públic passant de les cadires i aprofitant l’espai davanter de la sala per ballar dempeus, ens vam cagar en Renfe i en els que ens governen, amb crits majoritaris de “Pu-ta PSC! Puta PSC!“. Crits molt oportuns, perquè arribava el moment punk rock strummerià de ‘Candidatura De Progrés’ (per a mi, una de les cançons de l’any, a dia d’avui) per treure els colors als que remenen les cireres de Govern, Diputació i Ajuntament de Barcelona, entre moltes altres institucions del país.

En Colomo va agafar responsabilitat vocal al cant contra la gentrificació que és ‘Mori El Brunch’, en el lloc de Quim Carandell (teníem curiositat si el cantant de La Ludwig Band podria passar-se per cantar la cançó com fa al disc, però les agendes no van quadrar). ‘Macrofestivals’ i el ‘Romanço Del Talp’ en què il·lustren aquesta moda d’infiltrar agents policials (tampoc va poder aparèixer la Xantal de Remei De Ca la Fresca i va cantar la Marta) van posar-nos als peus d”El Vol De L’Almirall’, adaptació lliure del cant “On The Day The Nazi Died” de Chumbawamba en què van cantar sobre plusmarquistes de salt d’alçada dins un cotxe, amb posteriors comentaris sobre Greta y Los Garbo en versió Euskal Herria, o quelcom similar que no reproduïrem perquè l’Audiència Nacional no ens txapi el lloc web…

Els joglars empordanesos van seguir la crònica social amb ‘El Darrer Llop’ (amb lletra del poema homònim d’Eveli Dòria i Bonaplata guardonat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona), abans de tornar a disparar amb energia festiva contra Collboni M. i el govern de tothom o potser no tant, a ‘Romanço De La Copamèrica’. I com que tenen bales de sobres, va arribar també la versió lliure d”A New England’ de Billy Bragg (‘Una Nova Catalunya’), coronada des de la platea amb crits de “Puta Orriols i Puta Aliança“. Mori el feixisme arreu, s’amagui sota la bandera que s’amagui.

Entre odes al contraban (‘Tabac i Muntanya’), o cròniques apocalíptiques de tempestes solars que al 1870 ja confrontaven ciència i conspiranoies (‘La Fi Del Món A Girona’) vam arribar al final del disc amb la tràgica ‘Romanço De La Rambla De Poio’, cançó de taverna amb lletra d’en Marçal Lladó de Bankrobber per relatar el drama de la Dana valenciana i la poca vergonya dels governants criminals, amb Mazon al capdavant.

I un cop acabada la repassada al disc (potser encara molt recent perquè tothom s’hagués après totes les lletres), va arribar el moment de la disbauxa final. Ja als peus de la tartera, ‘Sé Que Venen Pels Camins’ ens va portar novament a la capital, amb el punk d”El Somni Barceloní’, i la celebrada frase recordada per l’Adrià: “Des del riu i fins el mar, Collboni subnormal“. ‘El Rebombori Del Pa’ va recordar aquesta revolta de 1789 protagonitzada per dones i ens va fer pensar si no tocaria ja prendre-les com a inspiració per acabar d’una puta vegada amb vergonyes com els preus dels lloguers o altres lluites bàsiques igual de greus.

Ja al tram final del concert, entre balls, pogos i crowdsurfings, Fetus van glosar les figures de ‘Durruti, Macià i Verdaguer’ i van recuperar el primer romanço que van fer, poc després de la pandèmia, dedicat al maqui anarquista Quico Sabaté. Els ‘Goigs De Sant Martí’ van ser una altra de les cançons més celebrades i cantades (“Si aixequem bé la catifa. Veurem que el futur es rifa. Si mirem sota el teulat. Clavegueres de l’estat. No seria cosa estranya. Cridar fort un ‘puta Espanya’. Dir ben alt i sense por. Déu vos guard, mori el Borbó!“).

I tot i que teòricament el concert ja s’havia acabat, el desenfrè general va provocar encara un últim tema, ‘La Gran Xefla’, amb amics de la banda pujant a l’escenari a fer cors i la Marta baixant a tocar el violí entre el públic. Els 8 fetus es van endur una última ovació mentre sonava ‘La Santa Espina’ pels altaveus, demostrant que es pot fer punk amb sons d’arrel i barrejar tradició i glosa contemporània de denúncia per il·lustrar una realitat que no ens agrada gens. Quan quedem per cremar-ho tot?